El dia que el Monestir desapareix

"Salgo por última vez del Monasterio para no volver jamás, tomando el camino de Barcelona". Amb aquestes paraules recollides a les memòries del monjo Alemany, aquest expressa com va ser la fugida del Monestir el 26 de juliol de 1835. Alemany conta com una vegada va decidir fugir, primer va fer una parada a Sant Crist de Llaceres i després va agafar el camí de Sant Medir per arribar a la masia de Torre Negre, que encara era propietat del Monestir i on els amos el van acollir amb total hospitalitat.

"He quedado agradecido a la cordial acogida y esmero que me trataron; les pedí un traje de payés para disfrazarme", segueixen les memòries d'aquest monjo, que és l'exemple més viu que tenim de la situació que la comunitat monàstica va viure quan el poble va assaltar i saquejar el Monestir de Sant Cugat.

Un grup de veïns de Rubí va planificar l'assalt al Monestir

El dia abans, el 25 de juliol, es va produir la crema de convents de Barcelona i les notícies que arribaven deien que aquestes accions s'escamparien per tots els edificis religiosos de la zona. Va ser aquella mateixa nit quan un grup de veïns de Rubí va planificar l'assalt al Monestir. En saber-ho, la majoria dels monjos decideixen marxar cap a les muntanyes de Collserola, de manera que al matí quan el poble entra al conjunt monàstic gairebé no hi troba ningú, només alguns monjos d'edat avançada que van ser amablement acollits pels vilatans.

En un primer moment, els assaltants tan sols van saquejar objectes de primera necessitat com matalassos, roba de llarg, diners o estris personals. Després van calar foc a l'edifici tot i que l'incendi no va ser gaire extens perquè només va afectar el forn de pa, la farmàcia i la pabordia majora. Tampoc es va registrar cap episodi de violència entre el poble, i els monjos i ni el temple, ni el claustre i el palau de l'abat van sofrir cap dany.

Això si, els següents dies el pillatge es va fer extensiu a totes les cases dels monjos, d'on fins i tot es van emportar les portes o les finestres. També va haver-hi un intent de cremar l'arxiu per intentar fer desaparèixer els papers que especificaven les obligacions fiscals envers el Monestir. Sortosament, però, l'Arxiu de la Corona d'Aragó va ser més àgil i es va emportar els documents que avui en dia encara es conserven i que ens ha permès conèixer aquesta part de la història de la nostra ciutat.

De propietats a 'bienes nacionales'

El detonant d'aquest episodi dantesc és la desamortització de Mendizábal, a través de la qual totes les propietats i immobles de convents i monestirs passaven a formar part de l'Estat com a concepte de bienes nacionales i havien de ser venuts en subhasta pública.

Però per entendre aquest fet i les seves conseqüències cal remuntar-nos uns anys abans i donar un cop d'ull al context convuls que es vivia a tot Europa. Ens trobem en plena Revolució Francesca i pocs anys després del Trienni Liberal (1820-1823), que va estendre la mentalitat desamortitzadora arreu del territori. A més, hi ha un tracte de favor amb un munt de terres de propietaris amb privilegis, és a dir, de nobles, del mateix Monestir o fins i tot del rei, que són poc productives o estan exemptes d'impostos, mentre les arques de l'Estat havien de fer front a un deute públic molt elevat.

Tot això fa que a poc a poc la mentalitat liberal per acabar amb el feudalisme, establerta pels francesos, vagi guanyant força. Tant és així que l'1 d'octubre de 18200 l'Estat confisca els béns de tots els monestirs benedictins de la congregació tarragonina, d'on el Monestir de Sant Cugat formava part. Tanmateix, molt poc després, el canvi de govern va comportar la restitució dels béns eclesiàstics. La mort de Ferran VII l'any 1833 va provocar un canvi d'orientació política que va tenir per objectiu de modernitzar el país. Va ser el mateix any quan es viu l'inici de la Revolució Industrial a Catalunya marcada per la posada en funcionament de la fàbrica Bona plata a Barcelona.

Abandonament total del Monestir

El nou govern liberal va impulsar la desamortització de Mendizábal, el segon procés de desamortització, que en aquest cas, per a Sant Cugat, va comportar la desaparició definitiva de la comunitat i, per tant, del Monestir com a tal. El conjunt d'edificis va passar a ser propietat de l'Estat, que els va subhastar per a usos civils, llevat de l'església, que en aquell moment ja acollia la parròquia de Sant Pere, traslladada pocs anys abans.

El Monestir va quedar completament abandonat i sense responsable. Les institucions barcelonines es van emportar patrimoni escrit i documental per tal de salvaguardar-lo.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.