Josep Amorós: “Jo no escric per vendre llibres, penso en vendre-li la idea al lector”

L’escriptor, publicista i consultor de màrqueting santcugatenc, Josep Amorós, ha publicat recentment el seu segon llibre: Cròniques de Macondo. La presentació del llibre, el pròxim 10 d’octubre a les 19:30 h al Cafè Auditori, serà organitzada pel TOT Sant Cugat, amb el patrocini d’Amat Cultura. Amorós ha esclatat com a escriptor aquest darrer any, ja que el seu primer llibre: Selfies, tigres i miralls, va ser publicat el desembre del 2018.

"Sempre busco un gir final que sorprengui una mica al lector"

Què hi podrà trobar el lector a Cròniques de Macondo?

El lector hi trobarà el que ha estat trobant aquests dos darrers anys, gairebé, al TOT Sant Cugat. Cròniques de Macondo és una secció, gairebé fix, al TOT Sant Cugat, des de l'octubre del 2017. Són 75 de les 80 i tantes cròniques que han anat sortint a la revista. També n'hi ha una que no es va arribar a publicar al TOT i que està al llibre. Bàsicament era una crònica en homenatge a una bona amiga que ens va deixar. Els relats van de moltes coses. De fet el nom ja diu moltes coses, Cròniques de Macondo. Macondo és el poble imaginari de la majoria de les novel·les de Gabriel García Márquez, i està molt ben explicat al pròleg, escrit per Josep Maria Vallès. La idea és reflectir paisatges i personatges de Sant Cugat en funció d'un cert estil de realisme màgic, emulant una mica el que feia García Márquez. Vam pensar que Sant Cugat seguia tenint aquest punt de poble, aquest punt, una mica màgic, una mica pagès... Tot plegat pot encaixar força bé. Al final és entrar en un paisatge i acabar-lo de caracteritzar amb l'aparició d'un personatge, que normalment apareix a la meitat, o al final, i li acaba de donar la volta. Sempre busco un gir final que sorprengui una mica al lector.

Són relats que apareixen al TOT, d'on neix la idea de fer d'això un llibre?

Doncs mentre fèiem la secció. La secció no neix per convertir-se en un llibre, però sí que en un moment determinat, la idea es va generant. Jo crec que es va concretar quan el desembre passat, presentava el meu primer llibre, Selfies, tigres i miralls, que el va presentar en Josep Maria Vallès, i em va preguntar quin era el meu pròxim projecte, i en aquell moment se'm va acudir dir-ho: escolta, hi ha les Cròniques de Macondo, que probablement estan començant a demanar que es col·leccionin i que es converteixin en un llibre, perquè m'adono que hi ha una sèrie de lectors fidels que l'estan seguint, i potser els agradarà tenir-les totes juntes, i per aquells que no l'han llegit és l'ocasió de tenir-les en un llibre. Bàsicament va ser aquí.

"Quan construeixo un personatge jugo, una mica, a ser professor Frankenstein"

Aquests relats volen parlar de Sant Cugat des de la ficció

Si, per això sempre diuen que la realitat sempre acaba superant la ficció, però el cert és que la ficció et permet explicar moltes coses que no pots explicar directament, o et permet enfocar-les des d'un punt de vista de sentiments que et poden arribar a despertar, que explicar-los de manera directa seria més complicat. Ficcionar-ho és una opció, que en definitiva és la raó per la qual escrivim, sempre. Tothom que fa literatura sap que t'acabes ficcionant a tu mateix, a com veus les coses. Això és la clàssica pregunta que et fan sempre: 'Què hi ha de tu en aquest llibre?' Bé, una mica la resposta és aquesta, jo sempre contesto que en qualsevol dels meus llibres hi ha tot i res de mi. Quan construeixo un personatge jugo, una mica, a ser professor Frankenstein. Agafo coses de mi, de tu, d'aquest senyor que passa pel carrer... I construeixo el personatge, i el mateix vaig pensar que es podia fer amb Sant Cugat, que té una certa ànima potent, i els que som santcugatencs som capaços de veure aquest esperit.

"Cròniques de Macondo és escriure el que he estat vivint des del 77 fins avui"

Què té Sant Cugat que li permeti escriure un llibre d'aquest estil?

Jo penso que qualsevol indret té la seva ànima, la qüestió és conèixer-la. Què té Sant Cugat? Que ho conec. Tinc arrels en altres poblacions, jo sóc de Barcelona, un enamorat de Barcelona, i també escric coses en els meus relats més amplis relacionades amb Barcelona; la meva infància, sobretot als estius, és a Cerdanyola... Però no tinc el punt de coneixement de la realitat quotidiana dels últims anys. D'alguna manera, a Sant Cugat l'he vist créixer. Quan vaig arribar era una vila de 30.000 habitants i en aquests moments som a prop dels 100.000. Tot això et va donant un substrat d'informació, que és el pòsit d'allà on beus per literaturitzar tota aquesta qüestió, és una cosa que no podria fer amb altres poblacions perquè no he viscut amb aquesta intensitat. Cròniques de Macondo és escriure el que he estat vivint des del 77 fins avui.

No fa ni un any publicava el seu primer llibre i ara ha publicat ja el segon. Per què ha decidit començar a publicar ara?

Potser va arribar el moment. No ho sé, són coses que no et plateges d'una forma molt programada, simplement arriben i veus el moment, veus l'oportunitat i ho fas. És cert, em vaig decidir, tot i que des de fa molts anys que escric. Sempre he estat escrivint, m'he guanyat la vida com a publicista, he escrit publicitat i una de les coses que dic sempre és que escriure publicitat també és literatura, és un microrelat condensat amb tres paraules. D'escriure publicitat a escriure literatura va ser una mica ajudat o condicionat per la famosa crisi del 2008, que va fer baixar la feina, fins a haver d'abandonar tota la meva professió anterior i dedicar-me més en profunditat a escriure literatura.

"Sempre deixo que el relat es vagi construint a si mateix"

En què s'assemblen, i en què es diferencien, la publicitat i la literatura?

S'assembla en moltes coses, sobretot en la necessitat de sintetitzar una idea forta amb poques paraules. Al final, la literatura aniria una mica en els dos sentits: necessites sintetitzar una idea forta en poques paraules, o al contrari, necessites una petita cosa fer-ne un gran text. Al final, la literatura va en ambdues direccions, la publicitat probablement només en una, aquí ja tens una de les diferències, però també és una de les similituds. S'assemblen també en el fet que els talents que has d'aplicar en una i en l'altra són molt similars, és a dir, has d'entendre clarament on vols anar a parar, la qual cosa no vol dir escriure amb full de ruta, jo escric amb brúixola. Jo sé on vull anar a parar, però no em faig un full de ruta, no em faig l'escaleta prèvia, sempre deixo que el relat es vagi construint a si mateix. Jo no escric per vendre llibres, escric per vendre-li la idea al lector. Al final el lector és el que importa. I Macondo té la gràcia que et permet una interacció amb el lector. Cap relat no està acabat fins que algú no l'ha llegit, perquè cadascú llegeix d'una manera i ningú llegeix exactament el que tu has escrit. La gràcia és aquesta. Quan escrius literatura li estàs venent una idea al lector, però no saps com te la comprarà.

Té algun projecte de futur en ment?

Un nou llibre de relats. En principi seran 11 relats, o 10 relats i un epíleg. No tenen res a veure l'un amb l'altre, però sí que tenen un nexe que els converteix en un llibre amb una integració. Si tot va com ha d'anar es titularà Ballaré sobre la meva tomba, i sortiria als voltants de Sant Jordi