La 'Cantata de Nadal' arriba a la desena edició

El Teatre-Auditori de Sant Cugat acull aquest diumenge, 21 de desembre, a les 19 hores, la tradicional Cantata de Nadal. Organitzada per Camerata Sant Cugat, la cantata celebra aquest any el seu desè aniversari. I ho fa amb l'estrena absoluta de Font d'aigua viva, una cantata per a cor mixte, cor infantil i orquestra, composada per Albert Guinovart sobre poemes del poedta lleidatà Jordi Pàmias, amb la col.laboració especial de l’actriu Marta Angelat.

Com en les edicions anteriors, el concert es completarà, a la primera part, amb fragments d'àries i cors del Messiah de Haendel i a la segona part, després de l'estrena de la Cantata s'interpretaran nadales del repertori català.

El TOT entrevista el compositor Albert Guinovart, amb motiu de la seva participació en la Cantata d'aquest any.

Com li arriba l’encàrrec de fer la Cantata de Nadal?
Fa anys que ens coneixem amb Xavier Baulies i sempre em comentava que els agradaria comptar amb mi, i aquest any vam pensar que ja ho faríem. Em va presentar el Jordi Pàmias, i em va agradar moltíssim la seva poesia. El poeta va fer un recull de 9 poemes que parlaven del Nadal perquè jo fes i desfés.

Quin és el plantejament de l’obra?
Com a cantata és molt diferent al que he fet fins ara, que sempre era de creació, així com el text. Aquí els poemes ja estaven fets, i jo havia de fer el recorregut musical. Vaig triar cinc poemes, i els he intentat respectar molt. En general es pot sentir perfectament la poesia.

I el caràcter?
Sempre que musico un text intento adaptar-me molt al que m’explica aquell text. Crec que m’ha sortit una cantata que té dos vessants. Un d’una certa profunditat, perquè els poemes són molt profunds. I l’altre, no volia oblidar que això és una cantata de Nadal, per tant, hi ha dos números que són molt nadalencs. Pels volts de Nadal, molta gent el que pensa és la il·lusió d’aquests dies.

No és el primer cop que posa música al Nadal...
Crec que sóc el Christmas Man, en tinc la tira de nadales. L’any passat vaig fer el Conte de Nadal de Dickens que han gravat els Amics de La Unió. Tinc Els Pastorets, amb el Jordi Galceran, que els farem ara a la sala gran del Liceu per primera vegada... El Nadal és una cosa que toco bastant.

Tampoc és el primer cop que treballa a Sant Cugat.
De Sant Cugat en tinc un record molt maco. Quan es va inaugurar el Teatre-Auditori, el va inaugurar Victòria dels Àngels, i jo l’acompanyava al piano. Després, a la celebració del primer aniversari, he actuat amb l’OBC, i he treballat amb l’Orquestra d’Andorra i l’Esbart Sant Cugat, per a qui vaig fer el Terra baixa. No havia treballat mai amb esbarts, fins que em van fer aquest encàrrec, i no ho he tornat a fer. Però per a mi l’ideal són els ballets russos... I va sortir un ballet d’una hora i vint minuts, amb orquestra.

Compositor, pianista, professor... Com ha anat la seva evolució?
La meva vocació sempre ha sigut la música, especialment el piano, i vaig tenir la sort de descobrir-ho de molt petit. Vinc del món de la música acadèmica, i en els anys de conservatori la composició no era un món que a mi m’atragués molt, potser perquè pel meu tarannà, a mi m’agradava més una música de transmetre sentiments i no l’acadèmica. Llavors, la meva carrera és va desenvolupar bàsicament com a intèrpret pianístic.

Amb tot, és compositor...
Quan vaig acabar els meus estudis al Conservatori de Barcelona, en aquella època tothom marxava a estudiar a fora perquè havíem estat molts anys aïllats i el nivell era bastant dispar. I vaig anar a Londres. I va passar una casualitat. Una vegada que vaig venir a Barcelona una amiga del conservatori que havia estat amb els Dagoll Dagom, em va dir que feien un musical i feien un concurs tancat per triar compositor per a Mar i cel. Em va proposar, em van trucar, vaig fer la prova i vaig marxar a Londres. La sorpresa va ser quan em van trucar per dir-me que em triaven. Tenia 25 anys, i van confiar-hi cegament, perquè no havia fet res que poguessin veure. I vaig fer les maletes i vaig tornar. Amb l’èxit del musical em vaig plantejar que potser sí que jo tenia un públic a qui agradava la meva música. Des de llavors he combinat les dues coses.

I la docència?
El que és la docència ha vingut molt més tard. Com que sóc una persona molt activa, no havia pensat a dedicar-me a això. Però quan es va obrir l’Esmuc, em van trucar. Complia 40 anys i vaig pensar que potser sí que era el moment de transmetre tot el que havia après i estava aprenent. Penso que la música és com un riu, que en formes part, però sempre tenint en compte que véns d’una altra generació i que tu deixaràs el camí a la següent. Crec que et sents solidari sent músic quan ensenyes, perquè és una cosa que t’estimes tant que vols que també els altres en gaudeixin. Per això penso que és una faceta de la meva vida que no m’havia plantejat però que, en canvi, sóc molt feliç d’haver-la descobert.

Com a compositor ha tocat des d’òpera fins a sèries com Nissaga de poder. Quin és el camp que més li vibra?
A mi el que m’agrada és sentir-me un músic viu. M’agraden tots els camps. Hi ha qui de vegades critica si fas música de televisió dient “tu que ets tan bo, per què fas aquestes coses?”. La meva resposta, és “qui l’ha de fer, doncs, la gent que no en sap?”. La música comercial sembla que l’hagi de fer gent que no en sap, i llavors, com educarem el públic si la gent que en sap no es vol mostrar? A mi m’ha agradat combinar-ho tot; no he anat al darrere de res, però en canvi sí que he acceptat tota mena d’encàrrecs. Com, per exemple, música per a esdeveniments com el Mundial de Natació de Barcelona que, gràcies a això, vaig poder estar a la banda sonora oscaritzada de The Artist, que dius, és una feina que ningú li donaria importància i resulta que aquell any que es va guanyar l’Òscar semblava que era l’únic que havia fet en la meva vida... En resum, a mi m’agrada experimentar tot tipus de coses. Fins i tot com a pianista, m’agrada... No m’agrada tancar-me a res, mentre pensi que això ho puc fer bé.

Com a intèrpret, quina música, quin autor l’inspira?
M’agraden molts autors. Ara, potser el model per mi número 1 és Mozart. Com a pianista, m’agrada molt tot el que és el repertori romàntic, especialment Chopin. M’agrada la música comunicativa.

Què li aporta la música?
Per a mi la música és la meva vida. Ho és tot. I penso que la música dóna felicitat a la gent, i poder contribuir a què la gent sigui feliç és maquíssim. Sóc del parer, i això ho vaig aprendre de Victòria dels Àngels, de servir a la música, i no servir-me de la música. Si tens aquesta idea, ets molt més feliç. És com predicar l’amor a la música.

De tot el que ha fet, hi ha alguna obra que l’ha marcat?
Seria molt trist pensar que ja he fet el millor de la meva vida. Sempre miro cap endavant. Naturalment, estic molt content de moltes coses que he fet, d’altres no tant, però també content d’haver-les fet perquè també m’han ajudat a millorar. A mi, fer una peça per piano em fa tan feliç com fer un musical sencer.

Per tancar, un desig de Nadal?
Felicitat a tothom. No puc ser gaire original. Però que la gent sigui feliç, i això ja ho inclou tot. La felicitat és el que tothom busca. Tant per Nadal com per la resta de l’any, el que passa és que si no tinguéssim el Nadal, que és com renovador, seria com molt llarga la vida!

“La música és la meva vida”
Albert Guinovart va néixer a Barcelona el 1962, i als tres anys, entrant a casa una veïna, mentre la mare parlava amb ella, hi va descobrir un piano. Tanta va ser la fascinació que hi van veure els pares que, als quatre anys, els pares el van apuntar a classes de piano amb una altra veïna que es dedicava a la docència. En acabar el COU, i la carrera de piano, va decidir estudiar enginyeria “per no penedir-me’n de no fer una carrera”, però no va acabar ni el primer curs. “Em va servir per reafirmar-me que jo volia ser músic”. Compositor, pianista, intèrpret i docent, reconegut en totes les seves facetes, Guinovart explica que no concep la seva vida sense la música. Ara, torna a Sant Cugat amb la Cantata de Nadal.