La passió per la fotografia impregnada en els retrats d'Oriol Llauradó

La fotografia és la passió d'Oriol Llauradó. Nascut el 1972, des dels 16 anys viu a Sant Cugat, i sempre ha tingut clar que la fotografia és allò que li agrada. Ho va descobrir ben aviat. "Tinc dislèxia, i sempre he tingut com molta frustració, perquè jo estudiava per un 7 i treia un 4, i m'havien d'aprovar. Et genera molta inseguretat, però també et fa ser persistent i aguantar", recorda, afegint que "tinc molta paciència, en aquest sentit, ha estat positiu".

La història és que, des de petit, feia fotos a la seva germana i als gossos que tenien amb una càmera automàtica. I un dia, amb 15 anys, va portar a revelar un carret, i a la botiga li van preguntar si les fotos eren seves, perquè eren bones. "Va ser el primer cop que hi havia un reconeixement. Abans sempre em suspenien, i per primer cop em van dir que allò que feia estava bé", recorda. Un fet que, admet, "em va marcar força", i que el va portar a estudiar fotografia, primer, amb cursos privats, i després, estudiant una carrera tècnica universitària.

La seva trajectòria en el món de la fotografia ha estat canviant. Després de la seva formació acadèmica, va treballar a La Vanguardia Interiores, fent fotos d'interiors de cases. Amb RBA va fer fotos per a Cocinas y Baños, i després va canviar al món del periodisme. Va ser fotògraf al diari d'Andorra, i més tard, va passar a treballar com a càmera a la televisió andorrana. En el seu moment també va ser seleccionat per l'Oficina de Turisme de la Generalitat per fer fotografies de les festes populars declarades d'interès turístic de Catalunya, documentant-ne més de 60 en dos anys.

Després d'aquesta etapa, va marxar a viure a Austràlia. "La meva vida sempre ha estat una mica caòtica, en el sentit de no estable. M'he pogut plantejar dedicar-me a la meva passió de tota la vida, la fotografia. En aquest moment és quan vaig decidir apostar per un projecte personal", explica.

Un cop va tornar a Catalunya, va conèixer una artista que el va posar en contacte amb el món de l'art i les galeries, i va aconseguir un estudi al Piramidón, un centre d'art que llogava estudis a artistes a canvi d'obra, i va treballar amb una galeria de Veneçuela, amb qui va estar present a diferents fires internacionals. "Sempre he estat fent projectes, i darrerament m'he decantat més cap al retrat", afegeix, "interessant-me el retrat de gent del carrer, sense posats".

"Observant una història de la llum, em vaig adonar que es podia fer una foto que es podia fer a totes les ciutats amb la mateixa estètica. I d'una manera molt natural vaig començar a fer fotos a Barcelona buscant unes llums molt concretes", detalla. Les imatges les capta amb trípode. "Penso que és millor, perquè la gent s'oblida que estàs fent fotos i fan un recorregut més natural que si et veuen amb la càmera a la mà", explica. I és que és aquesta naturalitat el que busca. "Quan passen pel lloc que tinc buscat, estan com abstrets amb els seus pensaments, i a mi m'interessa perquè es parla una mica de la solitud, de la mirada interior", comenta.

Un tipus de fotografia que "em surt d'una forma impulsiva; no és res racional, tot i que després t'adones que hi ha un discurs", admet. "Veig una llum, veig una història, i m'enganxa", afegeix.

Amb els seus retrats ha estat finalista el 2016 als Street Photography Award de Lensculture, un certamen internacional. "Aquests reconeixements estan bé, no tant per l'ego, perquè a mi fer fotos em surt per natural, sinó per l'entorn. Jo faig una cosa que m'agrada i és la meva passió, però alguns cops l'entorn no ho acaba d'entendre. Amb un premi així, l'entorn es relaxa", admet.

A més, actualment està amb contacte amb un mecenes que l'està posant en contacte amb galeries internacionals. "És un moment important", admet, perquè "si estàs sol fent fotos, difícilment et veuran. És una manera d'acostar-se a les galeries, perquè comencin a saber de tu". Un fet que, juntament amb el premi, "dóna una motivació per seguir fent el projecte", admet. Un projecte que ara tindrà la seva continuïtat a Buenos Aires, on es traslladarà aviat durant un mes.

I és que el projecte premiat, AYLAik, i que continua desenvolupant, compta amb diferents escenaris. "Vaig començar a Barcelona, després vaig anar al Nepal un mes, i a Sant Francisco. Ara toca a Buenos Aires", relata.

Un procés que descriu com a "molt natural". "Vaig començar a fer fotos de retrat a Barcelona de manera molt casual, però sí que és una forma d'expressió, perquè després, si ho penses, tot està lligat. Sempre tens unes manies, i per a i, per exemple, ho és la soledat, el fet de tractar la llum, i parlar de l'interior de les persones. Per exemple, vaig fer una sèrie de fotografies de cotxes des de sota, que és una part molt orgànica, i en el fons, parlava de les persones. Sempre he seguit aquesta línia de l'interior de les persones, dels pensaments", aclareix.

En la mateixa línia, afegeix que ara "estic fent fotos amb un fons negre natural que et permet tindre un conjunt; en diferents països pots fer la mateixa estètica, i acaba tenint un conjunt. Es diferencien, però formen part d'un conjunt. I és com la humanitat, que tots formem part d'un conjunt".

A banda d'aquest projecte, Llauradó també està fent altres tipus de retrats. "Estic fent un altre tipus de retrat que és molt més lineal, però que jugo més amb el contrast. No saps si la persona ve o se'n va, no es veu el rostre... no hi ha aquesta mirada interior. És com molt diferent. Però sí que parla molt de les persones i del seu interior, sense ser tan descriptiu. Parla de soledat i anonimat", detalla. Amb tot, es deixa sorprendre. "Ara et diria que no tinc cap més projecte, però sí que després vas pels llocs i veus un altre projecte. És com un fil. És l'excusa perquè et vagin passant coses...".