Actua sovint al Teatre-Auditori de Sant Cugat?
He vingut bastant aquí. Cada any o cada dos anys vinc aquí a actuar. Sant Cugat és dels llocs de Catalunya que té una progressió més extensa. Moltes de les produccions que es fan a Catalunya passen per la ciutat.
I què significa per vostè actuar al Teatre-Auditori?
A mi que un públic vagi a un teatre i compri una entrada em sembla un miracle. Molt de respecte i molt agraït que un teatre confiï en un espectacle teu. A mi cada dia que s'aixeca el teló em sembla un miracle. I que hi hagi teatres que funcionin tan bé com el de Sant Cugat.
"Ens va marcar molt el Western a la televisió i al cinema. Tots volíem ser cowboys"
Per què va crear Buffalo Bill a Barcelona?
Era una història que tenia al cap des de fa molts anys. Tinc 60 anys i la meva generació estem molt marcats pel Western. Sempre explico que, de petit, per reis vaig demanar un barret de cowboy, dues pistoles, un barret per al coll, unes cartutxeres i unes botes. Ens va marcar molt el Western a la televisió i al cinema. Tots volíem ser cowboys.
I en aquella època el meu pare sempre m'explicava que el Buffalo Bill, l'inventor del Western abans del cinema, va actuar a Barcelona a finals del segle XIX. Ho sabia perquè un besavi meu el va veure.
Era una història que tenia allà i que volia explicar i vaig començar a documentar-me sobre l'estada d'aquest personatge a la ciutat comtal. Vaig descobrir que hi havia molt material i em vaig posar a escriure aquest text de l'obra.
Buffalo Bill és per a vostè un referent?
Més que el Buffallo Bill, és el que ell representava. El Western com a imaginari d'occident, home que fuma, viril ens ha marcat molt a la nostra generació i ens ha fet més mal que bé. Això ens va marcar a la meva generació i vaig gratar en el tema per saber perquè els cowboys ens fascinaven tant quan, en definitiva, són uns pastors de vaques que mataven indis.
"No hem sabut vendre un relat de les nostres nacions tan bé com ho han sabut vendre els americans"
I què en destacaria de l'obra?
Destaco que l'obra explica com Estats Units, una nació jove a finals del segle XIX, després de la seva guerra civil, s'havia d'inventar com a tal i va crear uns herois i uns mites. Buffallo Bill era un senyor que vivia al Far West que matava indis i búfals i el van convertir en un heroi nacional. Va crear un show que es considera l'origen de la cultura de masses.
Va ser el creador d'una història que a Europa ens va fascinar i que ens convida a reflexionar perquè nosaltres, amb molta més història, no hem sabut vendre. No hem sabut vendre un relat de les nostres nacions tan bé com ho han sabut vendre els americans.
A més, a l'obra explico com Buffallo Bill es troba a Europa i a la Barcelona de finals de segle XIX i enfronto una mica aquestes dues realitats.
I de les persones que intervenen en l'obra. Què destaca de la Mònica Bofill, la directora?
La Mònica és una companya de treball, és més jove que jo i m'ajuda a treure els "tics" carques i a posar-me al dia en la dramatúrgia. A més, remarco que fa unes posades en escena delicades i molt ben fetes. Jo vaig confiar el text amb ella i ha fet una filigrana.
Una filigrana...
Sí, perquè no era fàcil, ja que és una entrevista escenificada. És un text que no és una obra de teatre a l'ús. És un híbrid entre documental i teatre i això és difícil de fer.
"L'única manera que vaig trobar per explicar això era fer un musical o una entrevista com la que hem preparat"
I de l'altra persona que intervé a l'obra? La Raquel Sans?
L'única manera que vaig trobar per explicar això era fer un musical o una entrevista com la que hem preparat. Com que el to de l'obra té molt de documental perquè es basa en els fets històrics vaig trobar que una periodista real donaria credibilitat a l'obra.
A la Raquel Sans li vaig presentar el text i li va agradar. Ella no actua, sinó que fa d'ella mateixa. Ella somnia que li fa una entrevista al Buffallo Bill. Tot i que s'ha hagut d'aprendre un text perquè hi ha diàlegs i uns monòlegs a l'inici i al final.
Últimament, està explorant la faceta de creador d'històries?
Sí, les últimes obres les he creat jo perquè m'agrada molt escriure i explicar històries i perquè trobo que el teatre que estem fent últimament és una mica anacrònic. Hem abusat molt dels clàssics i d'obres que, penso des de la meva humilitat, no tenen massa interès pel públic. Per això, crec que ens hem d'escarrassar tots per explicar històries que ens interpel·lin més i que siguin més properes. Com que no trobo aquest material, doncs l'escric jo mateix.
"Hem de trobar els nostres Shakespeares actuals i escriure per a la gent d'ara com bé estan fent les plataformes i el cinema"
Amb això vol dir que es fan servir massa autors estrangers?
Penso, sobretot, que hi ha un abús dels clàssics. I els clàssics estan molt bé per llegir-los, però per representar-los en un teatre, avui en dia, costa. Almenys a mi em costa. I els clàssics en el seu dia eren contemporanis. Shakespeare escrivia per a la gent del carrer, de la seva època. Hem de trobar els nostres Shakespeares actuals i escriure per a la gent d'ara com bé estan fent les plataformes i el cinema. Però, lluny de queixar-me, procuro explicar històries que considero que a la gent avui en dia li poden interessar.
En el futur, el veurem només actuant en obres que ha creat?
Depèn. Bé, ara hi ha una pròxima obra que es farà on no hi surto... No escric les obres pensant en què les representaré jo. Les escric perquè tinc la idea i, si hi ha un personatge per a mi, el faig. Si no, no el represento. De fet, el Buffalo Bill no el volia fer jo. Volia que el fes el Pere Arquillué, el Lluís Homar o el Francesc Orella, però estaven ocupats.
"Per a mi hi ha una excessiva oferta de propostes i no hi ha prou demanda ni públic"
Revisant la seva trajectòria, creu que el panorama teatral català està millor ara que abans?
Una persona que comença ara ho té molt pitjor. Està claríssim. Perquè, avui en dia, sota una pedra hi ha 50.000 actors i actrius. Abans, quan vaig començar érem molt pocs i ho teníem molt millor. Era molt més fàcil trobar feina aleshores. Ara és molt complicat. A més, que, actualment, hi ha moltes escoles de teatre i abans només n'hi havia una, l'Institut del Teatre. No hi ha lloc per a tots els alumnes que surten actualment. Per a mi hi ha una excessiva oferta de propostes i no hi ha prou demanda ni públic. I això és un problema. Veig que hi ha tantes actrius i actors i, personalment penso que ho tenen molt "fotut". Em diuen si els desanimo. És que els vull pretesament desanimar! Potser fent una altra cosa seran més feliços. Aquí es passaran el dia d'un càsting a l'altra, penjats del telèfon i això és una mala vida. El 98% no tindrà feina. Només treballarà un 2% i aquests no seran els millors perquè aquesta feina depèn molt de la sort. És una feina que no la recomano a ningú, francament. I si t'agrada molt actuar, has de tenir sempre un pla B per no ser un desgraciat. Molt pocs tenen la sort que els vagi bé i, normalment, als que els va bé és pel físic o pels seguidors a les xarxes.
Però, jo no em puc queixar perquè a mi m'ha anat molt bé. Quan vam començar a principis dels anys 80 érem quatre gats. Aleshores era molt fàcil trobar feina. De seguida vaig trobar feina i els de la meva generació també. Però després el boom de les sèries de televisió va despertar l'interès i, actualment, hi ha molta oferta i molt poca demanda.
Vostè es considera un privilegiat?
Totalment, perquè jo era un actor bastant fluix quan vaig començar. Érem pocs i necessitaven gent jove i et trucaven. Em va anar molt bé d'entrada, però no pel talent, sinó per la sort. Si no m'haguessin trucat, m'hauria dedicat a una altra cosa. No hauria estat esperant... És molt descoratjador estar pendent dels càstings i que no et responguin.
"D'actor sempre estàs a les ordres d'algú. És una feina molt bonica si t'agrada el personatge i l'obra, però, si no, et fa sentir incòmode".
I pel fet que ara es pot crear les seves pròpies obres?
Això no és tant un privilegi, sinó que m'ho he guanyat. Va arribar un moment en què vaig decidir que no volia ser només actor. D'actor sempre estàs a les ordres d'algú. És una feina molt bonica si t'agrada el personatge i l'obra, però, si no, et fa sentir incòmode. Jo vull tenir la meva pròpia trajectòria i no dependre de ningú.
També he tingut sort que he pogut estrenar les obres. Encara que haig de dir que les primeres les vaig pagar jo. Ara tinc aquest segon camí que només depèn de mi.
Què espera del públic de Sant Cugat quan vingui a veure l'obra?
El públic de Sant Cugat ha vist molt teatre i és instruït. No el pots enganyar. Però, alhora, si el que els ofereixes està bé, és molt agraït. I a mi ja m'agrada això. Té molt de criteri.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.