Un recorregut per la vida de la creadora dels perfums Vasconcel

Joaquim Negre decideix comprar la Casa Calado després de la mort del seu germà petit, Octavi Negre, el 1917, i encarrega al mateix arquitecte Balcells la construcció d’un xalet perquè les seves dues germanes es fessin càrrec dels tres fills de l’Octavi. En aquella època, en Joaquim Negre iniciava contactes amb la Companyia Catalana Occident per participar en el seu Consell d’Administració i obrir una oficina a París. 

Quan Vasconcel s’instal·la a Sant Cugat necessita personal i contracta una vintena de noies per elaborar els perfums i fer totes les tasques de producció, empaquetat i distribució. Moltes famílies sancugatenques tenien algun membre treballant a Vasconcel. Entre les treballadores hi havia la Josefina Carré, la Maria Cortés, la Pepita Pérez, una noia que li deien la Laieta, la senyora Garrell, la senyora Mora que és l’única que encara és viva però, malauradament, atesa la seva edat no està en condicions de poder explicar la seva experiència, i moltes altres de les que no en coneixem els noms. També hi havia l’encarregat que sabem que és deia Antonio i vivia a Sant Cugat. Les noies és trobaven a l’altura de l’ermita de Sant Crist de Llaceres i pujaven a peu per la carretera fins a la casa, s’emportaven el dinar i l’escalfaven als mateixos fogons en què es feien les emulsions dels productes.

 

 

La finca era molt gran i a la part de darrere tenia vinyes. Cada any feien la verema i totes les treballadores hi participaven activament, i després duien el raïm al Celler Cooperatiu. Amb els anys es va deixar de cuidar la vinya i no es va veremar més. La progressió de la marca és important i es converteix en una línia cosmètica de referència. La Mary Elizabeth demana al seu fill Émile, que encara està a Colòmbia, que li enviï les seves tres filles perquè es puguin fer càrrec de l’empresa en un futur. La gran es fa càrrec del saló de bellesa que munten a Madrid i les dues petites estan internes en un col·legi de Vallvidrera fins que dos anys més tard mor la fundadora i el seu fill Robert passa a dirigir l’empresa.

La gran expansió

La inauguració del Saló de Madrid és tot un esdeveniment social. Coincideix amb l’elecció de Miss Espanya 1934 i Vasconcel s’encarrega de maquillar i pentinar totes les models. La revista Crònica de gran tirada i molt apreciada a l’època se’n fa ressò amb un reportatge de dues pàgines. En Perico Chicote, que aleshores començava a ser conegut pels seus còctels, es fa càrrec del servei de bar i crea un còctel anomenat Vasconcel. En els cercles de Madrid es comentava que en Chicote estava enamorat d’Emelina, una de les nétes, però diferents impediments van trencar la possibilitat de matrimoni que semblava que tots dos volien.

 

 

Quan esclata la Guerra Civil, en Robert demana ajuda al cònsol francès i decideixen posar la bandera francesa en un lloc ben visible per d’alguna manera transmetre que aquella casa estava sota la protecció de França i que no era bel·ligerant en la guerra. Només van tenir un ensurt, quan un grup de milicians armats van rodejar la casa amb intenció d’entrar i expropiar l’empresa. Madame Dabin, que disposava d’un dels pocs telèfons que hi havia al poble, va telefonar a l’Ajuntament i en poc temps es van presentar els guàrdies civils i van resoldre el problema. On sí que van tenir problemes va ser al despatx i saló de bellesa de Barcelona, el qual estava ubicat a la Ronda Universitat .

 

 

Durant els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 l’aviació italiana, aliada amb les tropes franquistes, va fer un seguit de bombardejos sobre Barcelona amb gran nombre de morts i ferits i molts edificis destruïts. Va ser el 17 de març quan una bomba va caure sobre un camió militar carregat amb trilita que circula per la Gran Via, davant de l’edifici de la Pirelli. L’explosió va ser brutal i va provocar una gran quantitat de morts i ferits i va destruir diversos edificis. La galeria posterior de les oficines de Vasconcel donava als patis interiors de les finques de la Gran Via i l’ona expansiva va ser tan gran que va fer esclatar tota la vidriera de la galeria i va destrossar el despatx.

El final

Passada la guerra, Vasconcel recupera el ritme de producció lentament i poc a poc torna a guanyar els mercats que tenia abans. Un dels seus productes estrella és una crema de bava de cargol, la qual encara es fabrica avui i que llavors va ser una revolució cosmètica important. Vasconcel va ser una de les primeres firmes d’utilitzar la gelea reial en els seus productes confirmant la seva preponderància en el món de la cosmètica, però la competència va començar a ser important. L’obertura del país a l’estranger a partir dels anys 60 fa que diferents perfumistes, principalment francesos, s’instal·lin a Espanya amb maquinàries modernes que abarateixen els productes i, encara que la qualitat de Vasconcel és superior, les vendes baixen i no queda més remei que fer fortes inversions per modernitzar l’empresa i poder competir.

Vasconcel i els Negre

Les circumstàncies familiars no ajuden a millorar la situació. En Robert dirigeix l’empresa, però la seva vena d’escultor fa que no dediqui massa temps a la firma. Les seves nebodes, l’Emelina i la Solange, no poden fer-se càrrec de les inversions. L’Emelina es casa amb un francès i marxa a Algèria, mentre que la Solange es casa amb en Ramon Negre, nét de l’Octavi Negre que vivia al xalet del seu nom. Aquí es tanca el cercle de les trajectòries paral·leles entre els Chaveau i els Negre, que a partir d’aquest moment s’unifica. En Ramon Negre treballava a Catalana Occident i va arribar a presidir el seu Consell d’Administració fins la seva mort el 1975.

 

 

En aquest moment, en Robert rep una oferta d’uns francesos per vendre la casa. El marit de Solange, en Ramon Negre, creu que la casa no pot passar a mans estranyes i convenç el Robert perquè li vengui. Per la seva part, la Solange treballa al laboratori tractant de mantenir-lo, però la manca de diners per fer les inversions necessàries provoquen que l’any 1965 vengui l’empresa, però conservi la casa fins l’any 2004, moment en què la venen a un empresari santcugatenc després de noranta anys de viure i treballar a la casa.