Emma Vilarasau: “No podem amagar la vellesa en un cantó"

Emma Vilarasau ha aconseguit un Premi Gaudí a la Millor Actriu a la primera. L'actriu santcugatenca ha captivat el públic i la crítica cinematogràfica amb la seva interpretació aclamada a ‘Casa en flames’ de Dani de la Orden i ha rebut el reconeixement dels seus companys de professió. A Catalunya molts la vam conèixer gràcies al seu paper a Nissaga de poder i al llarg dels anys la vam continuar veient a la TV en sèries com Ventdelplà, però sobretot se l'ha vist treballar força al teatre. El 2024, el seu treball de matriarca d'una família burgesa catalana li ha permès fer actuació complexa i profunda. Còmica i dramàtica i Vilarassau ha demostrat, una vegada, més la seva capacitat per portar a la vida personatges complexos i emotius.

S’esperava aquest Premi Gaudí a la primera nominació de la seva carrera?

Molta gent em deia: “el guanyaràs, el guanyaràs”. Jo vaig pensar: “i si no el guanyo, què passa?”. Hi havia nominades com l’Ángela Molina o la Maria Rodríguez amb ‘Mamífera’... Són pel·lícules molt bones. Mmmmmm, no me l’esperava. Però sí que pensava que algun dirien “va donem-li el premi que si no en fa cap més com a mínim ja el tindrà i els la traiem de sobre”.

Dalt de l’escenari ha reivindicat la visibilitat de les dones de més de 60 anys. Per què és necessària aquesta crida?

És necessària perquè no hi som. Ni les de 60 ni les de 70. No podem amagar la vellesa en un cantó fosc perquè no és bonica o perquè no hi ha històries. Mentida! Hi ha moltes històries i ho penso de debò. Si veiéssim més la vellesa ens adonaríem de moltes coses. Hi ha gent meravellosa amb velleses divertides, simpàtiques i lluminoses. També n’hi ha que no, però les hem de normalitzar i no amagar-les. Ens fem grans i ens morim. Sí. Què passa...?

"Quan vaig començar no sabria massa si me’n sortiria. Però en Dani de la Orden em va ajudar moltíssim i els meus companys també"

Què li ha agradat i què ha patit més del seu paper a ‘Casa en flames’?

Jo no soc una gran actriu còmica. I quan vaig començar no sabria massa si me’n sortiria. Però en Dani de la Orden em va ajudar moltíssim i els meus companys també. M’ha agradat molt aquesta part de comèdia sense forçar-la que ja estava al guió. Aquesta dona en el fons té un gran dol que ha de passar i ha de sortir de la seva solitud i ho fa tirant endavant sense que ningú ho notés. Això és el que em va atraure del personatge. Treballar les dues coses. Treballar per dins la seva solitud intentant que no es vegi per estar acompanyada. La gent defuig les persones tristes i per molt que ella ho estava ho dissimulava i això em va agradar molt.

Emma Vilarassau. FOTO: Bernat Millet

Som com a la pel·lícula les famílies catalanes?

Està exagerat. És una comèdia-drama i la comèdia sempre ho porta tot al límit. Però si tanta gent anava al cinema i ens deien que l’havien recomanat a les seves mares o havien anat a veure-la amb la seva germana és perquè alguna cosa hi ha. Per molt que estigui una mica pujat de voltes l’essència del que és la família hi era. Per això la gent s’hi ha sentit reflectida i identificada.

Fa molt teatre... Creu que aquest premi li obrirà més portes perquè li truquin més per fer cinema?

No en tinc ni idea. El futur no el sé...

"En general, gràcies a Déu puc triar els projectes i puc dir quines històries tinc ganes d’explicar i quines no"

Ho direm d’una altra manera... Té ganes de fer més cinema?

Sí, en tinc ganes. O no. Depèn de la pel·lícula. Igual que el teatre. En general, gràcies a Déu puc triar els projectes i puc dir quines històries tinc ganes d’explicar i quines no.

Al meu mòbil m’envien un sticker d’Emma Vilarassau fent la botifarra. Necessito que m’expliqui com va sorgir aquest moment històric de cinema català.

Ha ha ha ha. A mi també me l’envien... Vaig repetir aquell monòleg 15 vegades i una de les vegades em va sortir aquest gest. Jo vaig pensar que no l’agafarien i és la que finalment van triar.