Ribas: "Ho vaig deixar tot per dedicar-me al que realment volia fer: pintar"

Al mes de juny es complien els 40 anys de la primera exposició de l'artista santcugatenc Lluís Ribas. Ho celebrava el dia 28 a Calafell, la ciutat que va acollir la mostra, i ara, al mes de març del 2017, l'artista nascut al Masnou ho celebrarà a casa seva, a Sant Cugat. Ribas ha obert el seu taller florestà al TOT Sant Cugat per repassar aquestes quatre dècades d'exposicions.

40 anys d'exposicions de Lluís Ribas que recull en un llibre...

És un llibre que li escric a la meva mare. Ella va morir menys d'un any abans de fer jo la primera exposició. Era una dona que sempre m'havia donat suport perquè pintés, i no poder veure la meva primera exposició. Amb el llibre, li explico totes les exposicions que he fet durant aquests 40 anys. De fet, és una carta a la mare explicant-li.

Com resumiria el llibre? Què ha fet durant aquestes quatre dècades?

Moltes coses. Sembla mentida perquè ho has viscut, i hi ha moltes coses que queden arraconades al teu cap. Però forma part de la teva vida, i quan comences a mirar tot el que has fet, jo veig que he fet bastants coses, i aquí sols explico exposicions! He portat una vida mogudeta; he fet moltes coses, i estic content.

Com comença aquesta vida?

El llibre comença explicant just això. Jo estimava molt la meva mare, i em va deixar quan jo tenia 25 anys. Allí em vaig fer dur de cop. Va ser un punt i a part en la meva vida. Ella va ser una dona que s'havia dedicat completament a la família, i que mai havia pogut fer res del que ella volia, i era una dona molt avançada al seu temps, entenent la igualtat entre homes i dones. Potser sonarà a pel·lícula, però quan estava morint, em vaig dir a mi mateix que a mi això no em passaria. "Jo faré el que jo vulgui fer de la meva vida", em vaig dir. Estava treballant, tenia un càrrec important, m'anava molt bé, però vaig tenir la sort de tenir la dona que tinc, i ho vaig deixar tot per dedicar-me al que realment volia fer: pintar.
 

I ja han passat quaranta anys de la primera exposició. Com la recorda?

La recordo, com que la suor i els nervis se'm passejaven per la cara de mala manera. Era una aventura. Havia deixat un lloc de treball sòlid, amb diners, i me la vaig jugar, posant-me en aquesta aventura. I fins al dia d'avui, no n'estic penedit. Ha estat una aventura poder fer el que volia fer.

Fer el que volia fer...

Realment, a mi el que m'agrada és crear. Pinto perquè no sé tocar el piano. Mai he envejat res, ni a ningú, sols envejo, profundament, i res d'enveja sana que això no existeix, quan sento tocar un piano. Donaria la meva ànima per saber tocar el piano. Suposo que agafar una partitura i compondre una melodia, deu ser fantàstic. Però també ho és agafar una tela que està blanca, començar a treballar, i que d'allí en surti alguna cosa que hi haurà gent a qui li desperti uns sentiments. Aquesta comunicació a través d'una cosa que has fet tu. Això és el que m'interessa. Crear i transformar coses m'interessa.

L'art és comunicació. Què vol transmetre amb les seves obres?

Això és que m'agrada de les arts, que són una manera de poder-te comunicar i dir coses. De vegades pot semblar que jugo únicament amb l'estètica, però això és una trampa que faig amb molta gent. Hi ha qui ho ha descobert, com Josep M. Cadena, que un dia em va dir "tu pintes les dones com excusa". I és cert. Igual que dintre els meus quadres (que no és una cosa meva, ja que ho ha fet molta gent) hi ha coses, o números o imatges amagades que no les veus. Hi ha una intenció.

Quina és aquesta intenció?

Si és cert que de vegades busques una cosa estètica, però cada vegada més busco dir alguna cosa més. Enviar un missatge més profund amb el tema. De vegades es veu, d'altres no. Ara estic fent la col·lecció de les noies embolicades en plàstic, que és una cosa que he fet pensant amb la mare i amb moltes altres dones, pel que ha costat lluitar per l'alliberament de la dona.

Es transmet el missatge?

El primer quadre que vaig fer el vaig presentar a Estrasburg a una fira d'art. Era una noia intentant sortir del plàstic. Vaig fer un joc mental, com si la dona trenqués la seva pròpia placenta, que trenqués el més íntim d'ella mateixa per obrir-se. Un noi explicava les obres, en passar amb un grup per allí, i sense saber que jo era l'autor, va explicar que li semblava que havia volgut explicar l'alliberament de la dona. Em vaig quedar amb la pell de gallina. Havia captat el missatge d'una manera brutal. Quan aconsegueixes això és molt important, bàsic per a mi.

A més, ara també fa escultura i dissenya mobles...

Sóc una persona molt inquieta. M'ho passo molt bé amb l'escultura, que és el que m'interessa. I dissenyar mobles, fa vint anys que vaig fer una taula, la taula Carolina. Volia fer art funcional: una peça artística però que tingués una funció pràctica. Va ser una idea que vaig deixar allà. Era jove i pensava que la vida era eterna. Però després t'adones que no viuràs eternament, però sí que viurà eternament allò que facis.

La seva pintura, per exemple...

La pintura és la meva professió i m'agrada molt, però també hi ha altres coses que m'agraden. Des de fa anys, darrere els quadres poso un tampó que posa "No n'he sabut més". I ara estic a un punt que ja no sé més, i potser m'interessa fer altres coses. No deixar de pintar, perquè ho porto a dins, però potser puc fer altres coses. Sempre dic que són un xafarder de la vida, i si no pogués pintar, tinc 3.000 coses més que faria.

Manté viva la il·lusió.

Fa anys vaig anar de viatge a Cuba amb la meva dona, i vam recollir una senyora que feia autoestop. No anava en un rumb fix, i al final li vaig demanar on volia que la portéssim. La dona ens va començar a explicar totes les desgràcies del món. Era prostituta, amb fills. Em va copsar molt el que ens va explicar. I ens va dir que tenia una gran sort: que cada dia al matí es creava una il·lusió, i que això li permetia tirar endavant. És la lliçó que em va donar aquella senyora. Vaig pensar que si ella podia, jo també. És una tècnica que em va ensenyar una pobra prostituta cubana.

I ara, quina és la seva il·lusió?

Vaig agafar una excedència de dos anys de les exposicions als Estats Units, primera perquè és un ritme que no necessito; i perquè tinc ganes de fer altres coses. Coses que tenia aparcades, dient que ja ho faria, i un dia t'adones que arriba una edat que si no ho fas ara, ja no ho faràs. Ara em fa molta il·lusió celebrar aquests 40 anys aquí a Sant Cugat, i després portar-ho al Masnou, el meu lloc d'origen. No em vull crear obligacions. Em ve molt de gust fer això. Ja he fet moltes coses, i estic content del que he fet.

Com serà aquesta celebració a Sant Cugat?

Sempre m'ha fet il·lusió exposar a Sant Cugat, perquè estàs amb la teva gent, i ensenyes les teves misèries. És com ensenyar el cul a la Cinquena Avinguda o ensenyar-lo a la plaça del Monestir. Si l'has d'ensenyar, ensenya'l aquí! Però vull que sigui vàries coses, no un acte normal. Vull transformar-ho amb un acte solidari. Obert a tota la ciutadania, fent una cosa ben feta, i reunint diners, que aniran a parar íntegrament a la lluita contra la Pòlio. A veure si eradiquem aquesta malaltia d'una vegada per totes.