Passarà el temps, però Els Pets seguiran

CRÒNICA. Per molt que passin els anys, Els Pets segueixen sorprenent el públic. Trenta anys als escenaris i als seus concerts es continua respirant la força del primer dia. Ells diuen que el secret és el seu públic. Fidel. Sí. Però per aconseguir un públic fidel fa falta just el que ells despleguen en cada concert, en cada disc. En cada proposta.

Idees noves, cançons reinventades, i clàssics que segueixen sonant igual, o millor, que el primer cop que el van portar a l’escenari. Tot plegat, sumat a les ganes, el carisma, i la força que desprenen a l’escenari. I una petita dosi de banda sonora de moltes de les vides de qui els mira des de la platea. Just això és el que es va poder viure, i comprovar, aquest divendres, 2 d’octubre, al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Els Pets preestrenaven a Sant Cugat la seva nova proposta, la gira Els Pets Fan Cambra. Els de Constantí pujaven aquest cop a l’escenari acompanyats per una secció de corda i una altra de vent. Una idea proposada i implementada pel santcugatenc Joan-Pau Chaves que l’ha encertada de ple, ja que els de Constantí van demostrar que, quan creus ja haver-ho vist tot, encara queda el factor sorpresa per enganxar al públic.

Un públic que des del primer minut es va lliurar a gaudir de la proposta. Amb Sortiràs al carrer la formació va rebre la primera ovació de la nit. I no seria la primera. Gavaldà va saber interactuar amb el públic, amb qui va conversar sovint fins i tot cantant des de les butaques. El públic, va seguir cadascuna de les cançons convertint-se en un cor perfecte amb cançons com No n’hi ha prou amb estimar-se molt.

Potser no tot eren “cares A”, com deia prèviament Lluís Gavaldà, però està clar que el públic que divendres omplia el Teatre-Auditori les “cares B” se les tenia ben apreses. Un públic de totes les edats, perquè la mitjana amb adults superava els trenta, però els fills que els acompanyaven baixaven aquesta xifra.

Podria definir-se, doncs, com un concert familiar. I és que en sortir, la frase més repetida era “els he sentit tota la vida” i “les seves cançons formen part de la meva vida”. Lògic que els fills d’aquells que fa trenta anys es treien la camiseta amb el Jo vull ser rei avui siguin capaços de cantar al costat dels seus pares un Blue Tack que, aquest cop, va sonar extremadament dolç.

Una hora i mitja de concert que va acabar amb una sonora ovació per part del públic aconseguint que els del Constantí repetissin a l’escenari. Tres cançons més. La darrera, Bon dia, amb invasió del passadís del davant de l’escenari inclosa.

Passarà el temps, i estarem junts. M’atreviria a dir que aquesta és la frase d’Els Pets que resumeix trenta anys de carrera després de gaudir del concert a Sant Cugat. I potser sigui un tema personal, però també ho era per a tots aquells que omplien la sala del Teatre-Auditori. D’això no en tinc cap dubte.

Mentre els de Constantí tinguin ganes i forces de tornar a l’escenari, reinventar-se, i començar cada posada en escena amb el seu “Som Els Pets de Constantí, i visca la mare que ens va parir” estic convençuda que el seu públic continuarà fidel.

I avui, més, al Festival Petits Camaleons! Força Pets!