Alamany, Pedra i Sang: "Sempre he sabut en la intimitat i en silenci que volia ser actriu"

L'actriu santcugatenca Míriam Alamany va arribar a Sant Cugat amb 5 anys i es va arrelar a la ciutat. Els seus primers contactes amb Pedra i Sang, però, van ser quan va anar a veure a la seva parella (Carles Martínez), qui ha representat durant més de 10 anys el paper del Rei Pere III, el Cerimoniós. Enguany, ambdós comparteixen aquest personatge, i l'actriu de teatre i televisió l'interpretarà el divendres 20 de desembre en 2 sessions.

Què representa poder participar en Pedra i Sang?

Tinc una oportunitat única d'encarnar un dels personatges més emblemàtics d'una de les nits més importants de la història de la ciutat, la nit de Nadal de 1350. Jo he sigut molts anys espectadora i és un goig poder formar part només per unes hores d'aquesta tradició, en un lloc tan emblemàtic com el Monestir, on no hi ha escenografia de cartó, i és que és en el mateix lloc on va succeir. Pedra i Sang fa Nadal.

A més, representant el personatge que ha fet tantes vegades la seva parella. És una responsabilitat?

Si arribo a saber que alguna vegada em tocaria representar el rei, hi hauria posat més atenció (riu). És un triple salt mortal, d'un personatge que va separar l'Estat de la religió i que representa Deus ex machina [personatge que resol, de manera poc versemblant, una situació difícil dins d'una obra literària]. Evidentment que és una responsabilitat, però la mateixa que tens quan puges a l'escenari amb tots els personatges que has fet, des del primer segon fins a l'últim segon.

“És un goig poder formar part d’aquesta tradició, en un lloc tan emblemàtic com el Monestir”

Pedra i Sang no és fictici, sinó que explica una part de la història de Sant Cugat...

Sí, i si ho mires amb distància dona vertigen. Soc una dona del segle XXI representant un rei de segles passats i amb un gran poder i això fa que em posi les piles ràpidament. No hem d'oblidar, però, que eren persones humanes, que prenien decisions amb tota mena de contradiccions, i això també és important que ho representem.

Sempre inclouen temes actuals i punyents. Ens pot desvetllar alguna novetat?

Són una sorpresa fins i tot per mi. Però això també ho fa un element diferencial, ja que cada any hi ha un capítol amb el qual et poses al dia amb les coses que estan passant.

Un dels elements diferencials també és la part musical...

És la primera cosa que em va enganxar. Hi ha una part satírica que contrasta amb la part més dramàtica. I igual que hi ha cançons eclesiàstiques o de la reialesa, el Cor del Poble és molt important, perquè són cançons singulars i que algunes coneixem i que volem tornar a sentir. Pedra i Sang no seria el mateix sense tota aquesta part musical.

“Soc una dona del segle XXI representant un rei de segles passats i amb un gran poder”

La direcció ha viscut un relleu generacional entre Dolors Vilarasau i Martina Vilarasau. És l'hereva indicada?

Sí, sense cap dubte. Martina Vilarasau és una persona molt capacitada, que coneix com ningú Pedra i Sang i que ho ha viscut quasi d'ençà que era petita. És una persona que ho sent com a propi i és molt professional. És l'hereva perfecta, després del mestratge de Dolors Vilarasau!

Com encoratjaria un santcugatenc que no ha vist mai Pedra i Sang perquè vingués aquest any?

És ideal si vol conèixer part de la història de Sant Cugat i que millor que fer-ho en un entorn immillorable. A part, tindrà l'oportunitat de veure com persones que fan altres professions ho donen tot en aquestes dates, amb la barreja de gent professional. És una obra per deixar-te sorprendre i poder conèixer l'actualitat de Sant Cugat.

Parlem una mica de la seva trajectòria. Com va saber que volia ser actriu?

La meva mare era científica i el meu pare, enginyer, així que no tinc un llegat artístic per part de pares, tot i que la meva tieta i padrina és Laura Esteve, fundadora del centre de dansa. És veritat que no vinc d'una tradició artística, però sempre he sabut en la intimitat i en silenci que volia ser actriu, arrel de 2 o 3 experiències quan era petita en obres. Amb 19 anys, no vaig tenir cap dubte que havia d'entrar a l'Institut del Teatre.

Va ser una sorpresa en el seu entorn familiar?

Sí, però vaig tenir tot l'acompanyament del món. Tot i això, crec que és important que els actors convisquin amb mons que no tenen res a veure, ja que ens enriqueix. En el meu cas, la base científica de la meva mare m'ha ajudat molt en la meva feina com a actriu.

“Martina Vilarasau és una persona que sent Pedra i Sang com a propi i és molt professional. És l’hereva ideal”

Què és el que més li agrada de ser a sobre un escenari?

Aquest acte tan íntim que es produeix entre espectador i intèrpret. Adoro les persones que fan l'esforç de venir al teatre, comprar l'entrada, i més en un moment que ho tenim tot tant a l'abast.

Ha interpretat obres com Las brujas de Salem, Molly Sweeney o Romeo i Julieta...

Sí. La meva gran sort és que mai m'han encasellat i sempre he pogut treballar en gèneres i registres molt diferents. Era un dels meus objectius quan vaig entrar en l'Institut del Teatre i l'he pogut complir. Cada nou personatge o gènere teatral et dona la possibilitat de renéixer, de comptar amb un nou repte difícil i compromès.

Hi ha alguna obra que tingui pendent?

Si la tinc pendent, llavors no ho puc dir (riu). Però he après que no necessites fer un personatge concret per viure'l. Potser un dia vols ser Julieta o Hamlet, i sense representar-los, et trobes fent un rol similar en una altra obra. Això quan tenia 20 anys no ho sabia.

Quins projectes de futur té en el teatre?

Recuperem pròximament amb Carles Martínez Decadència de Steven Berkoff a la Sala Atrium. És un retrat satíric i mordaç de les elits. Gent que experimenta una davallada de vicis, luxúria i excessos en una comèdia escrita en un vers lliure com si fos un rap. I tot, sota la direcció de Glòria Balañà, amb una traducció i una adaptació de primera.

També ha fet televisió. Com van ser els inicis?

He fet episodis puntuals a Jo mai mai, A través de mi ventana, Vida perfecta, Jet Lag, Hospital Central o El Comisario, entre altres. Ara, però, em trobo fent un personatge de continuïtat a Com si fos ahir (Lidia). Estic aprenent i gaudint molt, ja que a la televisió té una repercussió immediata en la gent.

En un personatge de continuïtat com la Lidia, podem trobar coses de Míriam Alamany?

Evidentment, sempre hi ha coses meves en tots els personatges. I si hi ha circumstàncies que no tenen res a veure amb tu, has de remenar en el teu cablejat intern. En el cas de la televisió, saps que és una escena que no tornaràs a fer, i ets tu amb aquestes circumstàncies que les marquen els directors i guionistes. És treballar en el present, sabent que viuràs una escena que no viuràs més. És l'ara i l'aquí.

“La meva gran sort és que mai m’han encasellat i sempre he pogut treballar en gèneres i registres diferents”

I Míriam Alamany ha après de la Lidia?

Sí. El fet de trobar-me en situacions excepcionals que mai hauria pensat que podria viure, però evidentment la realitat sempre supera la ficció. El nostre voltant encara passen coses més grosses i en això s'inspira l'art.

On se sent més còmoda?

Amb tota sinceritat, em sento igual de còmoda tant en el teatre com en la televisió. He gaudit molt del teatre i ara ho segueixo fent amb aquesta nova etapa en la televisió. A més, una realimenta a l'altra, tot suma.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.