Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
On comença la seva trajectòria?
Des de molt petit dibuixava per tot arreu. Però també m’agradava la música. A casa, però, érem pobres i no em podien regalar un piano, i em van portar una caixa de colors. Em vaig posar a pintar gràcies a aquella caixa de colors. Allí va començar tot.
Com a professional, per quines etapes ha anat passant?
Sempre he fet els estudis treballant, fins que vaig tornar del servei militar, i em vaig dedicar només a pintar. He seguit una evolució molt acadèmica, amb una pintura molt lliure; després amb una pintura de taca, que està al mig (com la sobrecoberta), i ara he tornat a una pintura més elaborada. He passat per diferents estadis, però sempre amb un cert impressionisme.
El que caracteritza molt els seus quadres és la llum... Com la capta?
Per tots els estadis que he passat, hi ha un denominador comú: la llum. Recordo un catedràtic que deia: hi ha un punt que és la dominant, la llum, i a partir d’aquesta, tota la resta està pendent perquè allò sobresurti. Sacrifiques moltes coses perquè aquella llum surti.
Pinta en interior o en exterior?
He pintat molt a l’exterior, uns 40 anys. Ara, últimament, pinto a l’interior. Però has d’haver passat per l’exterior. Ara pinto a dins, recordant tots aquells moments en què jo he estat a fora. I em va molt bé, perquè quan pinto a dins m’allibero de moltes coses a les quals a fora estava lligat. Faig el meu paisatge...
Quins són els seus paisatges de referència?
M’agrada variar. M’agrada molt el rural, i també m’agraden molt els reflexos amb l’aigua i, sobretot, els efectes lumínics. En qualsevol paisatge, el que m’interessa és la llum del paisatge, més que el paisatge en si.
El lloc amb la llum més especial que ha pintat?
El Delta de l’Ebre per a mi és un dels llocs més especials. És una llum molt especial, sobretot quan els camps estan negats d’aigua.
També la Provença...
Hi vaig molt. La Provença és un dels llocs dels quals n’estic molt enamorat. Sóc un enamorat de les masies, i els francesos tenen la delicadesa de no alterar-ne l’exterior quan les restauren. Les masies s’adapten molt bé dins del paisatge que jo faig, i que les respectin m’ajuda molt per poder pintar i poder fer les coses que jo busco.
Expliqui’ns la sobrecoberta del Diari de Sant Cugat...
És un quadre entranyable. És una època en que vaig estar pintant a Sant Cugat (que ho he fet poques vegades), junt amb un grup de pintors que ens trobàvem al Claustre del Monestir, els dissabtes i diumenges. Abans que l’arreglessin, perquè un cop el van restaurar va perdre tot l’encant que tenia. I aquest quadre és un d’aquells moments que hi anava. És una nota feta ràpida a dins del Claustre d’aquells moments.
Com defineix la seva feina?
Faig el que m’agrada, sense pensar en res més. Necessito que el tema m’exciti, per això no pinto per encàrrec.
Des de molt petit dibuixava per tot arreu. Però també m’agradava la música. A casa, però, érem pobres i no em podien regalar un piano, i em van portar una caixa de colors. Em vaig posar a pintar gràcies a aquella caixa de colors. Allí va començar tot.
Com a professional, per quines etapes ha anat passant?
Sempre he fet els estudis treballant, fins que vaig tornar del servei militar, i em vaig dedicar només a pintar. He seguit una evolució molt acadèmica, amb una pintura molt lliure; després amb una pintura de taca, que està al mig (com la sobrecoberta), i ara he tornat a una pintura més elaborada. He passat per diferents estadis, però sempre amb un cert impressionisme.
El que caracteritza molt els seus quadres és la llum... Com la capta?
Per tots els estadis que he passat, hi ha un denominador comú: la llum. Recordo un catedràtic que deia: hi ha un punt que és la dominant, la llum, i a partir d’aquesta, tota la resta està pendent perquè allò sobresurti. Sacrifiques moltes coses perquè aquella llum surti.
Pinta en interior o en exterior?
He pintat molt a l’exterior, uns 40 anys. Ara, últimament, pinto a l’interior. Però has d’haver passat per l’exterior. Ara pinto a dins, recordant tots aquells moments en què jo he estat a fora. I em va molt bé, perquè quan pinto a dins m’allibero de moltes coses a les quals a fora estava lligat. Faig el meu paisatge...
Quins són els seus paisatges de referència?
M’agrada variar. M’agrada molt el rural, i també m’agraden molt els reflexos amb l’aigua i, sobretot, els efectes lumínics. En qualsevol paisatge, el que m’interessa és la llum del paisatge, més que el paisatge en si.
El lloc amb la llum més especial que ha pintat?
El Delta de l’Ebre per a mi és un dels llocs més especials. És una llum molt especial, sobretot quan els camps estan negats d’aigua.
També la Provença...
Hi vaig molt. La Provença és un dels llocs dels quals n’estic molt enamorat. Sóc un enamorat de les masies, i els francesos tenen la delicadesa de no alterar-ne l’exterior quan les restauren. Les masies s’adapten molt bé dins del paisatge que jo faig, i que les respectin m’ajuda molt per poder pintar i poder fer les coses que jo busco.
Expliqui’ns la sobrecoberta del Diari de Sant Cugat...
És un quadre entranyable. És una època en que vaig estar pintant a Sant Cugat (que ho he fet poques vegades), junt amb un grup de pintors que ens trobàvem al Claustre del Monestir, els dissabtes i diumenges. Abans que l’arreglessin, perquè un cop el van restaurar va perdre tot l’encant que tenia. I aquest quadre és un d’aquells moments que hi anava. És una nota feta ràpida a dins del Claustre d’aquells moments.
Com defineix la seva feina?
Faig el que m’agrada, sense pensar en res més. Necessito que el tema m’exciti, per això no pinto per encàrrec.
