Tres eren tres

Quan vam rebre l’encàrrec per part dels museus de Sant Cugat de preparar l’exposició en memòria de Pere Formiguera, tant la Chantal com jo ens vam sentir molt emocionats i honorats: el Pere era una persona molt especial per a nosaltres.

Però de seguida ens vam adonar que seria la primera vegada des de la seva desaparició que ens trobaríem de nou confrontats amb les seves obres, i aquest cop no gaudiríem de la seva companyia, ni de les seves reflexions, ni tampoc dels seus consells.

Vam fer una mirada enrere fins arribar al punt més llunyà que recordàvem en què les nostres vides es van entrecreuar per primera vegada; desitjàvem reconstruir un itinerari, que fos a la vegada el reflex tant de la relació personal com de la professional. No ha estat la nostra intenció fer una retrospectiva completa de la seva obra, el que volíem, sobretot, és que fos un record dels moments forts d’aquest trajecte compartit al llarg dels darrers 30 anys.

El per què

Als anys setanta, enmig dels canvis polítics de la Transició, va fer eclosió al nostre país un nombrós grup de fotògrafs de diferents procedències, que practicaven la fotografia amb voluntat d’autonomia artística, reclamant plantejaments que privilegiaven l’experimentació i les ficcions fotogràfiques. Aquesta generació va treballar amb llibertat, deslligada conscientment o inconscientment de les herències rebudes. Les obres van deixar de ser exclusivament per a la il·lustració dels llibres i es van apoderar de les parets, van canviar els formats i la presentació.

Pere Formiguera va ser un dels màxims representants d’aquest grup, que Nueva Lente va batejar com la Quinta Generació, la qual tenien en aquesta revista el suport per a la difusió de les seves obres i també del seu pensament. L’any 1974 en les pàgines de la revista, amb tan sols 21 anys, s’autodefinia d’aquesta manera:

“M’agrada el color”
“M’agrada el surrealisme i l’action painting”
“M’agraden els escriptors i la música sud-americana”
“M’agraden Jackson Pollock, Vassily Kandinsky i Victor Vassarely”
“No m’agraden els viatges interplanetaris”
“M’interessen les expressions, les actituds, els somnis i, en general, tot el món dels nens”
“M’agrada la filosofia zen”
“M’agraden les meves fotografies”

En la mateixa revista, Pablo Pérez Mínguez deia d’ell, “a pesar de que la fotografía le entusiasma, no se preocupa demasiado por SER (o parecer) FOTÓGRAFO. Lo es sencillamente porque le gusta, casi sin pensarlo y desde luego sin ningún esfuerzo ni brusquedad”.

Des de l’obertura de la galeria Forvm a Tarragona, el 1981, vam iniciar contactes amb diversos autors per preparar-ne la programació, i un en el qual estàvem més interessats era Pere Formiguera, del qual coneixíem una part del seu treball a través de les publicacions a Nueva Lente, de l’any 1974 i alguns polaroids SX-70 de l’any 79, i de la revista italiana Il Progresso Fotografico del 1978.

Un amic comú, Joan Fontcuberta, ens parlava d’ell sovint, i molt bé. A través del Joan vam conèixer la seva faceta de fabulista i també la de col·leccionista, aquest darrer aspecte ens interessava molt, ja que acabàvem d’obrir una galeria de fotografia en règim de cooperativa i volíem explicar-li la nostra idea per difondre l’obra dels fotògrafs.

La trobada, però, es va endarrerir una mica, tots sabem  el que costava fer-lo sortir del seu estudi de Sant Cugat,  i finalment el 1984 aprofitant la Primavera Fotogràfica ens va fer una visita. La trobada fou afectuosa en l’àmbit personal i molt interessant en l’aspecte professional. Va donar suport a la idea de la galeria i ens va comprar una fotografia de Manfred Willman, era una foto d’un gos, en aquell moment volia concentrar-se en la fotografia de gossos, pels que sentia una especial devoció.

Val a dir que la nostra relació a partir d’aquell moment va ser la d’un trio quasi perfecte, amb una relació polièdrica i transversal. El futur ens va unir i combinar de moltes maneres diferents, però podríem dir que la distribució dels rols va ser més o menys així: la Chantal va passar a ser la seva galerista íntima fins que la va tancar el 2006, encara recordo les llargues converses i discussions que tenien, encara que sempre acabaven compenetrant-se perfectament.

En el meu cas, poc podia imaginar-me que un any després treballaríem plegats en el Departament de Fotografia de la Fundació Miró, on vam ser-hi des de l’any 1985 fins al 1987, aquesta relació professional ens va unir per sempre en l’àmbit personal, fins a considerar-lo com el meu germà.
 

Fins a “Pere Formiguera. Arts Photographica”

La relació va continuar al llarg del anys, i després va col·laborar amb nosaltres en la Primavera Fotogràfica, comissariant les exposicions “Temps de silenci: panorama de la fotografia espanyola dels anys 50 i 60” al Centre d’Art Santa Mònica, a Barcelona, i “Josep Masana 1894-1979”, també al  Centre d’Art Santa Mònica, el 1994. També vam compartir el comissariat de l’exposició “Introducció a la història de la fotografia a Catalunya” al MNAC el 2000.

La Chantal, pel seu costat, va començar a programar el seu treball, presentant-lo diverses vegades a la galeria, i a d’altres indrets, tant en exposicions monogràfiques com a col·lectives arreu del món.

A l’exposició que ara presentem, “Pere Formiguera. Arts Photographica”, podem trobar diverses sèries de referència del seu extens treball, des de l’experimentació (que va conrear tota la seva vida), fins a les més rigoroses i acadèmiques: “Polaroids”, 1976-1980; “Pixies”, 1985; “Cronos”, 1990-2011; “Nus”, 1990-2011; “Capses”, 2006; “Pedres”, 2008; “Ulls clucs”, 1998-2001; “Retrats”, 1998-2001 i “Flors i plantes”.

La Chantal sempre deia que en qualsevol de les seves sèries ens transmetia la riquesa i la diversitat del seu món amb una intensitat falsament lacònica, presentant unes sèries d’imatges que ens restituïen dignitat i veritat. La seva obra és l’expressió de la nostra època que ens ha transmès amb tendresa i talent.

Però sense cap mena de dubte, el treball més important de la seva obra ha estat el projecte “Cronos”, i la seva culminació, la presentació al complet al Centre d’Art Santa Mònica, l’any 2000; la Chantal en va ser la comissària i va escriure aquesta reflexió:
“Davant la insuportable realitat del temps, la fotografia apareix com el guardià d’una presència viva del passat i del present.

El projecte “Cronos”, endegat el gener del 1990, consisteix a retratar, un cop al mes i durant deu anys, 32 persones properes amb edats que oscil·laven de dos a setanta cinc anys.

L’autor utilitza la fotografia com a confrontació objectiva a la realitat, tot prenent partit per la simplicitat a fi que cada imatge existeixi per ella mateixa, amb precisió i eficàcia.
Aquest treball, basat en el respecte absolut als models durant tot el procés creatiu, en constant esforç per arribar a l’essencial tot eliminant allò de superflu, està construït segons un procediment precís.

L’essencial d’aquest fresc fotogràfic gira en l’entorn de diversos nuclis: el temps (barreja de velocitat i pausa), la memòria (restitució i negació) i la distància, és a dir, el que és privat i el que és públic (del subjecte a l’espectador). El fet, és aquí manifest, visible, deixant l’empremta de la multiplicitat i la profunditat de l’individu.”

Volem agrair totes les persones i institucions que han fet possible aquesta mostra, museus de Sant Cugat del Vallès, Família Formiguera, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museo Universidad de Navarra, Fundació Forvm per a la Fotografia.