Beatriz Llamas (soprano): “La música et dona reflexions profundes sobre la vida”

La santcugatenca Beatriz Llamas és soprano i va començar la carrera quan va entrar a la Coral Infantil i Juvenil de Sant Cugat. Va estudiar al Conservatori del Bruc, Història de l’Art a la UAB, al conservatori del Liceu i també ha tingut beques per formar-se a Nova York i Niça. Ara dirigeix la coral de l’European International School of Barcelona on fa de mestre de música i també és professora de ioga. El dimarts 8 d’abril cantarà a les 19 hores a la presentació del Món Sant Cugat i el GeneraLife.

Quan comença la seva passió per la música i quan sap que es vol dedicar a ser música, concretament soprano?
La meva passió per la música ve des de petitona. A casa sentia Beethoven i Vivaldi, i a mi m’apassionava moltíssim. Un dia, a l’escola, van fer una prova per buscar nens de Sant Cugat que poguessin formar una coral. I aquí és on comença tota la meva història i carrera musical. Vaig entrar a la Coral Infantil i Juvenil de Sant Cugat, una coral molt important pel poble i per a mi. Gràcies a això, vaig cantar al Palau de la Música, vam fer gires per Europa i vam col·laborar amb sopranos com la Rosa Mateu.

Quin paper va jugar en el seu camí com a cantant la soprano Rosa Mateu?
A l'inici, Rosa Mateu feia la tècnica vocal al cor de Sant Cugat i va veure que jo tenia molt potencial. Va parlar amb els meus pares i els va dir que tenia un instrument molt especial (la veu). A partir d’aquí, vaig començar a formar-me, vaig cantar l’Stabat Mater de Pergolesi i vaig fer classes particulars de cant per preparar-me per accedir al Conservatori del Bruc, a Barcelona. He tingut més mestres que m’han ensenyat molta tècnica com l'estimada Carmen Bustamante, l'Ana María Sánchez i la Dolors Aldea. Van ser grans mestres per mi. La Dolors Aldea va ser la meva mestra al conservatori Superior del Liceu. 

A partir d’aquí, com organitza els estudis? Decideix fer carrera musical directament?
Vaig continuar els estudis a l’Angeleta Ferrer, on feia batxillerat artístic, mentre em preparava per fer les proves d’accés al Conservatori de grau professional. De fet, les proves van ser una setmana abans de la selectivitat! Finalment, vaig poder accedir als dos estudis que volia: Història de l’Art a la UAB i el Conservatori, on vaig fer sis anys de grau professional amb classes presencials.

 

Quan la Rosa Mateu deia que tenia un instrument molt potent, suposo que es referia a la seva veu. Ha tocat algun altre instrument a part de cantar?
Sí, la Rosa Mateu em va ensenyar molta tècnica vocal, però també he après a tocar alguns instruments. Tot i així, el que realment m’il·lusionava era cantar en concerts de música clàssica.

Hi ha algun moment clau que la fa decidir del tot que volia fer òpera?
Sí. Un dels moments més importants va ser quan em van escollir per participar en una òpera amb la Generalitat i el Liceu. El projecte es portava als instituts, i buscaven protagonistes per interpretar l’òpera Brundibar. Vaig ser escollida pel Liceu, i vam fer funcions dobles durant una setmana a Barcelona. Allà vaig viure per primer cop què significa formar part d’una òpera professional. I va ser quan vaig dir: “M’agrada moltíssim, m’omple molt". És una manera molt especial de connectar amb l’art i amb el creixement personal. Les històries que s’expliquen a les òperes són molt humanes, plenes d’essència i de coneixement de l’ésser humà.

No és gaire habitual que una persona jove es vulgui dedicar a l’òpera i ser soprano, oi?
No, la veritat és que dins del meu grup d’amics era l’única que tenia aquesta vocació. Estic molt contenta de tot el suport que m’ha donat sempre la gent que m’ha envoltat. Quan tens l’instrument a dins, has de cuidar-lo molt, tenir hàbits saludables, constància i molta cura, perquè portes l’instrument dins teu, literalment.

Després del Conservatori de Barcelona, també es forma a Nova York, oi?
Sí. Després d’acabar els estudis al Conservatori del Bruc  vaig guanyar una beca per artistes espanyoles de l’Associació d’Artistes d’Espanya. Al Conservatori del Bruc és l'equivalent d’acabar Batxillerat. També vaig estudiar al Conservatori Superior del Liceu. 

"Quan tens l’instrument a dins, has de cuidar-lo molt, tenir hàbits saludables, constància i molta cura, perquè portes l’instrument dins teu, literalment"

En què consistia aquesta beca?
Em va permetre viure un mes a Niça per conèixer dues grans mestres de la Juilliard de Nova York: la Cindy Sanner i la Lorraine Novar. Jo ja n’havia sentit a parlar, i poder formar-me amb elles va ser una gran oportunitat.

Com va evolucionar aquesta experiència a Nova York?
Un cop allà, em van escollir com a possible alumna de la seva escola. Em van convidar a passar una temporada a Nova York per continuar formant-me i potenciar tant el meu instrument com la meva vocació. I així és com vaig acabar traslladant-me uns mesos a la ciutat.

Com introdueixes el ioga en la seva vida com a cantant? Què té a veure amb la veu i amb ser soprano?
Va ser molt curiós. En una masterclass a Nova York, la Lorraine Novar —una gran mestra de la Juilliard—, em va observar mentre cantava i, davant de tots els alumnes, em va dir que una de les coses que necessitava era practicar ioga. En aquell moment no vaig acabar d’entendre el que m’estava dient, però més endavant vaig veure que era un consell molt valuós i que em va obrir un món nou.

 

Va començar a practicar ioga allà mateix, a Nova York?
Sí, mentre hi era, vaig començar a fer una mica de ioga. I quan vaig tornar a Sant Cugat, vaig decidir continuar-ho seriosament. Volia seguir el que m’havia recomanat la Lorraine. Vaig buscar una escola que s’adeqüés al tipus de pràctica que creia que ella em volia transmetre, perquè hi ha molts estils de ioga.

Com ho va integrar en la seva rutina com a cantant?
Ho vaig fer com si fos una assignatura més. Igual que estudiava cant o altres matèries d’òpera, vaig incloure el ioga dins la meva rutina. Practicava quatre dies a la setmana, una hora i mitja cada sessió. En aquell moment no pensava en ser professora ni res, només ho feia per cuidar el meu instrument i perquè notava molts beneficis: físics, per la respiració, per la postura, per moure’t correctament a l’escenari... I també emocionals.

Aquesta etapa coincideix amb la seva entrada al Conservatori Superior del Liceu?
Sí, just en aquell moment vaig decidir presentar-me al Conservatori Superior del Liceu per fer la carrera d’òpera. Les proves d’accés són exigents, duren diversos dies i inclouen molts exàmens, no només de cant. Em van escollir i durant quatre anys vaig cursar la carrera centrada en la interpretació operística. Durant tot aquest temps, el ioga va ser una assignatura extra constant.

I com passa de practicar ioga a convertir-se en professora?
Els mestres de l’escola de ioga on anava em van dir que tenia un do, que es notava la connexió amb el cos, amb la respiració, i també una part emocional molt present. Em van animar a formar-me com a professora. Al principi em feia molt respecte, però a poc a poc tot es va anar donant... I finalment em vaig treure el títol de mestra de ioga. D’això ja fa més de 14 anys.

Es dedica professionalment tant a la música com al ioga. A què es dedica exactament i com es guanya la vida?
Em dedico molt a l’ensenyament. M’agrada moltíssim ensenyar, després de tants anys aprenent de mestres i savis, tant del món de la música, com del ioga i de la història de l’art. Ara mateix, soc directora d’una coral formada per uns 200 alumnes (tot i que no assagem tots alhora) a l'European International School of Barcelona, on també faig de mestra de música. A més, compagino aquestes tasques amb classes de ioga a diferents centres de Sant Cugat.

"M’agrada moltíssim ensenyar, després de tants anys aprenent de mestres i savis, tant del món de la música, com del ioga i de la història de l’art"

Anteriorment, comentava que no és gaire comú dedicar-se a l’òpera sent jove. Ha de cuidar molt el teu instrument. Com cuida vostè la seva veu?
Cuidar la veu implica tenir molt bons hàbits. Ho dirien també un foniatre, un logopeda o un otorrino: has de vigilar molt l’ús o el sobreús de la veu. Per exemple, parlar en llocs amb molt de soroll és contraproduent. També és fonamental dormir bé, hidratar-se moltíssim i gestionar les emocions perquè no es quedin bloquejades al coll. Això és important perquè les persones que ens dediquem a la música som molt sensibles, i les emocions poden afectar directament l’instrument.

Per tant, els refredats o mals de coll són més delicats per vostès?
Sí, totalment. Nosaltres no podem canviar les cordes vocals com es fa amb altres instruments. Hem de dormir en bones posicions, cuidar molt el nas i la respiració, mantenir hàbits físics saludables, fer una mica d’esport, vigilar l’alimentació, no fumar, evitar l’alcohol… També és clau mantenir una bona postura corporal quan parles.

Així doncs, és com si estigués pendent de la veu gairebé les 24 hores del dia?
Exactament. Fins i tot mentre dorms! Per exemple, m’ha passat d’anar a un hotel després d’un concert, trobar-me la calefacció molt alta i llevar-me amb les cordes vocals resseques. Per això has de tenir moltes eines i tècniques per cuidar-te, evitar el fred i les humitats. De vegades estàs en una festa, et venen ganes de cantar, però saps que tens un concert d’aquí a quinze dies i t’has de contenir. Jo, que soc una persona molt xerraire, he d’anar amb compte també amb no parlar massa!

A part de ser professora, també continua fent concerts professionals. En té algun que li faci especial il·lusió?
Sí, hi ha un concert que sempre em fa moltíssima il·lusió i que ja s’ha convertit en una tradició a Sant Cugat: el Poema de Nadal. És un concert preciós, molt màgic, i es fa cada any. Fa uns deu anys que hi participo i per mi és molt especial.

També ha col·laborat amb l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, oi?
Sí, moltes vegades, i sempre amb molt de carinyo. M’encanta cantar amb ells, és una passada. També he fet algunes òperes i he col·laborat amb associacions que promouen la música catalana. Tot i que la música clàssica a vegades ho té difícil per les subvencions i les ajudes, hi ha iniciatives molt valentes i creatives que han tirat endavant projectes preciosos, com l’òpera de Premià de Mar, entre d’altres.

Tot i haver estudiat fora, ha tornat a Sant Cugat. Quines oportunitats creu que hi ha a Catalunya i, concretament, a Sant Cugat per dedicar-se al món de l’òpera?
Jo crec que estem vivint un moment de canvi molt positiu. Hi ha gent molt creativa, amb idees meravelloses. Sant Cugat, en comparació amb altres municipis, és una ciutat amb moltes oportunitats per l’art. Ara bé, també és cert que les produccions d’òpera són molt cares. No es pot fer una òpera amb només quatre músics. Cal una orquestra simfònica, solistes, cor, director d’escena, vestuari, assajos… És un munt de gent treballant per fer possible un sol espectacle.

"Sant Cugat, en comparació amb altres municipis, és una ciutat amb moltes oportunitats per l’art"

Creu que hi ha prou demanda per veure òpera?
Costa, perquè no és una disciplina de masses, però últimament estan sorgint creacions molt boniques, de gran qualitat i amb propostes molt interessants. Hi ha gent amb molta empenta que lluita perquè la cultura no mori. Tot i això, és difícil. Conec molts músics increïbles que, malauradament, han de tenir una doble feina per arribar a final de mes amb estabilitat. 

Deia que Sant Cugat és una ciutat més sensible que altres municipis. A què es refereix exactament?
Sant Cugat ajuda moltíssim amb la seva programació artística. Té molts espais que ofereixen oportunitats, tant per crear com per gaudir de l’art. A part del gran auditori, tenim sales que estan molt actives, i ara, amb la reobertura de La Unió, esperem encara més espais i oportunitats. El fet que hi hagi més oferta —més festivals de poesia, de cultura i art en general— fa que hi hagi més públic i més ganes de participar. A més, aquestes oportunitats generen feina per als artistes que tenim a casa, que són realment increïbles.

Creu que el públic de l’òpera és un públic més selecte? És una disciplina que pot arribar a més gent o està limitada a uns quants?
Jo crec que l’òpera podria encaixar amb moltíssima més gent. El problema és que sovint no agrada perquè es desconeix. Hi ha molts estils dins del món de l’òpera, igual que passa amb la música en general. No és el mateix una òpera de Mozart que una de Wagner, ni una de Purcell que una de Puccini. De la mateixa manera que no ens agraden tots els estils musicals, tampoc cal que ens agradin totes les òperes. Però si la gent li donés una oportunitat, crec que sortirien enamorats.

"Jo crec que l’òpera podria encaixar amb moltíssima més gent"

S’ha trobat gent que li digui que no li agrada gens l’òpera?
Poquíssima. De fet, no conec ningú que m’hagi dit: “Realment no m’agrada l’òpera.” Normalment, quan algú l’escolta per primer cop en directe i s’hi deixa portar, queda fascinat.

Creu que a les escoles i instituts es treballa poc la cultura musical?
No sé si podem dir que es treballa poc, però sí que es podria estudiar una mica més. És cert que falten hores lectives per poder dedicar a l’assignatura de música tot el temari necessari. La música clàssica, per exemple, mereix molt més espai: són molts segles de música interessant, composicions meravelloses, i compositors amb vides extraordinàries. I amb el temps que es té a classe, això queda molt curt.

 

I què creu que aporta aquest coneixement musical a les persones, tant en l'àmbit professional com personal?
La música és la meva vida. I quan em pregunten això, costa molt acotar o explicar tot el que representa. Per mi, la música és un llenguatge universal. Permet transmetre emocions molt profundes, més enllà del que altres arts poden expressar. Pots connectar amb persones de tot el món sense parlar el mateix idioma. La música et dona reflexions profundes sobre la vida, et fa qüestionar coses importants, t’ajuda a gaudir més del dia a dia, a estar present, a prendre consciència de qui ets, a trobar pau i serenor. És una eina per buscar felicitat i benestar interior.

Abans comentava que el Poema de Nadal és un espectacle que li fa molta il·lusió. N’hi ha d’altres que també l’emocionin especialment?
Sí, el Poema de Nadal és molt especial per mi, però hi ha molts concerts que m’emocionen segons el context, l’orquestra amb qui treballo o el públic que hi ha. Cada concert pot ser una experiència única.

I si no es dediqués a l’òpera, a quin altre tipus de música es veuria cantant?
M’agrada molt tota mena de música, no només l’òpera o la música clàssica. També m’agrada molt el pop, una mica de jazz… Hi ha una música que sento molt meva: el kirtan, que és cantar mantres. Està molt connectat amb el món del ioga, i es basa en cantar conjuntament, sense buscar la perfecció, sinó simplement connectar amb la teva felicitat i compartir-la amb els altres. És molt potent.

"La música és una eina per buscar felicitat i benestar interior"

No s’ha plantejat fer la seva vida professional fora de Catalunya?
Sí, sí, m’ho he plantejat, i de fet he fet algun concert a l’estranger. Però la veritat és que m’agrada moltíssim Catalunya, m’encanta Sant Cugat i el clima mediterrani. Vaig deixar que la vida em portés on havia de ser, i això m’ha mantingut a prop de la família i del Monestir de Sant Cugat, on he cantat moltíssimes vegades. Més o menys, m’he quedat per aquí.

I en quins escenaris ha cantat? I a quin li agradaria cantar?
He tingut la sort de cantar en escenaris molt especials. Un dels que més m’ha emocionat ha estat el Teatre del Liceu. Per mi, és el nostre teatre, i cantar-hi ha estat un somni fet realitat. Recordo que la primera òpera que vaig veure va ser Lohengrin de Wagner, amb només 14 anys. Em va impactar tant que vaig desitjar, des del cor, poder ser jo un dia qui cantés allà.

I aquest somni es va fer realitat?
Sí! Vaig tenir l’oportunitat de cantar al Liceu en una producció meravellosa, tot un repte: La ciutat invisible de Kitezh. Va ser la meva primera òpera al Liceu i la vaig haver d’estudiar en rus, que no és gens fàcil. Les proves de selecció van ser molt exigents i sabia que, si no arribava al nivell requerit, el contracte permetia que et fessin fora. Però tot va anar bé, i és un dels records més bonics de la meva carrera. Vaig cantar envoltada de músics increïbles i amb una producció espectacular.

Ha cantat en altres escenaris emblemàtics com el Palau de la Música?
Sí, i per mi també és molt especial. El Palau és com casa nostra. La sonoritat és preciosa. Hi he cantat moltes vegades, des de petita, amb el cor de Sant Cugat, i també interpretant La Traviata, entre altres cantates i òperes.

 

Hi ha alguna altra actuació que recordi amb especial emoció?
Sí, cantar Turandot va ser una experiència que mai oblidaré. Els assajos els vam fer al Gran Teatre del Liceu, però la representació final es va fer a l’aire lliure, al Festival de Peralada. Va ser màgic. Interpretar una òpera d’aquesta magnitud en un escenari a l’aire lliure és un autèntic regal. Si en parlo ara, em sembla que ho hagi viscut ahir.

Hi ha algun gran teatre on li agradaria cantar algun dia?
Sí, sempre tinc aquesta espineta... M’encantaria algun dia interpretar una òpera al Metropolitan de Nova York. Quan vaig estudiar a prop seu durant uns mesos, convidada per formar-me allà, sempre em quedava embadalida. També somio cantar al Covent Garden de Londres o a l’Staatsoper de Viena. Són escenaris que tenen una màgia i una trajectòria espectaculars.

Deia que va cantar una òpera en rus. Vol dir que s'ha de preparar òperes en qualsevol idioma, encara que no el conegui?
Exacte. Els cantants d’òpera sovint hem de preparar òperes en idiomes que no parlem ni entenem.

Però vostè sap rus? O entén què canta quan ho fa en aquest idioma?
No, no sé rus ni entenc l’idioma. Però, tot i això, he de saber què estic cantant. No es tracta només de pronunciar sons, sinó d’entendre el significat del que interpreto.

I com es fa això? Quins recursos tenen per preparar una òpera en un idioma desconegut?
És una pregunta divertida i molt real! A la carrera de cantant d’òpera tenim assignatures específiques de llengües. Treballem la fonètica, la pronúncia i també busquem les traduccions de tot el text. Si l’idioma és molt complex, a vegades treballem amb intèrprets que ens ajuden a entendre bé el contingut. L’objectiu és interioritzar el que cantes, sentir-ho, no només repetir paraules.

I com s’aconsegueix memoritzar-ho tot?
Amb molta feina i molta repetició. Has de començar mesos abans de l’estrena: primer treballes la pronúncia, després ho memoritzes, i finalment ho passes amb piano. No soc l’única que va tot el dia amb la partitura a sobre! Portar el text a tot arreu, perquè tens la sensació constant que t’oblidaràs d'una frase o que et quedaràs en blanc. Fins i tot et poses notetes per casa amb les frases més complicades.

Li queden frases d’aquelles òperes després d’haver-les representat?
Sí! De vegades, un mes o dos després d’una funció, estàs a la dutxa i et ve una frase al cap, i penses: “Però d’on ha sortit, això?” Et queda gravat, encara que no te n’adonis.

Tots els idiomes li resulten igual de difícils per cantar?
No, no tots. Per exemple, a mi m’encanta cantar en italià. La sonoritat de l’italià m’ajuda molt amb el meu instrument, em flueix millor i el gaudeixo molt més. Però tant si és rus, alemany o italià, cada paraula que cantes ha d’anar acompanyada pel seu significat. No pots cantar sense saber què estàs dient. Cada so ha de tenir intenció i emoció.

"La sonoritat de l’italià m’ajuda molt amb el meu instrument, em flueix millor i el gaudeixo molt més"

Ara cantarà en la presentació del Món Sant Cugat. Què hi podrem trobar? Què té pensat interpretar?
Doncs he volgut preparar alguna cosa molt especial. Com que també soc historiadora de l’art, he volgut buscar la connexió entre la música i la història de l’edifici, aquest meravellós espai que és el GeneraLife. He buscat peces que s’hagin compost a l’època en què es va pensar, construir i somiar aquest edifici tan emblemàtic.

I quines peces interpretarà?
D’una banda, m’agradaria interpretar una peça d’un compositor català, per descomptat. He pensat en un compositor molt vinculat a la nostra gran Victòria dels Àngels, amb qui Sant Cugat té una connexió molt forta. Per ella, que ha estat sempre un referent per mi, m’agradaria cantar El cant dels ocells, com a homenatge.

I l’altra peça?
L’altra peça és molt màgica per a mi, m’ha acompanyat al llarg de la meva trajectòria musical i és molt emblemàtica dins el món de l’òpera: O mio babbino caro, de Puccini. Forma part de l’òpera Gianni Schicchi i és d’una època similar a la construcció d’aquest palau tan preciós que tenim la sort de tenir i conservar a Sant Cugat. Cantar-la aquí serà molt especial.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.