El santcugatenc Daniel Rico, de Sant Cugat de tota la vida, és professor d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona. Sol escriure sobre art medieval i poesia epigràfica, i a vegades sobre patrimoni i museologia. Ara ha publicat ¿Quién teme a Francisco Franco?, un assaig que vol ser una reflexió sobre el que s’ha de fer amb els monuments franquistes que hi ha als carrers de l’estat. El passat dijous 17 d'octubre va presentar l’obra a El Siglo de Mercantic
Quan decideix escriure aquest llibre i per què creu que hi ha la necessitat?
Quan ho decideixo no en tinc ni idea, però segurament fa 3 anys que vaig començar a pensar-hi, perquè s’estava tremant o s’estava preparant la llei del Pedro Sánchez del 2022 de memòria democràtica. Soc medievalista bàsicament, però, de tant en tant, m’agrada parlar de patrimoni, soc historiador de l’art i els monuments m’interessen. I veig que hi ha discussió o debat sobre què fem amb els monuments franquistes, i no només amb els monuments franquistes a Espanya, sinó en molts altres patrimonis que anomenem incòmodes a tot el món, per exemple, els monuments dels confederats als Estats Units, dels comunistes a Alemanya. Hi ha un debat públic ara mateix, molta iconoclàstia i una impugnació generalitzada als monuments considerats incòmodes. I penso que aquest debat normalment es simplifica fins a uns extrems, diguéssim, impresentables i inacceptables per un historiador i per un científic.
"O s’eliminen els monuments o es deixen tal com estan. No hi ha un punt mitjà que consideri una tercera opció"
Per què creu que aquesta qüestió se simplifica tant?
Perquè es planteja en termes de tot o res: o s’eliminen els monuments o es deixen tal com estan. No hi ha un punt mitjà que consideri una tercera opció, com la de conservar-los, però explicant el seu context històric i el que representen. El debat està tan ideologitzat que en realitat no hi ha debat, només confrontació. És gairebé com una guerra de monuments en lloc d’un veritable diàleg.
A què es refereix amb aquestes dues postures?
En general, tant aquí com a fora d’Espanya, són els polítics els que marquen el camí d’aquests debats. La postura de l’esquerra sol ser que aquests monuments han de desaparèixer de l’espai públic, arxivar-se o tancar-se, però no destruir-se; això només ho proposen uns pocs extremistes. L’argument principal de l’esquerra és que aquests monuments no haurien de formar part de la vida pública. En canvi, la dreta defensa la seva conservació, sovint amb la justificació de “mirar cap al futur”. Però aquest desig de conservar-los no sempre ve acompanyat d’una reflexió profunda sobre per què cal conservar-los o què representen.
"L’argument principal de l’esquerra és que aquests monuments no haurien de formar part de la vida pública."
Veu aquestes dues postures com a “extrems falsos”?
Són dues formes contràries de dir o fer el mateix, que és evitar un enfrontament real amb el passat. Ambdues postures mostren una certa por de reconèixer les veritats de la història i a estudiar-les, pensar-les i digerir els traumes que comporten. Aquest exercici de reflexió és necessari per integrar el passat i, d’alguna manera, superar-lo.
Quin dels dos enfocaments considera més reprovable?
En el fons, tots dos enfoquen el problema de forma incompleta. Potser la postura de la dreta és més reprovable en mantenir-ho tot tal com està, però la de l’esquerra tampoc resol la qüestió a fons, ja que opta per eliminar aquests monuments de l’espai públic. No es tracta de ser “democràtics” amb els monuments —de fet, cap monument no ho és per la seva naturalesa—, sinó d’assumir el passat. La incapacitat d’afrontar la història, per part de tots dos costats, em sembla el veritable problema aquí.
Quina és la seva visió sobre la intervenció en monuments històrics?
Una proposta d’intervenció crítica i transformadora, que no només preservi els monuments, sinó que els contextualitzi científicament i acabi amb la seva funció commemorativa. Això implica convertir els monuments en símbols del passat, per evitar que siguin utilitzats per grups neofranquistes.
Quines opcions hi ha entre la conservació i la destrucció dels monuments?
Hi ha milers d’alternatives, amb una proposta destacada d’una “conservació transformadora” que busca desmantellar el valor commemoratiu dels monuments franquistes, convertint-los en “monuments morts” que representin el passat.
Per què pot ser perillós conservar aquests monuments en l’espai públic?
Conservar-los sense cap intervenció, tal com desitja la dreta, pot fer que esdevinguin punts de reunió per neofranquistes o neofascistes. Això és un temor que s’ha expressat en altres països com Itàlia i Alemanya.
Quina és la situació actual del franquisme a Espanya?
No hi ha un culte viu al franquisme actualment. Encara que existeixin actituds i inèrcies franquistes, partits com Vox no reivindiquen obertament Franco, sinó que se centren en altres símbols com els monuments de Colom.
Diu que no hi ha un culte a Franco. Així què vam veure quan van treure les seves despulles del Valle de los Caidos?
L’exemple que em poses és molt bo perquè el Valle ha viscut en un estat d’impunitat bastant greu en democràcia, que és acceptable o és comprensible per als primers 20 anys de democràcia, però ja no era presentable en l’època dels nets i dels besnets de la guerra. El Valle de los Caídos ha viscut en aquest estat d’impunitat, amb la comunitat benedictina que li cantava misses a Franco. El més important és que hi havia uns morts allà dins que feia que el monument estigués viu. Un monument està viu quan poses una ofrena floral, bàsicament perquè estan rendint culta a aquells morts, en aquest cas Primo de Rivera ai Francisco Franco. Per això era tan important treure aquells morts d’aquell lloc. Traient els morts ja feies un pas per l’assassinat d’aquell monument i convertir-lo d’un monument commemoratiu a un monument històric.
Podríem posar-los al museu?
Hi ha exemples, però no pots posar-los tots. N'hi ha alguns com l'Arc de la Victòria a Madrid o el Monument als Caiguts, que és com un segon Valle de los Caídos. No es poden transportar, però sí que es poden intervenir.
Intervenir artísticament?
Sí. Els artistes ara mateix estan molt actius en aquesta àrea. A això, els americans ho anomenen strike art: és un tipus d'art crític que pot remoure consciències i desautoritzar un monument amb un petit gest, sempre supervisat per un historiador o científic que hi aporta un context acadèmic.
Té algun exemple?
Sí, hi ha molts casos. Per exemple, els panells explicatius històrics poden ser molt útils quan tens un monument petit, una cosa que és abastable. Però quan es tracta d'un element monumental, la cosa canvia. Hi ha una ciutat a la frontera austríaca, al nord d'Itàlia, més enllà de Trieste, que han viscut dues dictadures i tensions entre comunitats alemanyes i italianes durant molts anys. Aquesta ciutat té dos monuments feixistes de gran escala. Hi ha un Arc de la Victòria que commemora la Primera Guerra Mundial però que va ser construït durant el període feixista. També hi ha un relleu monumental a la Casa dels Feixistes, un edifici social típic de l'època de Mussolini, amb un relleu de 30 metres de longitud que mostra la història del feixisme, amb Mussolini al centre i consignes com Credere, Obbedire, Combattere.
I què es va fer amb aquests monuments?
Es va fer un concurs recentment per decidir com preservar aquest tipus de monuments com a documents històrics. Una parella d'artistes locals el va guanyar i van fer una intervenció respectuosa amb el monument. No es tracta només de monuments, sinó de testimonis documentals d'una època, i el seu valor històric sovint es reconeix per la seva qualitat documental.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.