Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Amarcord, amb el santcugatenc Francesc Abril, naixia al febrer de 2012 a l'Escola Memory de Barcelona, dirigit per Carme Sánchez i Marc Sambola amb la intenció de fer un cor diferent apostant per un tipus d'espectacle que funcionés per projectes. “Que no ens marqués un estil o un repertori, sinó ser versàtils, i adaptar-nos, i crear espectacles diferents cada vegada”, explica Abril.
El primer projectes del grup portava per nom Ellas a contracorriente. Un projecte de música a capella, amb arranjaments de cançons populars o boleros llatinoamericans que “tenien en comú que estaven compostes per dones que en els seus inicis s'havien posat pseudònim d'homes i havien quedat en l'anonimat”, descriu. “Vam crear un espectacle musico poètic que unia aquesta aventura que reivindicava aquestes dones que van quedar oblidades per l'època, la història i la música”.
Un projecte totalment diferent del que s'ha pogut veure al programa Oh Happy Day. “Quan se'ns va presentar la possibilitat de participar en el programa, ens vam haver d'adaptar al format, creant un repertori que hi funcionés”. I el resultat: Una “evolució abismal”.
El nom d'Amarcord? Per la pel·lícula de Federico Fellini. “Ens agrada molt a tots, i vam trobar que era enginyós que traduït fos Jo me'n recordo, perquè ens agradaria que la gent que ens veu ens recordi”. A més, “a la pel·lícula la música és molt important, i per a tots nosaltres també. Ens semblava una bona metàfora”.
Coneixem com ha viscut l'experiència Francesc Abril.
Què tal l'experiència de viure una final televisiva?
Ho vam viure com nens petits. Molts de nervis, molta il·lusió i tensió, sobretot. Al ser en directe va suposar molta pressió en tots els sentits. Anava tot molt volat, i a sobre ho havíem de gaudir. Va ser molt estrany, molt intens.
Com valoreu la tercera posició?
Valorem molt bé la nostra experiència a la final. Les actuacions van estar a l'altura. I el resultat ens l'esperàvem, perquè nosaltres, que remenem molt les xarxes, ja vèiem que potser érem els grups dels tres que teníem menys seguidors, pel que estàvem preparats. I ara no para de ploure feina, pel que estem molt a gust d'haver arribat a la final. Era el nostre objectiu.
No para de ploure feina?
Sí, estem tancant dates. N'hi haurà abans, però de moment hi ha un concert al Coliseum a Barcelona, el 22 de febrer...
Poc descans!
Ens trobem molt a faltar!
És que han passat molt temps junts aquests mesos...
El dia 9 de juny ens van dir que participaríem en el càsting, i el 10 ens començàvem a preparar. El 5 de juliol vam fer el primer càsting, i ja no vam deixar de treballar fins que va començar el concurs. I una vegada dins, cada tarda, cada dia, i els caps de setmana intensius. Has d'intentar trobar espai de tot. Jo crec que si hagués durat un mes més el programa hauria acabat amb nosaltres, pel cansament acumulat. Ha sigut molt intens, hem pencat molt.
Les últimes setmanes, amb concerts en directe com el de Sant Cugat.
Va ser molt xulo això. Vam fer moltes visites a escoles i no només a Sant Cugat, i ningú s'esperava la rebuda que vam tenir aquí, ni jo. Tinc una foto des de dalt de l'escenari que es veu tota la gent i és impressionant. A més, abans vam anar a l'escola Pi d'en Xandri, i vam tenir una acollida molt maca amb els nens, ens vam fer una catifa vermella...
Amarcord visitava Sant Cugat el 16 de desembre. FOTO: A.Ribera
Per què aquesta escola?
Hi treballo. El motiu de les visites era que teníem dues setmanes per preparar la final i ho vam compaginar amb tot d'actes de promoció, de fer-nos visibles a la gent, i hem anat a ritme de dos i tres concerts per dia, i ha sigut molt intens.
I que li diuen els nens amb qui treballa?
Al·lucinen tots, em demanen autògrafs i es volen fer fotos. Els nens tenen aquesta visió molt màgica de tot això, i són molt sincers, i et miren com si fossis vés a saber què, i realment... Jo fa anys que treballo a l'escola, i nens que fa deu anys que em coneixen, de cop i volta, els ha canviat el seu punt de vista sobre mi, i no deixo de ser el mateix.
Ha despertat el seu interès per la música el fet de veure'l per la tele?
Sí. Hi ha nens que ens han vingut a dir que s'han apuntat a cantar gràcies a veure'ns a nosaltres. Sobretot diuen que ens ho passem molt bé. Crec que el que arriba és que ens ho passem molt bé i que és accessible a tothom. Que tothom pot fer-ho. És treball de moltes hores, però treball en el qual ens agrada fer el que fem, i ja està.
És un dels missatges del programa?
El programa té un públic infantil, familiar, i està molt enfocat a ells. Fins i tot es fa al gener un Oh Happy Kids, que és el mateix format amb corals infantils, sense format competitiu, però que pretén mostrar que també hi ha corals infantils a Catalunya que treballen.
Combina la música amb l'educació infantil. Que els hi diria als petits sobre la música?
Als nens és molt fàcil animar-los, però als pares els hi diria que és una eina de cohesió de grup, d'escoltar, de companyerisme. Es treballen uns valors. No és només cantar o pujar a un escenari. No. És tot el que es construeix, el que hi ha al darrere; hi ha una part molt humana, de crear nexes i vincles, de reforçar la teva autoestima, la teva identitat. És molt important, crec que és una eina de comunicació molt necessària d'explotar. Si pogués, faria que tots cantessin i que hi hagués música a totes les escoles. Perquè realment obres unes portes i desbloqueja emocions.
L'ha portat a replantejar-se algun aspecte de la seva vida aquesta experiència?
Sóc una persona que m'agrada fer moltes coses; no em limito en aquest sentit. Mai pensava que pogués tenir aquesta projecció amb cap coral, i vull compaginar tot el que pugui. Intento fer d'actor, cantar, sol amb el meu projecte... però són coses que a poc a poc em van portant a altres camins, em van conduint. Em fan créixer a nivell persona i m'ajuden en la meva carrera artística. I compaginaré tot el que faci falta, perquè si alguna cosa vull, és ser versàtil.
Francesc Abril forma part del duet Sidecar de Sant Cugat. FOTO: A.Ribera
La versatilitat és el que ha caracteritzat Amarcord a l'Oh Happy Day...
És molt diferent cantar sol que cantar acompanyat. Pel que deia dels valors. Perquè has de cedir, has de donar; és treballar en equip. I el nostre cor es caracteritza perquè no hi ha un lideratge, tots podem fer de solistes i sonar compactes. Aquest és el resum del nostre pas pel programa, que som versàtils, perquè crec que hem sabut esprémer el millor suc de cada cançó i que ens ho hem passat bé a l'escenari. Al final, no és la cançó, sinó com nosaltres la puguem defensar a l'escenari.
Després del programa, com continua la vida artística de Francesc Abril?
Tinc ganes de reprendre Sidecar (grup amb què canta a Sant Cugat). Bé, de retrobar-me a mi mateix, per començar, i a la gent que no he vist. Tinc ganes de retrobar-me amb la gent, i amb Sidecar tenim un concert a TorreBlanca el 20 de febrer, amb nou repertori.
Com resumiria amb una frase el seu pas pel programa?
És molt difícil explicar. Una experiència brutal, inexplicable. S'ha de viure. Sembla molt superficial, però realment hi ha molta cosa al darrere. Per mi, Oh Happy Day, ha sigut un viatge. Ho resumiria així. Ha sigut un viatge, per tot el que vius, tot és nou, les inquietuds... Ara he tornat de viatge, i he tornat a Sant Cugat. I d'altres en vindran. Hi ha temps i ganes.
El primer projectes del grup portava per nom Ellas a contracorriente. Un projecte de música a capella, amb arranjaments de cançons populars o boleros llatinoamericans que “tenien en comú que estaven compostes per dones que en els seus inicis s'havien posat pseudònim d'homes i havien quedat en l'anonimat”, descriu. “Vam crear un espectacle musico poètic que unia aquesta aventura que reivindicava aquestes dones que van quedar oblidades per l'època, la història i la música”.
Un projecte totalment diferent del que s'ha pogut veure al programa Oh Happy Day. “Quan se'ns va presentar la possibilitat de participar en el programa, ens vam haver d'adaptar al format, creant un repertori que hi funcionés”. I el resultat: Una “evolució abismal”.
El nom d'Amarcord? Per la pel·lícula de Federico Fellini. “Ens agrada molt a tots, i vam trobar que era enginyós que traduït fos Jo me'n recordo, perquè ens agradaria que la gent que ens veu ens recordi”. A més, “a la pel·lícula la música és molt important, i per a tots nosaltres també. Ens semblava una bona metàfora”.
Coneixem com ha viscut l'experiència Francesc Abril.
Què tal l'experiència de viure una final televisiva?
Ho vam viure com nens petits. Molts de nervis, molta il·lusió i tensió, sobretot. Al ser en directe va suposar molta pressió en tots els sentits. Anava tot molt volat, i a sobre ho havíem de gaudir. Va ser molt estrany, molt intens.
Com valoreu la tercera posició?
Valorem molt bé la nostra experiència a la final. Les actuacions van estar a l'altura. I el resultat ens l'esperàvem, perquè nosaltres, que remenem molt les xarxes, ja vèiem que potser érem els grups dels tres que teníem menys seguidors, pel que estàvem preparats. I ara no para de ploure feina, pel que estem molt a gust d'haver arribat a la final. Era el nostre objectiu.
No para de ploure feina?
Sí, estem tancant dates. N'hi haurà abans, però de moment hi ha un concert al Coliseum a Barcelona, el 22 de febrer...
Poc descans!
Ens trobem molt a faltar!
És que han passat molt temps junts aquests mesos...
El dia 9 de juny ens van dir que participaríem en el càsting, i el 10 ens començàvem a preparar. El 5 de juliol vam fer el primer càsting, i ja no vam deixar de treballar fins que va començar el concurs. I una vegada dins, cada tarda, cada dia, i els caps de setmana intensius. Has d'intentar trobar espai de tot. Jo crec que si hagués durat un mes més el programa hauria acabat amb nosaltres, pel cansament acumulat. Ha sigut molt intens, hem pencat molt.
Les últimes setmanes, amb concerts en directe com el de Sant Cugat.
Va ser molt xulo això. Vam fer moltes visites a escoles i no només a Sant Cugat, i ningú s'esperava la rebuda que vam tenir aquí, ni jo. Tinc una foto des de dalt de l'escenari que es veu tota la gent i és impressionant. A més, abans vam anar a l'escola Pi d'en Xandri, i vam tenir una acollida molt maca amb els nens, ens vam fer una catifa vermella...
Amarcord visitava Sant Cugat el 16 de desembre. FOTO: A.Ribera
Per què aquesta escola?
Hi treballo. El motiu de les visites era que teníem dues setmanes per preparar la final i ho vam compaginar amb tot d'actes de promoció, de fer-nos visibles a la gent, i hem anat a ritme de dos i tres concerts per dia, i ha sigut molt intens.
I que li diuen els nens amb qui treballa?
Al·lucinen tots, em demanen autògrafs i es volen fer fotos. Els nens tenen aquesta visió molt màgica de tot això, i són molt sincers, i et miren com si fossis vés a saber què, i realment... Jo fa anys que treballo a l'escola, i nens que fa deu anys que em coneixen, de cop i volta, els ha canviat el seu punt de vista sobre mi, i no deixo de ser el mateix.
Ha despertat el seu interès per la música el fet de veure'l per la tele?
Sí. Hi ha nens que ens han vingut a dir que s'han apuntat a cantar gràcies a veure'ns a nosaltres. Sobretot diuen que ens ho passem molt bé. Crec que el que arriba és que ens ho passem molt bé i que és accessible a tothom. Que tothom pot fer-ho. És treball de moltes hores, però treball en el qual ens agrada fer el que fem, i ja està.
És un dels missatges del programa?
El programa té un públic infantil, familiar, i està molt enfocat a ells. Fins i tot es fa al gener un Oh Happy Kids, que és el mateix format amb corals infantils, sense format competitiu, però que pretén mostrar que també hi ha corals infantils a Catalunya que treballen.
Combina la música amb l'educació infantil. Que els hi diria als petits sobre la música?
Als nens és molt fàcil animar-los, però als pares els hi diria que és una eina de cohesió de grup, d'escoltar, de companyerisme. Es treballen uns valors. No és només cantar o pujar a un escenari. No. És tot el que es construeix, el que hi ha al darrere; hi ha una part molt humana, de crear nexes i vincles, de reforçar la teva autoestima, la teva identitat. És molt important, crec que és una eina de comunicació molt necessària d'explotar. Si pogués, faria que tots cantessin i que hi hagués música a totes les escoles. Perquè realment obres unes portes i desbloqueja emocions.
L'ha portat a replantejar-se algun aspecte de la seva vida aquesta experiència?
Sóc una persona que m'agrada fer moltes coses; no em limito en aquest sentit. Mai pensava que pogués tenir aquesta projecció amb cap coral, i vull compaginar tot el que pugui. Intento fer d'actor, cantar, sol amb el meu projecte... però són coses que a poc a poc em van portant a altres camins, em van conduint. Em fan créixer a nivell persona i m'ajuden en la meva carrera artística. I compaginaré tot el que faci falta, perquè si alguna cosa vull, és ser versàtil.
Francesc Abril forma part del duet Sidecar de Sant Cugat. FOTO: A.Ribera
La versatilitat és el que ha caracteritzat Amarcord a l'Oh Happy Day...
És molt diferent cantar sol que cantar acompanyat. Pel que deia dels valors. Perquè has de cedir, has de donar; és treballar en equip. I el nostre cor es caracteritza perquè no hi ha un lideratge, tots podem fer de solistes i sonar compactes. Aquest és el resum del nostre pas pel programa, que som versàtils, perquè crec que hem sabut esprémer el millor suc de cada cançó i que ens ho hem passat bé a l'escenari. Al final, no és la cançó, sinó com nosaltres la puguem defensar a l'escenari.
Després del programa, com continua la vida artística de Francesc Abril?
Tinc ganes de reprendre Sidecar (grup amb què canta a Sant Cugat). Bé, de retrobar-me a mi mateix, per començar, i a la gent que no he vist. Tinc ganes de retrobar-me amb la gent, i amb Sidecar tenim un concert a TorreBlanca el 20 de febrer, amb nou repertori.
Com resumiria amb una frase el seu pas pel programa?
És molt difícil explicar. Una experiència brutal, inexplicable. S'ha de viure. Sembla molt superficial, però realment hi ha molta cosa al darrere. Per mi, Oh Happy Day, ha sigut un viatge. Ho resumiria així. Ha sigut un viatge, per tot el que vius, tot és nou, les inquietuds... Ara he tornat de viatge, i he tornat a Sant Cugat. I d'altres en vindran. Hi ha temps i ganes.