Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Quin és l’argument?
El personatge central és un jove mecànic de l’aviació republicana que té tota la vida per endavant i molts somnis per complir. Se situa a l’any 1938 i ell està destinat en un aeròdrom dels republicans a Santa Margarida dels Monjos i, en un permís a Barcelona, coneix la noia dels seus somnis. Ell voldrà que s’acabi la guerra per poder viure el seu amor, però això no és possible. Ell lluitarà per estar al seu costat, però sempre amb la incertesa de si es podran retrobar.
Com decideix parlar d’aquest tema?
La història arrenca de la idea que hi ha cirscumstàncies que superen la vida de les persones. Em vaig adonar que no sempre pots ser amo del teu destí; sembla que nosaltres ho podem decidir tot, però aquesta gent, quan eren joves, es van trobar amb una guerra i van veure truncats els seus somnis d’infantesa i adolescència per una guerra. Per això l’obra es diu Els anys robats, perquè van robar la joventut a molta gent. No podem jutjar les persones en un context com aquest, encara que fessin coses que no entenem.
Els personatges estan basats en els testimonis de molta gent que va viure la guerra. Què és el que més la va impactar de les entrevistes que va fer?
Em van colpir molt alguns silencis a mitja explicació. Una persona quan està recordant situacions dramàtiques, encara que siguin de fa molts anys, ho reviu quan ho estan explicant. Algun aviador i algun exiliat s’havien de parar i respirar una mica; aquell silenci m’impressionava moltíssim i prens consciència que estàs davant d’algú que va viure una guerra.
Com recorden la Guerra?
És gent que tenien molt clars els seus ideals i en parlen amb molta humilitat, com si no tinguessin cap altra opció que lluitar per allò que creien. Per nosaltres és impressionant, però ells ho expliquen amb una gran normalitat.
Se’ls reconeix prou tot el que van haver de viure?
Jo penso que no. Hem guanyat en els últims anys amb la política de la recuperació de la memòria històrica, però encara queda molt per fer. Per exemple, he contactat amb l’Associació d’Aviadors de la República i vaig conèixer la seva situació: estan en un local que estan a punt de perdre perquè els retiraran la subvenció. Tenen moltíssima documentació molt valuosa, que està oblidadai que acabarà anant a Madrid. No som prou conscients.
Com viuen aquesta situació?
Ho viuen amb molta humilitat. Són gent molt humil i en realitat van ser uns herois i ni ho saben. És la naturalitat amb què van estar lluitant pel que creien. Són persones anònimes.
L’amor truncat per la guerra és la temàtica del llibre. Com van viure aquests fets?
He parlat amb molta gent que va viure situacions d’aquestes, sobretot molts exiliats. Cada cas és una història increïble. Per exemple, un home que es va haver d’exiliar a França i es va instal·lar allà deixant a Catalunya la dona i el fill. Quan al cap dels anys va intentar contactar amb la dona, ella ja tenia una altra parella. També hi ha casos de feliç retrobament.
Quina història destacaria de les que li han explicat?
No en podria destacar cap perquè n’hi ha moltes que m’han impactat. Però, per exemple, vaig conèixer un matrimoni de 90 anys que quan eren nens i encara no es coneixien, van passar la frontera caminant des de Barcelona fins a França. No em puc imaginar com devia ser aquell viatge caminant en un mes de gener molt fred, els avions alemanys bomberdejant la zona i amb nens petits. Un altre home em va explicar que quan estava creuant la frontera per anar a França, es va girar i va veure darrere seu com arribaven els nacionals, que li trepitjaven els talons. Però no va poder estar de parar-se un moment i veure la seva terra per última vegada. I quan van arribar a França, els van tancar en camps de concentració.
Com va acollir França els exiliats?
Els van rebre fatal. El govern francès no sabia què fer-ne i un cop creuaven la frontera els dividien entre homes, nens i dones, i els portaven en camps de concetració a la platja. Molta gent es va morir de fred, havien de dormir en sots a la sorra, hi va haver moltes plagues, no tenien aigua potable... Hi va haver gent dels pobles francesos que es va portar bé, però el govern i molta altra gent els van tractar com a delinqüents quan eren supervivents d’una guerra. A França no poden estar orgullosos de com van tractar els exiliats catalans.
Tània Juste
Els anys robats és la segona novel·la de l’escriptora santcugatenca Tània Juste i per fer-lo ha fet una tasca de mesos de documentació i s’ha trobat amb molts testimonis que van viure en primera persona aquella època. Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, actualment compagina l’escriptura amb la traducció al castellà i al català. Anteriorment, va ser directora d’imatge i comunicació d’Armand Basi i ha treballat com a gestora d’actes empresarials i culturals.
El personatge central és un jove mecànic de l’aviació republicana que té tota la vida per endavant i molts somnis per complir. Se situa a l’any 1938 i ell està destinat en un aeròdrom dels republicans a Santa Margarida dels Monjos i, en un permís a Barcelona, coneix la noia dels seus somnis. Ell voldrà que s’acabi la guerra per poder viure el seu amor, però això no és possible. Ell lluitarà per estar al seu costat, però sempre amb la incertesa de si es podran retrobar.
Com decideix parlar d’aquest tema?
La història arrenca de la idea que hi ha cirscumstàncies que superen la vida de les persones. Em vaig adonar que no sempre pots ser amo del teu destí; sembla que nosaltres ho podem decidir tot, però aquesta gent, quan eren joves, es van trobar amb una guerra i van veure truncats els seus somnis d’infantesa i adolescència per una guerra. Per això l’obra es diu Els anys robats, perquè van robar la joventut a molta gent. No podem jutjar les persones en un context com aquest, encara que fessin coses que no entenem.
Els personatges estan basats en els testimonis de molta gent que va viure la guerra. Què és el que més la va impactar de les entrevistes que va fer?
Em van colpir molt alguns silencis a mitja explicació. Una persona quan està recordant situacions dramàtiques, encara que siguin de fa molts anys, ho reviu quan ho estan explicant. Algun aviador i algun exiliat s’havien de parar i respirar una mica; aquell silenci m’impressionava moltíssim i prens consciència que estàs davant d’algú que va viure una guerra.
Com recorden la Guerra?
És gent que tenien molt clars els seus ideals i en parlen amb molta humilitat, com si no tinguessin cap altra opció que lluitar per allò que creien. Per nosaltres és impressionant, però ells ho expliquen amb una gran normalitat.
Se’ls reconeix prou tot el que van haver de viure?
Jo penso que no. Hem guanyat en els últims anys amb la política de la recuperació de la memòria històrica, però encara queda molt per fer. Per exemple, he contactat amb l’Associació d’Aviadors de la República i vaig conèixer la seva situació: estan en un local que estan a punt de perdre perquè els retiraran la subvenció. Tenen moltíssima documentació molt valuosa, que està oblidadai que acabarà anant a Madrid. No som prou conscients.
Com viuen aquesta situació?
Ho viuen amb molta humilitat. Són gent molt humil i en realitat van ser uns herois i ni ho saben. És la naturalitat amb què van estar lluitant pel que creien. Són persones anònimes.
L’amor truncat per la guerra és la temàtica del llibre. Com van viure aquests fets?
He parlat amb molta gent que va viure situacions d’aquestes, sobretot molts exiliats. Cada cas és una història increïble. Per exemple, un home que es va haver d’exiliar a França i es va instal·lar allà deixant a Catalunya la dona i el fill. Quan al cap dels anys va intentar contactar amb la dona, ella ja tenia una altra parella. També hi ha casos de feliç retrobament.
Quina història destacaria de les que li han explicat?
No en podria destacar cap perquè n’hi ha moltes que m’han impactat. Però, per exemple, vaig conèixer un matrimoni de 90 anys que quan eren nens i encara no es coneixien, van passar la frontera caminant des de Barcelona fins a França. No em puc imaginar com devia ser aquell viatge caminant en un mes de gener molt fred, els avions alemanys bomberdejant la zona i amb nens petits. Un altre home em va explicar que quan estava creuant la frontera per anar a França, es va girar i va veure darrere seu com arribaven els nacionals, que li trepitjaven els talons. Però no va poder estar de parar-se un moment i veure la seva terra per última vegada. I quan van arribar a França, els van tancar en camps de concentració.
Com va acollir França els exiliats?
Els van rebre fatal. El govern francès no sabia què fer-ne i un cop creuaven la frontera els dividien entre homes, nens i dones, i els portaven en camps de concetració a la platja. Molta gent es va morir de fred, havien de dormir en sots a la sorra, hi va haver moltes plagues, no tenien aigua potable... Hi va haver gent dels pobles francesos que es va portar bé, però el govern i molta altra gent els van tractar com a delinqüents quan eren supervivents d’una guerra. A França no poden estar orgullosos de com van tractar els exiliats catalans.
Tània Juste
Els anys robats és la segona novel·la de l’escriptora santcugatenca Tània Juste i per fer-lo ha fet una tasca de mesos de documentació i s’ha trobat amb molts testimonis que van viure en primera persona aquella època. Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, actualment compagina l’escriptura amb la traducció al castellà i al català. Anteriorment, va ser directora d’imatge i comunicació d’Armand Basi i ha treballat com a gestora d’actes empresarials i culturals.