Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Als seus 30 anys, Jordi Claret és un violoncel·lista reconegut. Amb 16 anys entrava a la Jove Orquestra de Catalunya, mentre formava part de la Jove Orquestra Nacional d’Andorra. Després va entrar a l’Escola Superior de Música de Catalunya i, un cop allà, va entrar, amb 18 anys, a la Jove Orquestra Nacional d’Espanya. Ha fet gira amb Chicuelo pel Japó, una experiència que recorda com a fantàstica perquè “vaig créixer molt com a músic”, com també recorda el concert al costat del seu pare a Itàlia. Actualment, també forma part d’un grup, Sound Boulevard, amb el qual versionen els grans èxits del pop-rock. El seu futur el veu, sense deixar la música clàssica, passant per experimentar amb el propi instrument i creant.
On comença la seva història amb la música?
Va ser com una sorpresa, tot i tenir una família que gairebé tots són músics reconeguts. Un dia, el meu pare em va trucar per dir-me que tenien una sorpresa per a mi. I quan em vaig acostar a casa, hi havia la porta una mica oberta i a dins algú estava tocant un violoncel. Era el meu pare i, és clar, vaig pensar: “Això deu ser la sorpresa”. I des de llavors, que jo tenia 6 anys, va ser qüestió d’anar fent.
Com va encarrilar la seva formació des d’aquell moment?
Jo només tocava el violoncel. I això li he d’agrair al meu pare, o no, perquè de vegades me’n penedeixo de no haver cursat uns estudis com la gran majoria de nanos. Vaig aprendre seguint el Mètode Suzuki, segons el qual els nens parteixen sobretot de sons i posicions, més que de notes. Això té una part bona: jugues molt amb la intuïció. Per altra banda, m’hagués agradat cursar els estudis de solfeig, per exemple, perquè tot el que sigui aprendre és bo. Tot i així, no ha estat essencial ja que estic fent una carrera i n’estic prou content, tot i que sé que encara em queda molt. Crec que si hagués fet solfeig, tal com avui en dia s’està impartint, no hagués funcionat.
Està en contra de la manera d’ensenyar música?
No m’agrada parlar d’estar en contra perquè també és respectable. Han sortit molts grans músics de l’antiga escola, però crec que s’hauria de canviar una mica. No ha de ser un ensenyament massa estricte. Tots som diferents i s’ha de potenciar el que cadascú té.
Ha influït el fet de formar part d’una família de músics?
Crec que ha afavorit per tal com sóc jo, o per com vaig ser d’adolescent. No sóc una persona a qui li agradi que el pressionin. Al meu pare i la meva mare, en això, els estaré agraïts tota la vida, perquè m’han donat un marge per fer i desfer el que jo volia. Cadascú té la seva velocitat i accelera quan creu que ha de pressionar. També cal dir que per a mi tocar el violoncel és la meva passió; però també és la meva passió sortir amb els amics, fer esport... moltes altres coses. Em compensa que tot tingui el seu espai.
Està tenint una trajectòria brillant. Quins moments en guarda?
La primera vegada que vaig tocar amb la Jove Orquestra de Catalunya la famosa Simfonia número 40 de Mozart. Va ser, realment, la primera sensació d’emoció forta. I cursant els estudis a l’ESMUC, perquè en conservo bons amics, als quals dec molta comprensió, perquè crec que és molt difícil entendre un músic si no has trepitjat mai un escenari i si no saps la dificultat i els mals de cap d’estar estudiant una peça. També recordo especialment el dia que vaig tocar el famós El cant dels ocells al Palau de la Música en la cerimònia de Cambres de Comerç. Tocar sol a l’escenari central del Palau va ser...
També es viuen moments molt durs a sobre l’escenari...
Hi ha molts nervis acumulats. Has de saber dosificar-los i controlar les emocions. És una mica estrany perquè has de treure les emocions però també has d’anar jugant perquè no et sobrepassin, perquè quan et sobrepassen, arriben els nervis i se’t pot descarrilar fàcilment la situació.
Ha passat mai?
Últimament he viscut un moment molt complicat: just abans d’entrar a un concert pensava que una amiga se’m moria als braços. Va ser molt dur. Em vaig canviar, vaig anar a l’escenari i, en el moment de més estrès perquè tenia un solo, les emocions em van sobrepassar i a partir de llavors vaig passar un any i mig dur... Fins que em vaig trencar el canell: les coses passen per alguna cosa.
Molta pressió, però també una gran recompensa...
La pressió, al cap i a la fi, se la posa un mateix. Amb la música, un mateix s’ha d’enfortir: ha de tenir una mica de sang freda i dir “aquí estic jo i vaig a fer-ho tan bé com pugui, però, si m’equivoco, no passa res”. I, per una banda, és bo que un es posi un nivell d’autoexigència molt alt. Però, per altra banda, després d’haver patit tant temps en un escenari per si ho feia el més bé possible, me n’he adonat que la gent es queda amb el moment. Jo prefereixo que es quedin amb una cosa més emocional que una altra cosa més virtuosa. Les emocions per a mi són una cosa bàsica en la vida.
La música és emoció?
Les emocions són innates en un mateix. Des que va morir la meva mare, les emocions han estat a flor de pell. Les he prioritzat perquè m’han ensenyat moltes coses a la vida, i em fan sentir especial, em fan sentir viu. Tot i que encara ho arrossego, perquè una mare és una mare, en la música, sentir que estàs viu també és molt important, perquè, si no, seria una feina més. Potser ha fet falta passar-ho malament per passar-ho bé ara.
En l’àmbit professional, això marca un abans i un després...
Oi, i tant! Perquè saps que les emocions et toquen, i tu també vols tocar la gent. No per sorprendre’ls, sinó perquè creus que aquell és un moment teu que comparteixes amb els altres. Sempre que pujo a un escenari, el que intento, allà on vagi, és contagiar bona energia amb un esperit constructiu.
Què recomanaria als que comencen ara amb la música?
Primer, que no es prenguin la música com una obligació, que s’ho intentin passar tan bé com puguin i, si no els agrada, que intentin esforçar-se una mica per provar d’enganxar-se a la música. I, en part, la responsabilitat la tenen els pares i els professors. Poden induir, però no obligar. La música és una cosa que ens ha d’ensenyar i ens ha de fer créixer com a persones. És una cosa que l’has de sentir. I si no els agrada la música, que no segueixin, i ja en vindran d’altres a qui els agradi. Tots som diferents i tots hem de trobar el nostre espai.
On comença la seva història amb la música?
Va ser com una sorpresa, tot i tenir una família que gairebé tots són músics reconeguts. Un dia, el meu pare em va trucar per dir-me que tenien una sorpresa per a mi. I quan em vaig acostar a casa, hi havia la porta una mica oberta i a dins algú estava tocant un violoncel. Era el meu pare i, és clar, vaig pensar: “Això deu ser la sorpresa”. I des de llavors, que jo tenia 6 anys, va ser qüestió d’anar fent.
Com va encarrilar la seva formació des d’aquell moment?
Jo només tocava el violoncel. I això li he d’agrair al meu pare, o no, perquè de vegades me’n penedeixo de no haver cursat uns estudis com la gran majoria de nanos. Vaig aprendre seguint el Mètode Suzuki, segons el qual els nens parteixen sobretot de sons i posicions, més que de notes. Això té una part bona: jugues molt amb la intuïció. Per altra banda, m’hagués agradat cursar els estudis de solfeig, per exemple, perquè tot el que sigui aprendre és bo. Tot i així, no ha estat essencial ja que estic fent una carrera i n’estic prou content, tot i que sé que encara em queda molt. Crec que si hagués fet solfeig, tal com avui en dia s’està impartint, no hagués funcionat.
Està en contra de la manera d’ensenyar música?
No m’agrada parlar d’estar en contra perquè també és respectable. Han sortit molts grans músics de l’antiga escola, però crec que s’hauria de canviar una mica. No ha de ser un ensenyament massa estricte. Tots som diferents i s’ha de potenciar el que cadascú té.
Ha influït el fet de formar part d’una família de músics?
Crec que ha afavorit per tal com sóc jo, o per com vaig ser d’adolescent. No sóc una persona a qui li agradi que el pressionin. Al meu pare i la meva mare, en això, els estaré agraïts tota la vida, perquè m’han donat un marge per fer i desfer el que jo volia. Cadascú té la seva velocitat i accelera quan creu que ha de pressionar. També cal dir que per a mi tocar el violoncel és la meva passió; però també és la meva passió sortir amb els amics, fer esport... moltes altres coses. Em compensa que tot tingui el seu espai.
Està tenint una trajectòria brillant. Quins moments en guarda?
La primera vegada que vaig tocar amb la Jove Orquestra de Catalunya la famosa Simfonia número 40 de Mozart. Va ser, realment, la primera sensació d’emoció forta. I cursant els estudis a l’ESMUC, perquè en conservo bons amics, als quals dec molta comprensió, perquè crec que és molt difícil entendre un músic si no has trepitjat mai un escenari i si no saps la dificultat i els mals de cap d’estar estudiant una peça. També recordo especialment el dia que vaig tocar el famós El cant dels ocells al Palau de la Música en la cerimònia de Cambres de Comerç. Tocar sol a l’escenari central del Palau va ser...
També es viuen moments molt durs a sobre l’escenari...
Hi ha molts nervis acumulats. Has de saber dosificar-los i controlar les emocions. És una mica estrany perquè has de treure les emocions però també has d’anar jugant perquè no et sobrepassin, perquè quan et sobrepassen, arriben els nervis i se’t pot descarrilar fàcilment la situació.
Ha passat mai?
Últimament he viscut un moment molt complicat: just abans d’entrar a un concert pensava que una amiga se’m moria als braços. Va ser molt dur. Em vaig canviar, vaig anar a l’escenari i, en el moment de més estrès perquè tenia un solo, les emocions em van sobrepassar i a partir de llavors vaig passar un any i mig dur... Fins que em vaig trencar el canell: les coses passen per alguna cosa.
Molta pressió, però també una gran recompensa...
La pressió, al cap i a la fi, se la posa un mateix. Amb la música, un mateix s’ha d’enfortir: ha de tenir una mica de sang freda i dir “aquí estic jo i vaig a fer-ho tan bé com pugui, però, si m’equivoco, no passa res”. I, per una banda, és bo que un es posi un nivell d’autoexigència molt alt. Però, per altra banda, després d’haver patit tant temps en un escenari per si ho feia el més bé possible, me n’he adonat que la gent es queda amb el moment. Jo prefereixo que es quedin amb una cosa més emocional que una altra cosa més virtuosa. Les emocions per a mi són una cosa bàsica en la vida.
La música és emoció?
Les emocions són innates en un mateix. Des que va morir la meva mare, les emocions han estat a flor de pell. Les he prioritzat perquè m’han ensenyat moltes coses a la vida, i em fan sentir especial, em fan sentir viu. Tot i que encara ho arrossego, perquè una mare és una mare, en la música, sentir que estàs viu també és molt important, perquè, si no, seria una feina més. Potser ha fet falta passar-ho malament per passar-ho bé ara.
En l’àmbit professional, això marca un abans i un després...
Oi, i tant! Perquè saps que les emocions et toquen, i tu també vols tocar la gent. No per sorprendre’ls, sinó perquè creus que aquell és un moment teu que comparteixes amb els altres. Sempre que pujo a un escenari, el que intento, allà on vagi, és contagiar bona energia amb un esperit constructiu.
Què recomanaria als que comencen ara amb la música?
Primer, que no es prenguin la música com una obligació, que s’ho intentin passar tan bé com puguin i, si no els agrada, que intentin esforçar-se una mica per provar d’enganxar-se a la música. I, en part, la responsabilitat la tenen els pares i els professors. Poden induir, però no obligar. La música és una cosa que ens ha d’ensenyar i ens ha de fer créixer com a persones. És una cosa que l’has de sentir. I si no els agrada la música, que no segueixin, i ja en vindran d’altres a qui els agradi. Tots som diferents i tots hem de trobar el nostre espai.
