Laura López ensenya a ballar per transmetre passió

Laura López té 50 anys, i reconeix amb orgull que porta tota la seva vida vinculada al món del ball. De fet, balla des que tenia 7 anys, quan va començar al seu país de naixement, Argentina, després de veure ballar Margot Fonteyn a la tele que havien rebut en herència de l'avi. Va ser llavors quan va decidir que era allò el que volia fer en la seva vida.

"Era una nena terriblement tímida, però va ser veure Margot Fonteyn i tenir-ho clar", explica, afegint que "quan em van acceptar a l'escola, vaig descobrir aquella passió per moure'm i que em podia expressa amb la música, sense paraules. És molt bonic expressar-se amb el cos".

Una descoberta, i una manera d'expressió, que cal sumar a la seva situació d'exiliada. "Quan arribes a un país exiliada, et sent de fora, i els nens són molt cruels. En canvi, amb la dansa, tot és unió, i ballar em va donar seguretat; una seguretat que no em donava res més".

Laura López va marxar d'Argentina de molt petita. Els seus pares es van haver d'exiliar l'any 1975, primer a Veneçuela, i després a Espanya. Amb tot, explica que en arribar aquí, "on també se sortia d'una època fosca", hi havia molt poc de dansa, em van parlar de Saragossa, on hi havia la gran mestra María de Ávila, i ja amb 14 anys vaig marxar cap allà".

La formació de Laura López ha estat clàssica. "A l'escola d'Argentina no t'agafaven fins als 9 anys, així que els pares em van anar enganyant amb expressió corporal, i coses similars. Però em va durar poc, perquè vam marxar a Veneçuela, on va ser una època d'auge i vaig tenir tres anys de molt bona formació".

Amb tot, no va deixar escapar l'oportunitat d'obrir horitzons. "Per diferents motius, vaig agafar la maleta, i vaig decidir anar a Londres a fer una audició per al The Royal Ballet, i vaig entrar a l'escola, que va ser una gran sorpresa". Una experiència que explica a les seves alumnes.

"Eren altres èpoques, no hi havia telèfons, viatjaves en bus, arribaves a Londres, al mig de no res, no parlaves l'idioma, no podies comunicar-te amb els pares... era diferent. I recordo buscar una cabina per explicar-ho als pares, i no podia compartir-ho amb ningú! Però va ser molt bonic; molt dur, però molt bonic. Perquè l'exigència era terrorífica, però vaig aprendre una barbaritat", admet.

De tornada a Catalunya, va continuar la seva formació amb un deixeble de Joan Magriñà, Asunción Aguadé, "que no sols és una ballarina espectacular, sinó també una mestra espectacular, que ha defugit de tot el que sigui a gran escala", descriu.

Del seu pas pels escenaris en guarda grans moments. "La meva primera gran experiència, i sensació, va ser amb María de Ávila, quan va formar el ballet, amb el que vam estar de gira per tot arreu. Recordo el dia que vam ballar al Teatro de la Zarzuela. Tenia 17 anys, i ballar en aquell escenari, amb el meu pare com a regidor, i en acabar que Antonio "el Bailarín" m'abracés i em digués que brillaria, perquè tenia alguna cosa especial, va ser una experiència fantàstica", recorda emocionada.

També recorda el seu pas pel The Royal Ballet. "De sobte, estaves allà, amb els més grans, amb ballarins espectaculars que eren una motivació constant. Va ser molt gran com a experiència", explica.

Després de ballar en escenaris de França, Alemanya, Anglaterra o Bèlgica, el destí la va portar al Japó, on va conèixer la seva parella. "Va resultar que era d'aquí, i vam tornar. Vaig seguir ballant, al Liceu, i em vaig començar a dedicar a la docència. Em vaig lesionar greument un genoll, i ja no podia forçar, perquè el món de la clàssica és molt exigent", reconeix López.

Després de passar per diferents escoles, actualment ensenya a ballar a l'Escola Fusió de Sant Cugat. "M'agrada molt, potser perquè em recorda als meus orígens, que eren una escola de teatre on no sols fas dansa. Aquí és el mateix ambient, amb música, dansa i cantants", descriu.

Tot i que mai es va plantejar ser mestra, actualment ho viu com una experiència molt gratificant. "En la meva època de ballarina, sempre deia que mai seria profe, però sempre em deien que era molt bona ensenyant", explica. Però recorda com el The Royal Ballet va intentar quedar-se-la com a mestra. "Quan vaig començar a ensenyar, em vaig adonar que tenien raó, que potser sí que tenia alguna cosa per ensenyar. No sé què és, però és transmetre aquesta passió per la dansa als nens i nenes, per aconseguir que se sentin segurs en ells mateixos", explica.

"Un cop has aconseguit treure el seu màxim profit en l'àmbit expressiu, ja vas ensenyant la tècnica, sense que això mori, i aquí es crea l'equilibri. La part tècnica no pot matar la part creativa", explica sobre la seva manera d'ensenyar. El resultat: "s'aconsegueixen coses molt boniques, i és molt gratificant veure com algú que vol, va agafant el seu camí. T'omple, et compensa tots els esforços i disgustos", diu il·lusionada.

Uns esforços que es multipliquen pel fet de ser una professió dura en aquest país "per falta d'ajudes i de cultura de dansa", especifica. "De joveneta, en arribar aquí, mai veies dansa a la tele, com passava a Argentina, i quan vaig tornar de Londres, pensava que potser hauria canviat. Però no. Crec que és una qüestió política, que no es dóna el que s'hauria de donar a alguna cosa que és terriblement important per al creixement d'un país, que és aquesta part cultural. I és una pena", lamenta.
 

Amb tot, no renuncia a la seva passió, i a qui la vulgui compartir l'encoratja a seguir endavant. "Si ho portes a l'ànima, no ho deixis de fer mai, que hi ha sortides, que cadascú té un camí diferent, i que no t'has de guiar per físics ni condicions, ni estereotips, sinó pel que un vol", diu convençuda. I afegeix que "has de trobar el teu propi camí per a ser feliç amb tu mateix".

"És això el que li diria a qui vol ballar, i que treballin intensament, que tirin endavant, i que sàpiguen que, si aquí no canvia res, hauran de marxar fora, que fa molta pensa, perquè totes les companyies estrangeres tenen espanyols, i aquí no es fomenta, però hi ha camins", assegura.