Rita Payés, cantant: “El concert de Sant Cugat em fa molta il·lusió perquè és l’original”

Rita Payés, un dels joves talents nascuts de la Sant Andreu Jazz Band, presenta al Teatre-Auditori de Sant Cugat, els temes del seu nou disc, De camino al camino, dedicat a la bellesa de les coses quotidianes. Totes les entrades estan exhaurides.

Quin record té de la Sant Andreu Jazz Band?
Sempre dic que estic molt agraïda d’haver format part d’allò perquè vaig compartir amb gent que li agradava el mateix que jo, en les mateixes edats... Tinc la sensació que uns ens inspiràvem amb els altres i al final apreníem la música jugant, que és el que crec que hauria de ser sempre així.

Allà tocava el trombó...
Sí,  tocava el trombó i allà va ser on em vaig tirar més a la piscina a cantar.  Ja ho feia abans també, però en aquell ambient de joc tirar-se a fer-ho era molt benvingut. Em va ajudar molt, com a mínim, a perdre la vergonya i a sentir-me més segura.

I ara ja té el seu tercer disc... L’ha ajudat a viure en una família de músics?
Penso que no. El que sí que és veritat és que he sentit molt  el suport a casa. Al cap i a la fi, feia una cosa que els meus pares podien entendre. A part d’això vull dir que en els tres discos que he fet el meu nom surt acompanyat del de la meva mare. Tocar amb ella i conèixer-nos des d’aquest àmbit ha sigut tot un aprenentatge i un caminet...

La seva mare ha sigut un pal de paller en la seva trajectòria?

Sí, per descomptat. En aquests últims anys ha sigut una peça molt important, tot i que no m'ho esperava... Perquè no hi havia una pretensió darrere ni res així. De fet, el primer disc, era un regal d'aniversari que jo li feia a la meva mare perquè tenia ganes de gravar les cançons que havíem tocat tota la vida, però no anàvem a fer un disc, saps? I llavors ens vam anar motivant i va sortir aquell primer disc. Llavors a partir d'allà tot ha anat florint, però d'entrada la intenció no era posar-nos a toques juntes...

Però, bé, va anar avançant i, fins i tot, ha fet una versió amb milions de reproduccions...
Això jo encara no ho entenc, però sí.  És molt estrany tot plegat. Estic molt sorpresa de la rebuda que tot això té perquè, ja et dic,  per a mi ha crescut d’una manera superorgànica i supernatural i des de la quotidianitat. Intento no pensar-hi gaire perquè si tots aquests numerets són persones, no sé com encarar-ho.

Què es veurà al Teatre-Auditori?
La veritat és que el de Sant Cugat em fa molta il·lusió perquè és l’original que estem presentant ara. Hi haurà el quintet amb el qual fa temps vaig rodant. La meva mare [Elisabeth Roma] i Pol Batlle, a la guitarra, l’Horacio Fumero, al contrabaix i el Juan Rodríguez Berbín, a la bateria. I també hi ha un quartet de cordes que, per a mi això és molt fort i molt bonic, perquè m’he atrevit a escriure els arranjaments. Ha sigut un aprenentatge molt gran! A més, si no m’equivoco, portem tota l’escenografia i tot plegat. Ens hem inventat una posada en escena que abraça tot el que el disc significa: un camí en el qual passen totes les coses i tot és benvingut i al final és una espècie de conte mig real... I em fa il·lusió també perquè és l’últim dels concerts dels Retrat d’artista del Festival de Jazz de Barcelona. Estic segura que vindrà de gust aquest bolo.

En aquest disc té cançons que estan molt bé com una nana a les mames?

És una cançó que la vaig fer amb la idea aquesta d'estar tant de temps bressolant els seus fills i cantant-los cançons perquè s'adormin, i al final, a vegades, quan estàs en aquella situació, l'únic que vols és que una persona gegant t'estigui abraçant a tu i t'estigui cantant cançons i quedar-te fregit en els seus braços. I quan estic en aquella situació d'haver-ho de fer jo, que és una cosa que em sembla tan profunda,  tan transcendental, tan bonica i alhora tan dura, em serveix també pensar que hi ha tantíssimes altres mares al món que estan fent allò en aquest mateix moment. I una mica aquesta cançó va dedicada a totes aquestes mares. I òbviament, a la meva, que també ho ha fet per mi.  I sí, de fet, és l'única cançó en el disc que és a duo, i una mica, doncs, reivindicar tot això.

En aquesta cançó es veu un altre dels vessants que té, que és el fet de ser mare i jove.

Sí, sí, sí, aquí hi estic.

Va venir una mica com els discos, sense pensar-ho?

Sí, totalment, com la vida mateixa que t'estampa a la cara. Però, bé, és el més preciós que he viscut mai i el que ja se sap... Però, quan un ho viu a des de la seva pròpia carn, és molt bèstia comprovar que és realitat.

Canta en català i també en castellà. Ha sigut per tenir més repercussió?

No, la veritat és que ha sigut sempre una cosa molt natural. També les cançons m'han sortit sempre així. Com que el català és la meva llengua materna, tenia la sensació que posant aquest filtre del castellà podia fer com si la cançó gairebé no fos meva. És una sensació que m'agrada perquè al final també et despulles molt fent una cançó, i no m'hi sentia del tot còmode. Però en aquest disc sí que hi ha tres en català... De fet, La nana per les mamas és en català, igual que Benvingudes i el No és la llum. Precisament aquestes dues cançons tenen molts sentits interns, tot i que sé que de cara cap en fora són cançons més paisatgístiques, per dir-ho d'alguna manera... Com que et creen més un espai  i cadascú ja fa la seva interpretació. Penso que al final és el bonic de la música. Poses una lletra, una melodia, uns acords i al final és infinitament interpretable.

Havia vingut abans al Teatre-Auditori de Sant Cugat?

No, crec que no. Una vegada vaig tocar a la cafeteria amb la meva mare. Però he vingut a veure algun concert i a la cafeteria (Cafè Auditori) també.

I ha visitat Sant Cugat?

Sí, els meus tiets viuen a Sant Cugat.

Ho dic perquè és de Vilassar, la població d'origen d'Espinaler que ara també es troba en aquesta ciutat...

De veritat? Això no sé si m'està agradant... Ara deixarà de ser autèntic!

De Vilassar precisament han sortit molts músics darrerament...

Sí, sí, la veritat és que n'hi ha uns quants. Les Neddermann i Inclús la Bad Gyal és de Vilassar.

Les coneix?

Sí clar. Sobretot amb les Neddermann soc bastant propera.

Han participat en el disc?

Al final no. Però la Judith va ser la que em va facilitar l'espai per enregistrar les cançons del cor del disc. És una persona que la tinc a prop... És una sort! El Ferran Savall, que ara viu a Vilassar, sí que canta en aquest cor del disc. Sumem vilassarencs...

A les seves cançons també hi ha crítica social com, per exemple, Por qué será...

Por qué será és una petita crítica involuntària també. Per mi les paraules són molt textuals. Por qué será que ya no hay ojos que te miran al pasar [recita part de la cançó]   al final és que per què tots estem mirant una maleïda pantalla o perquè serà que no tenim temps de prendre'ns un cafè.  Per què l'hem d'agafar amb un got de plàstic i caminant. Per què tenim pressa per arribar a no sé on. I sempre hi ha aquesta pressa  i no tens ni cinc minuts per parar i fer les coses i donar-te una mica de temps... Per mi significa tot això. I significa al final reivindicar totes aquestes petites cosetes. Que l'Espinaler pugui ser de Vilassar i ja està i formi part de la cultura del territori on s'ha creat. M'agradaria que això pogués ser suficient i que no haguéssim d'expandir només pel capital i per la fama. També tot això em ressona amb la meva persona musical i amb el fet de viatjar i d'exposar-me... És com una mena de lluita interna i inevitablement acabes sent hipòcrita... Perquè també fas coses amb les quals creus que no les hauries de fer. No ho sé, al final, tinc la sensació de ser conscient d'això i d'estar en constant moviment i en constant reajustament. Crec que hauria de ser així una mica i posar-li una mica de consciència i una mica d'afecte, perquè al final al món l'hem de compartir i vivim com si no fos així.

És cert que cada vegada les ciutats s'assemblen més...
Sí, i és una mica aquesta pena. Al final, és trist pensar que a cada lloc hi ha moltes coses boniques que sovint passen desapercebudes. Al final no s'aprecien aquestes coses maques. Només es volen copiar les que hi ha a fora, i al final tots acabem tenint unes ciutats  que no tenen cap mena de personalitat. Això passa amb les ciutats i passa amb les persones...

Quin seria el seu pròxim projecte? El pròxim disc, el tercer fill...?    

[Repeteix el tercer fill i riu].  No en tinc ni idea! Em sento aclaparada de tot... Molta informació... Vaig fent cançonetes quan em surten  i, si aquestes han de ser compartides, ja vindran... Tot just acaba de sortir el disc i tinc ganes de rodar-lo. Tinc ganes de viure aquest present. El disc m'ha costat molta feina. Fa més d'un any que el treballo... No fa ni tres mesos que ha sortit i tothom em pregunta què és el següent. I jo penso: amb tot el que m'ha costat fer això en tan poc temps i ja t'estan demanant una altra cosa. No, de moment no hi ha una altra cosa.

Li plantejo un nou projecte: Un disc en el qual tota la família estigués implicada al 100%?

No sé si ho suportaria! [bromeja]. Crec que cadascú va massa per la seva banda i no ho veig això... Et prenc la paraula i si passa algun cop ja ens trucarem.

I amb els teus fills?

Això sí que ho deixo més que obert... Per descomptat, no penso imposa'ls-hi res. Si els hi ve de gust ja saben on està la música...

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.