Jener: "Em continua agradant veure-ho tot, i intentar no tenir prejudicis"

El crític santcugatenc d'arts escèniques Eduard Jener presenta aquest dimarts, 25 de setembre, el llibre Les mil i una nits (i algunes tardes), que recull la seva visió personal sobre el que han estat els 25 anys del Teatre-Auditori Sant Cugat. Una presentació que s'emmarca dins l'acte institucional de celebració d'aquest important aniversari de la sala santcugatenca.

 

Com neix 'Les mil i una nits (i algunes tardes)'?

Vaig començar a pensar en aquesta possibilitat quan veient una llista cronològica que vaig fer des del principi, veia que estava cap a les 900 crítiques. Vaig pensar en la idea que quan arribés a les 1001 m'agradaria fer un llibre que ho expliqués; una síntesi d'aquests anys. Ho vaig proposar al Teatre-Auditori, i Pep Tugues va comentar que potser estaria bé fer-ho pels 25 anys. El fet d'esperar també acostava la xifra aquesta de les 1001, i així es va anar gestant. El llibre apareix el dia 25 de setembre, i aquell dia hi hauré anat 1106 vegades dins de la programació oficial.

 

Quan comença a escriure aquestes crítiques?

Vaig començar amb una crítica a un concert de l'OBC, que era l'espectacle que tancava la primera temporada, la 93-94. M'ho va demanar Els Quatre Cantons i es va publicar el 7 de juliol de 1994. Després em vaig oferir a fer les crítiques. Va ser una mica especial, perquè jo em vaig oferir a fer la crítica de totes les arts escèniques, perquè partia de la idea d'un espectador que ha tingut una certa experiència com a espectador, de totes les arts escèniques, i per tant, pensant més en una crònica que en una crítica. Fins ara, entre Els Quatre Cantons, el Diari de Sant Cugat i ara el TOT Sant Cugat n'he publicat 889.

 

El llibre, com el plateja?

El llibre l'he plantejat en 25 capítols, més pròleg i epíleg. I cada capítol aborda un aspecte. El primer és el perquè de tot plegat, i a partir d'aquí faig una distribució segons les arts escèniques. Aquesta divisió fa que hi hagi pràcticament una menció a tots els espectacles que s'han fet a partir del moment en què vaig començar.

 

Una visió molt personal...

És una cosa que dic al pròleg. És la meva vivència; no tant els 25 anys del teatre estrictament parlant. El que passa és que recull pràcticament tot el que s'ha fet. Fins al punt que quan jo dic Les 1001 i una nits (i algunes tardes), també podria dir "i alguns matins", perquè alguna època vaig anar bastant als espectacles infantils portant els meus néts...

 

No és, doncs, un recull de crítiques...

Hi haurà 25 crítiques que estaran penjades a la pàgina web del TOT. Al llibre la idea és fer uns comentaris, en alguns casos més llargs, i hi faig associacions. Per exemple, quan parlo de cançó, va venir un cantant de Cabo Verde, i ho associo amb els cantants portuguesos o brasilers que han vingut. O en teatre, hi ha un apartat on parlo de tot Shakespeare, que hi ha hagut moltes obres que han vingut.

 

També hi ha espai per a les entitats locals.

Hi ha un altre capítol interessant on parlo del poble dalt de l'escenari. Aquelles entitats de Sant Cugat que han actuat amb més freqüència a l'escenari. Una freqüència que he de dir que ha estat poca. Però també té una explicació, des del punt de vista de teatre. Si hi hagués hagut des del primer moment una sala B més petita, amb tota seguretat hagueren tingut més possibilitats d'actuar. I també hi ha un capítol dedicat exclusivament a l'Orquestra Simfònica Sant Cugat, la nostra.

 

I què més.

També faig una mica de llistat de les coses importants. En dansa, per exemple, han vingut totes les millors companyies que hi ha hagut. Hi ha un apartat també per poesia, amb la relació de tots els poetes que han actuat. Penso que els he de posar, igual que a les funcions santcugatenques. No pots limitar-te a parlar dels tres protagonistes. Has de posar tota la llista, perquè aquesta gent es mereixen sortir tots amb el seu nom; que consti que va estar allà i què van fer.

 

De tots aquests moments viscuts al Teatre-Auditori, segur que n'hi ha que són especials.

Faig dos capítols que titulo "25 moments estel·lars", i "25 moments singulars". És una valoració absolutament subjectiva. Chick Corea va ser estel·lar, agradi o no agradi el jazz. I els singulars són aquelles coses realment fora del normal. Per exemple, les veus búlgares, o un grup marroquí que va venir a cantar, de veus femenines. O el pianista Richter, que va ser una cosa brutal. Fins i tot també el concert d'Obeses presentant una cantata, amb tota aquella gent, i amb una orquestra a l'escenari a part d'ells. Era una cosa espectacular.

 

Moments per a tots els gustos que ha sabut reflectir.

Hi ha una cosa que molta gent dubtava, sobretot al principi, i era que pogués fer una crítica de clàssica, i a la setmana següent en fes una de Raphael, per dir alguna cosa. Aquesta és una característica que jo m'atribueixo com a espectador obert a tot tipus d'espectacle. Uns m'agraden més, uns m'agraden menys. Però sempre intento explicar perquè m'ha agradat, i per què no m'ha agradat. I quan faig una crítica negativa, al final, gairebé sempre puc posar "el públic va sortir content". Perquè una cosa és el que jo penso, i explico perquè ho penso, però si la reacció general del públic va ser d'aplaudir, he de dir que aquell espectacle des del punt de vista de reacció va ser molt bona.

 

Subjectiu i objectiu a la vegada.

Et diuen que cal ser objectiu. Perdoni, és impossible. Pots intentar ser-ho, però sempre ets subjectiu. Perquè ets tu, i ets un subjecte que ho rep. Amb el temps pots anar com graduant aquesta subjectivitat. Hi ha un cas concret, el d'Antonia San Juan. Vaig escriure que estava molt d'acord en tot el que deia, però no en com ho deia. Perquè van marxar dues persones del públic, i les va atacar de manera brutal. S'estava negant a ella mateixa, perquè estava parlant de llibertat d'opinió...

 

I no s'oblida d'una part molt important del Teatre-Auditori...

L'últim capítol és el teatre per dins. Un espai té una característica que és la part d'equipament, però hi ha una altra característica important que és la gent que està dins del teatre, l'equip. I aquí hi ha una cosa que és molt poc habitual, i és que hi ha bastants persones del primer equip que va començar amb el teatre. Això crea un tipus de relació que també dona caràcter al teatre. El teatre no seria el que és sense aquest element. Igual que la relació amb el públic. Primer era un espectacle a la setmana, després s'arribava a tres; es va adaptar l'hora de les 22 a les 21 hores, es va augmentar el ventall d'arts escèniques... Diria que el teatre ha tingut una capacitat d'anar adaptant-se i anar responent a aquest públic. Un públic que ha anat fent seu, fins a arribar a aquestes xifres de superar el 80% d'ocupació, que és brutal.

 

Un llibre farcit de curiositats també?

Hi ha una altra cosa que a mi m'agrada molt que és comentar el públic. Hi ha un tipus d'espectacle que porta un públic determinat, i ho veus en l'edat i la forma de vestir. Per exemple, és curiós com a l'òpera la mitjana és de 65 anys. En dansa, baixa radicalment a una màxima de 30 anys. El públic de teatre varia molt segons els actors o les actrius. I hi ha públic molt curiós que és el de flamenc, perquè segons qui sigui l'artista, és una mostra de vestuari impressionant. O l'home que li explica a la dona el que acaba de dir l'actor a sobre l'escenari... és curiós.

 

Ha pogut veure de tot vostè al Teatre-Auditori!

Això dona el caràcter al teatre. El tipus de públic que hi va i que se l'ha fet seu. Als resums d'inici de temporada sempre deia que l'adjectiu de la programació és "d'eclèctic". I és que és veritat. És un tipus de programació que permet que vagin molts tipus de públic diferent. I s'ha de dir que dins del possible, el teatre ha fet aquest tipus d'abonaments de tota mena per poder portar públic. En aquest sentit, el funcionament del teatre com a tal és molt bo. Sobretot també en creació de públic infantil. El Petits Camaleons és una gran potència.

 

De tot el que ha vist i viscut a la sala, es podria quedar amb un únic espectacle?

No sóc capaç. Seria injust. Potser així sense pensar massa, et diria que hi ha alguns per diferents motius. Personalment, em va emocionar molt el pianista Richter. Un altre, molt proper en el temps, va ser el comiat de la Victoria de los Ángeles. Va ser una cosa extraordinària, perquè en aquell moment ella devia tenir 70 anys, i va fer un concert d'una força brutal. Molts moments... Barbara Hendricks; Dunes, de Maria Pagés; Serrat, Raimon, Llach... O Chick Corea, que va ser la demostració, una vegada més, que els grans artistes són senzills. I hi ha un cantant que no és de la meva línia, que és el Raphael. Va fer un concert de dues hores i vint minuts sense sortir de l'escenari ni un sol moment, i a les 4 de la tarda estava fent proves de so. Un individu que sap perfectament que els que estan allí, faci el que faci, l'aplaudiran, i en canvi, és un professional. Veus un tipus de gent que té un nivell de qualitat artística, però a la vegada una qualitat professional que fa que la part artística creixi per aquesta qualitat professional.

 

I alguna cosa que no hagués passat res si no hagués passat per l'escenari?

Sí que hi ha hagut alguns de bastant dolents. Hi va haver un que em va saber molt greu, que va ser Enrique Morente. Va venir a substituir la seva filla, i no sé si va venir una mica forçat, però va ser una cosa desgraciada. Fins i tot, com a espectador, em sabia greu. Recordo també un d'Albert Pla amb Pascal Comelade, dos grans creatius, que aquella cosa junta que van intentar fer no va funcionar. També és veritat que alguns espectacles no valen per un teatre gran.

 

Després de tot aquest temps, encara no s'ha cansat d'escriure? Hi ha límit?

Bona pregunta. Em sento com el primer dia, pràcticament. M'agrada. Em continua agradant veure-ho tot i, sobretot, em continua agradant intentar no tenir prejudicis. Intentar dic. Perquè fins i tot amb aquelles coses que tu ja has vist alguna cosa et pots emportar alguna sorpresa. Un cas concret. El Josep Maria Flotats, com a actor, a mi no m'agradava. El trobava forçat. Aquí va fer Paris 1940, i em vaig quedar al·lucinat. Hi ha un tipus d'actor o actriu que pesa més la seva personalitat que no el personatge. En aquella obra tot això responia a una necessitat de l'obra. Si quadren les dues coses, és fantàstic.