Portell: "Tothom qui escriu està robant"

Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) va publicar el seu primer llibre amb dinou anys. Va començar pel teatre amb La mort de na Margalida, va continuar amb el llibre de relats curts Maracaibo i ha participat en un menage a trois literari a La recerca del flamenc amb dos autors més. Després de la dramatúrgia i els contes fa una "evolució orgànica" i publica la seva primera novel·la, El Dia que va morir David Bowie, presentada a Sant Cugat el 22 de febrer, al Celler de Llibres.

El dia que va morir David Bowie és una història que passa en quinze minuts, l'estona que el protagonista del llibre espera a la sala d'espera d'una clínica per fer-se les proves de la sífilis. En aquesta estona, Portell ens presenta la història d'un jove gai mallorquí instal·lat en un pis d'estudiants a Barcelona amb una vida sexual desenfrenada, una incapacitat total d'estimar i la marca d'una mare religiosa i beata i l'abandó prematur del seu pare.

Què feies el dia que va morir David Bowie?

El dia que va morir Bowie jo tornava de Mallorca després d'estrenar el meu primer musical L'endemà de Fedra. L'havíem estrenat al novembre i al gener el vàrem reposar. Va ser molt curiós, sembla inclús mentida o preparat, però en tot el viatge des de Ses Salines fins a l'aeroport, que són uns quaranta minuts, va estar sonant David Bowie al cotxe i el meu pare em va preguntar: "Qui és això que sona?" i li vaig respondre: "Bowie". Quan vaig sortir del cotxe vaig mirar el mòbil i vaig veure la notícia. No m'ho creia, perquè a mi m'agrada i l'escoltava. Sembla com si sentint-lo haguéssim invocat la seva mort.

Aquesta és la teva primera novel·la, després dels contes i la dramatúrgia, què t'ha portat a fer aquest pas?

Ha estat un pas molt natural com ho va ser el pas del teatre als contes i dels contes a la novel·la ha estat molt orgànic. Vaig passar a escriure contes que no acabaven de ser contes perquè eren en forma de monòleg i per tant tenien un aspecte molt teatral. I la novel·la no deixa de ser un aplec de fragments o contes que poden ser llegits com una unitat. No crec que hagi estat fent passes molt diferents, ha estat molt natural.

Per què has escollit aquesta estructura de collage pel llibre? Com ha estat el procés per escollir els fragments? N'hi ha de Sex and the City, La perfecta ama de casa, una carta d'un Kebab...

Això és a causa del contingut d'aquesta novel·la. Es tracta d'una història caòtica. Per tant la forma havia de ser també caòtica. Els fragments els vaig anar escollint per petites inspiracions o il·luminacions, encara que soni molt místic. Jo quan escric sóc posseït pels personatges a què m'estic dedicant i durant els anys d'escriptura d'aquesta novel·la jo estava en contacte amb un seguit de textos que pensava: "Això té a veure amb aquest personatge que està vivint amb mi ara mateix i per tant seria interessant incloure-ho". Evidentment els textos que vaig escriure jo no me'ls trobava i pensava que eren per a ell, tot i que moltes vegades també venien de la vida real i pensava que sí que havien de ser inclosos dins la seva història, que no és la meva. Ha estat un work in progress, allò que està viu i que va entrant a la novel·la. De fet el dia que va morir Bowie, la novel·la ja estava acabada, però entre aquell dia i l'estiu passat hi vaig afegir escenes i canvis perquè els editors consideraven -i jo també- que milloraria.

Dius que et sents posseït pels personatges que escrius. T'has fet mai les proves de la sífilis?

Sí, unes quantes vegades i crec que tothom ho hauria de fer i sobretot els membres del col·lectiu LGTBI. Crec que la recomanació és fer-ho, en parella cada mig any, i si no, cada tres mesos. I no me n'avergonyeixo i crec que se n'hauria de poder parlar més.

I per què el protagonista es fa les proves la sífilis i no del VIH?

És una pregunta que entenc que sorgeixi i com que ja intuïa que sortiria em vaig curar en salut -mai millor dit-. Hi ha diferents passatges en què el personatge diu que no es veu en cos de fer-se altres proves, que és conscient que les ha de fer. Hi ha un moment en què diu: "M'he de fer tantes proves com dubtes tinc entre les costelles". El personatge ho sap, que ha de tornar altres dies per fer-se-les, però com un dels seus principals trets distintius és la covardia, ho vol fer per parts. I també potser és una mica masoquista, així hi va uns quants dies diferents per passar aquesta mala estona unes quantes vegades i allargar el patiment. La prova del VIH se l'haurà d'acabar fent si té dos dits de seny.

Hi has posat molt de tu en aquesta novel·la?

He posat molt de mi en tots els llibres que he escrit. De fet m'agrada dir que, tot i que és mentida, és 100% autobiogràfica perquè crec que tot text és un text viscut en certa manera. Des del moment que has pensat una història, l'has hagut de viure per treure-la pels dits, la llengua o la ment, en certa manera l'has viscuda. I igual que no condemnaríem mai l'autor d'una novel·la negra per haver ideat un assassinat que no ha arribat a cometre, tampoc podem pensar que tot el que hi ha en una novel·la de caràcter una mica eròtic o pornogràfic ha estat fet per l'autor.

Què hi volies plasmar? A qui apel·les amb aquesta història?

A mi m'agrada pensar en la literatura i els textos com missatges d'uns d'una ampolla de vidre i deixar-les al mar i que arribin a qui vulgui. Si arriben a algun port, fantàstic. Quan arriben a port, que arribin a les mans que els sàpiguen apreciar millor. M'he trobat que aquesta novel·la se l'han llegit persones que es poden identificar bastant amb el personatge principal, però també d'altres que ho fan amb el personatge de la mare, que és una senyora d'edat avançada que té un pensament integrista catòlic. I hi ha gent que se l'han llegit i m'han fet arribar que no s'han sentit ofesos. Tampoc donen suport a la història del personatge però l'han llegit. Quan l'escrivia no és que pensés en un lector model, sinó que pensava que ho escriuré i tindrà moltes cares i sempre hi haurà qualque pàgina que agradi algú.

La novel·la l'has dedicat a dos escriptors.

Sí, perquè en el món postmodern en què vivim robar està a l'ordre del dia. Tothom qui escriu està robant, és impossible escriure una cosa nova des de zero. Si més no, com que no podem negar que tot és robat, està bé dir de qui són les coses que hem robat. De Biel Mesquida i la seva novel·la L'adolescent de sal vaig robar l'estructura collage. Aquest és un text que beu del textualisme francès dels 70 postulat sobretot per Julia Kristeva i Roland Barthes que defensa que un text ha d'existir com a tal, no ha d'importar el que l'autor en vulgui dir, sinó la lectura que en faci el lector més tard. I que sigui una lectura oberta que convidi a jugar. En canvi de l'obra d'Antònia Vicens Gelat de maduixa -que és una obra malauradament molt ignorada jo crec per la importància que podria haver tingut en l'avantguarda de la literatura catalana dels 80- el que m'agradava era l'estil i com agafa la tècnica del flux de consciència, que va consolidar Virgínia Wolf, i va una passa més enllà. Ella força el llenguatge, la puntuació, la gramàtica i la sintaxi i això fa que la llengua sigui també un vehicle per expressar el pensament i no només per narrar. Així es pot narrar d'una manera totalment suggestiva i subjectiva.

El gènere també és un tema que t'interessa molt.

Sí, però en aquest llibre més que de gènere es parla de sexualitat. És cert que són dos aspectes que van molt junts i es defineixen sovint l'un a l'altre: un no pot ser homosexual si no sap a quin gènere pertany o si no s'identifica amb cap dels gèneres. En tot cas El dia que va morir David Bowie crec que té un discurs molt centrat en la sexualitat, en què és la sexualitat: si és l'acte sexual en si, si és el pensament de l'acte, qüestiono fins a quin punt els actes sexuals depenen dels cossos o si de cada cos s'espera un acte sexual. Aquests són alguns dels conflictes del personatge, perquè ell ha estat educat en un àmbit molt conservador i s'esperava que tingués pràctiques sexuals heterosexuals amb dones. I evidentment no les té, perquè no n'és capaç perquè no és el que li agrada. Volia desconstruir aquelles normes que donem per fetes però que si pensem una mica, no estan tan justificades ni són tan naturals. Les hem naturalitzat.

Al final del llibre has inclòs una frase de Rupaul. Què creus què es dirien amb el protagonista?

El protagonista a Rupaul cec que no li diria gaire cosa, perquè és un personatge molt homòfob, tot i ser homosexual. Per tant no la coneixeria segurament i si la conegués, sentiria una certa repulsió cap a ella o ell. En canvi Rupaul li diria una de les seves màximes, per exemple una de les que m'agraden més d'ella: "Tots naixem nus i la resta és drag", seria una manera de dir-li que s'ho passés una mica millor. O una altra que va molt en aquest sentit que és: "No et prenguis la vida de manera tan refotudament seriosa". Crec que li diria això.