Gabriel Ferrater, 45 anys 'In Memoriam'

[Reportatge publicat el 27 d'abril del 2012] El dia 27 d’abril del 1972, fa tot just quaranta-cinc anys, va morir a Sant Cugat l’escriptor i lingüista Gabriel Ferrater, que va deixar una gran empremta a la ciutat, vigent encara avui dia amb la Biblioteca Gabriel Ferrater i el Premi de Poesia Sant Cugat, que porta el seu nom; i, el més important, amb el seu esperit encara viu en molts santcugatencs.

Ferrater, nascut a Reus l’any 1922, és una de les figures més destacades de la cultura catalana del segle xx i, a banda de marcar un abans i un després en la poesia catalana, va destacar en camps com les crítiques literàries i d’art, les matemàtiques, la lingüística, la traducció, la docència....

Tot i això, també es dels personatges menys coneguts i llegits pel gran públic i és que sovint s’ha incidit més en el seu alcholisme i el seu suïcidi que en la seva producció intel·lectual. Avui dia, encara queda molt per arribar a comprendre tota la dimensió de Ferrater. Per aproximar-nos a la seva figura des de diferents punts de vista, en parlem amb tres personatges que ens permetran entendre qui va ser i què va fer Gabriel Ferrater.

Vinculació amb Sant Cugat

Gabriel Ferrater va venir a viure a Sant Cugat l’any 1966, on va viure sis anys abans de suïcidar-se el 1972. La seva presència a Sant Cugat va tenir una gran influència per una sèrie de gent jove, que va créixer compartint estones amb Ferrater a les tertúlies que s’organitzaven a El Mesón. Un d’ells és l’escultor Pep Codó, que recorda l’arribada del poeta a la ciutat: “Va venir a viure a Sant Cugat perquè era un poblet tranquil. Vivia a Barcelona i es movia en uns ambients que no li agradaven perquè perdia molt temps a la nit. Volia fugir una mica d’allò perquè també tenia una vessant de molt treball i sacrifici”.

Codó destaca com amb l’arribada de Ferrater, El Mesón es va convertir en un punt de trobada dels intel·lectuals i joves de Sant Cugat: “Ell, només arribar, va fer un ambient reduït a El Mesón, que era un bar on anava molta gent i que es trobava al costat de la Facultat de l’Autònoma del Monestir (avui Casa de Cultura).

A El Mesón s’hi trobava amb molta gent i es va crear com una tertúlia continuada”. En aquelles trobades, on participava gent com Carlos Deu, Miquel Bea, Xavi Agraz, Carles Birbe i Ramon Barnils, i que podien començar al migdia i s’allargaven fins passades les quatre de la matinada, es debatia de tot: “Es parlava sobretot de política perquè hi havia molta gent interessada a fer el salt a la política quan acabés la dictadura".

"Però també hi havia una sèrie d’intel·lectuals purs que no volien guanyar-se la vida amb la política, com Ferrater, i els interessava el coneixement, la cultura i l’art. El Gabriel podia parlar, sent un escriptor i poeta, d’escultura, de cinema, de política... amb total coneixement de causa. El primer que arribava s’asseia en una taula i els tres següents es posaven a la mateixa taula. Si en venia un cinquè, ja s’ajuntaven dues taules i així fins que les uníem totes fins que quedava el que nosaltres dèiem La Taula”, explica.

Codó reconeix que ha sigut amb el pas del temps quan ha agafat autèntica consciència de la importància que va tenir per ell i tots els joves les tertúlies aquelles amb en Ferrater.

Marcats per Ferrater

“Jo no era conscient del que significava. Anàvem a El Mesón a passar una bona estona i a parlar amb els amics. Però en haver-hi personatges com Ferrater, l’ambient era d’un nivell molt alt i sense voler aprenies moltes coses”, apunta Codó.

“La diferència d’edat entre nosaltres era de 25 anys. Ell era una persona formada i un intel·lectual molt potent. Ara, amb els anys, veig que va tenir una gran generositat amb gent com jo, ja que ens donava conversa de qualsevol cosa. Per mi, era un referent on mirar-me”, expressa Codó, alhora que explica per què creu que es passava tantes hores a El Mesón: “No era només per beure, sinó perquè li agaradava el contacte amb la gent i per escriure i pensar necessitava compartir estones amb persones que feien coses”.

Per Pep Codó, Gabriel Ferrater “va ser un amic més que un mestre” i apunta com va inculcar la seva passió per la cultura i el seu esforç a tota la gent que tenia al voltant: “Des del meu punt de vista, Gabriel Ferrater va portar tot aquest món cap aquí i també va influir en molts santcugatencs. Creava inquietud, induïa a ser rigorosos amb la feina.... Ens va fer creure en la cultura, en l’art... I en un poble com Sant Cugat era molt important perquè era un poble pagès i que si no en sorties no podies accedir a tot això”, destaca.

No obstant, Codó encara recorda com molta gent del poble veia Ferrater com un home de bar i amb un gintònic a la mà: “A la meva família em deien per què anava amb el Ferrater, que era un home de bar. Jo els explicava que era un intel·lectual que escrivia, era poeta i una persona molt seriosa en el seu camp. A molta gent no els lligaven aquestes dues facetes”.

“Ferrater encara em sorprèn”

Marta Pessarrodona, Creu de Sant Jordi i Premi Nacional de Literatura, és una de les persones més destacades de la literatura catalana en les darreres dècades i una de les grans intel·lectuals del país en l’actualitat. La gent, però, potser desconeix que va ser parella de Gabriel Ferrater i va compartir amb ell, a Sant Cugat, els últims quatre anys de la seva vida.

Pel seu coneixement de Ferrater i la seva autoritat pel que fa a coneixements culturals i literaris, Pessarrodona és de les persones que més i millor pot parlar del poeta català. “El vaig conèixer perquè jo ja era poeta i començava a escriure. Em vaig presentar a un concurs literari del qual Gabriel Ferrater era membre del jurat. Ell volia que guanyés jo, però la resta del jurat no va voler i li van donar a una altra persona. Es va empipar moltíssim i em va voler conèixer. A partir d’aquí neix la relació”, explica Pessarrodona, que després de la mort de Ferrater va estar 25 anys sense parlar-ne.

“Vaig tenir molt clar que mai volia estar a la seva ombra i per això vaig estar 25 anys sense parlar d’ell després de la seva mort”, assegura. Com a jove poeta, Pessarrodona ja coneixia qui era Gabriel Ferrater i explica amb quin personatge es va trobar quan el va conèixer per primera vegada: “Vaig veure que era una persona excepcional. És l’intel·lectual més pur que he conegut mai, li podien tallar la llum perquè no l’havia pagada i ell seguia llegint. Jo, ara que tinc vint anys més de l’edat que tenia quan va morir, encara em sorprèn tot el que va arribar a saber”, destaca l’escriptora.

Les cares del Gabriel

Tot i que per la seva faceta de poeta Pessarrodona es queda amb l’obra poètica de Ferrater, posa molt d’èmfasi en el fet que va treballar i destacar en molts camps diferents: “Quan jo el vaig conèixer em va dir: “Ei, jo ja no sóc poeta, ara sóc lingüista”. Com fan els intel·lectuals, quan ja dominava un àmbit, l’abandonava i es dedicava a un altre”.

Pessarrodona apunta que quan li interessava un àmbit, dedicava tots els seus esforços a dominar-lo: “Li agradava el futbol però els quatre anys que vaig viure amb ell no va anar a cap partit, tot i que anys enrere havia anat a camps de regional buscant noves promeses. Quan li agradava una cosa, hi aprofundia moltíssim”. Pel que fa a la seva poesia, Pessarrodona té clar que estem davant d’un dels grans poetes de la literatura catalana: “De la mateixa manera que La plaça del Diamant de Rodoreda va significar un abans i un després en la narrativa catalana, la poesia del Gabriel també va marcar un abans i un després en el gènere. És indubtable”.

Com a persona, apunta que “sempre anava per lliure però amb un gran respecte pel passat” i recorda la seva devoció per la gent jove i la docència: “Li agradava molt però va ser una mica la seva perdició perquè els professors guanyaven poc”. D’altra banda, lamenta “les bajanades que es diuen sobre ell” en referència al seu suïcidi i el seu alcoholisme. “Jo no nego que era alcohòlic, però era una persona que s’aixecava a les sis del matí, havíem copiat plegats tot el diccionari Pompeu Fabra, feia els seus estudis lingüístics...”, explica.

Els últims anys de la seva vida, quan era professor i no guanyava gaire, Ferrater va travessar problemes econòmics: “Ja li haura anat bé tenir diners però no en tenia. Ser intel·lectual és molt difícil i en aquella època era encara més difícil. I ser intel·lectual de risc, com ho va ser ell, encara més. Seguint la gramatiqueta Fabra n’hi havia prou, i ell va anar més enllà, aplicant també teories matemàtiques i innovant també en poesia.”

“Un dels poetes més importants”

Per endinsar-nos més en l’obra de Gabriel Ferrater i poder comprendre tota la seva dimensió, parlem amb el doctor en filosofia i editor Oriol Ponsatí-Murlà, que s’hi refereix com “un dels intel·lectuals més prolífics i amb interessos més variats. La seva trajectòria vital va passar per la pintura, la lingüística, la crítica literària i d’art, les matemàtiques... És, certament, una de les ments més lúcides que hem tingut en aquest país”, assegura Ponsatí-Murlà.

Pel doctor en filosofia és molt complicat trobar una figura similar, ja no només en la cultura catalana, sinó en l’europea (“és un humanista en el sentit litearal de la paraula”) i lamenta que el país a hores d’ara encara no ha aprofitat tot el que va fer Ferrater: “Em temo que no ens queda gaire cosa de Ferrater. Més aviat, per desgràcia, molta gent s’ha quedat amb la caricatura i el mite de poeta bevedor i suïcida. Per desgràcia, aquests tòpics s’han menjat sovint el coneixement profund de tota la seva producció intel·lectual. Tenim una certa tendència a oblidar amb una facilitat descomunal els pocs personatges realment brillants que hem tingut”, afegeix, alhora que es pregunta “quanta gent en aquest país ha llegit amb atenció Les dones i els dies?”. Per poder arribar a comprendre tota la seva obra, Ponsatí-Murlà creu que és indispensable editar una obra completa de Ferrater: “Fins que no tinguem una obra completa, no tindremuna visió de conjunt”.

Com hem comentat, si bé Gabriel Ferrater va excel·lir en molts camps diferents, va ser en la poesia on va destacar més, tot i que només va publicar tres obres dedicant-s’hi només durant 4 anys: “Va ser un dels poetes més importants en llengua catalana del segle xx. La incursió de Ferrater en la poesia, com tot el que feia ell, era d’una manera molt personal i per tant, era difícilment imitable. Tot i això, hi ha un abans i un després perquè va ser una ruptura molt radical del llenguatge poètic i la poesia que es feia fins aleshores”, explica, alhora que assegura que “poemes com El poema inacabat o In memoriam no tenen precedents en la literatura catalana”.