El TOT Sant Cugat parla amb ell perquè expliqui la importància del sector, el moment econòmic que viu o el dèficit d’infraestructures que pateix el Vallès. Garriga no té pèls a la llengua alhora de parlar d'emprenedoria, de la comarca...
Quin és el pes del sector del metall a la comarca?
Al Vallès Occidental hi ha 1.908 empreses actives amb 32.500 treballadors i una facturació anual d’uns 8.000 milions d’euros. Si sumem els tallers de reparació d’automòbils i d’electricitat, que també estan sota el mateix paraigua, som 4.200 empreses i més de 44.000 treballadors, l’11% del total de població activa de la comarca.
Com està sobrevivint la indústria metal·lúrgica a la crisi econòmica?
Han sigut anys molts durs pel sector del metall, com en altres àmbits. Han desaparegut moltes empreses i hi ha hagut molts expedients de regulació d’ocupació. Es calcula que s’ha perdut fins a un 30% del teixit empresarial. S’ha de tenir en compte que per muntar una empresa de metall necessites molt capital i quan es perd un lloc de treball o una empresa és molt difícil de recuperar. La part optimista és que les dades ara són bones, s’està veient una reactivació de la inversió i de l’ocupació.
Estem sortint de la crisi?
No sé si s’ha superat o no, o fins a quin punt. Dubto que mai tornem a la situació d’abans del 2008. Els signes, però, són positius. El més negatiu és la incertesa que hi ha en l’àmbit internacional, als països de l’est, als asiàtics... Com a positiu, destacaria que el crèdit s’està recuperant i hi ha projectes que estan sortint del calaix.
Depèn molt del mercat exterior?
És un dels sectors industrials més internacionalitzat de tots. Si els mercats exteriors no funcionen, les empreses del metall d’aquí començaran a patir. També hi ha molta empresa que no només ha internacionalitzat les vendes, sinó que també ha deslocalitzat part de la seva empresa. En aquests moments les deslocalitzacions ja no són tan competitives i estan generant problemes. Això també té la part positiva: la producció que s’havia externalitzat està tornant.
Ja no es porten les plantes de producció a l’exterior?
Les circumstàncies han fet que les deslocalitzacions ja no siguin tan positives. Els costos de països com Xina ja no són tan baixos com abans, el transport és car i la qualitat no és la mateixa. Cada vegada més, el client busca un producte més personalitzat i amb un període d’entrega més curt, i això només es pot donar des de la proximitat. Precisament el comerç de proximitat, més conegut amb temes com l’alimentació, també s’està donant en altres sectors.
"Als Vallesos vivim d'esquenes els uns amb els altres"
Com és la relació del sector del metall amb l’Administració?
Com a agents socials, la relació amb l’Administració és la que és. És una relació que s’ha devaluat molt els últims anys, no només la dels empresaris, sinó també dels sindicats. No s’ha comptat massa amb aquestes organitzacions socials, però ara crec que estem en un moment en què s’ha recuperat la consciència de participar entre tots.
Com valora les infraestructures del Vallès?
Són dolentes i estan saturades. La petita reactivació que s’està donant està demostrant que moltes infraestructures grinyolen perquè la seva capacitat és la que és. Podríem parlar de la xarxa ferroviària, de la B-30... Nosaltres, en aquests moments, també des del projecte Fem Vallès, estem proposant intervencions low cost perquè sabem que els recursos de l’Administració són els que són. La majoria tenen a veure amb la mobilitat de les persones.
Resta competitivitat aquesta situació?
És un cost afegit que tenim les empreses d’aquí. Si fas una peça per la Seat i el temps de transportar-la a Martorell són 40 minuts en lloc de 10, és un cost afegit. També influeix molt en l’atractiu que té el territori per atraure inversió. Quan algú decideix fer una planta productiva o un magatzem logístic, es miren molt les infraestructures. En definitiva, menys feina pel territori.
Les diferents administracions no han tingut prou en compte la potencialitat econòmica del Vallès?
No tota la culpa és de l’Administració, una part de culpa també és nostra, del Vallès, que podríem dir que estem dividits i que vivim d’esquenes uns als altres. Això ha fet que el nostre territori no ressalti. Així com entorn de Barcelona s’ha creat una àrea metropolitana molt potent on s’han posat d’acord per tirar endavant polítiques comunes, aquí al Vallès hi ha un model on cadascú va una mica a la seva. Hi ha dos Vallesos i un dels quals amb dues capitals. Un dels projectes de Fem Vallès és crear una comarca, sobretot per tenir una gestió unificada que pugui facilitar moltes coses.
"S'ha magnificat molt la figura de l'emprenedor"
Què suposa la proximitat amb Barcelona?
Tots hem d’aplaudir la marca Barcelona i com a empresaris l’hem de protegir. Però els de Barcelona no han d’oblidar que aquest aparador tan maco i fantàstic que tenen té les fàbriques i magatzems al Vallès. Tan important és la fàbrica com la botiga.
S’ha parlat molt de l’emprenedoria per sortir de la crisi. Heu trobat a faltar un discurs més “industrial”?
Sí, l’hem trobat a faltar i ha sigut un gran problema. S’ha magnificat molt la figura de l’emprenedor com a persona que té una idea molt bona i ens hem deixat de banda el pas d’aquesta idea a una empresa. Les idees no creen riquesa, sinó que són les empreses que exploten aquestes idees les que ho fan. No som un país friendly amb les empreses. A vegades sembla que un emprenedor és atractiu, guapo i amb èxit i quan es converteix en empresari és un presumpte delinqüent. Les lleis van carregades de sancions i no de facilitats.
A Sant Cugat pràcticament no hi ha el que entenem com a indústria tradicional.
Ha tingut l’avantatge de poder fer un creixement controlat i selectiu. Hi ha una indústria farmacèutica i química molt bona i ha tingut la virtut de ser molt selectiu en aquest sentit. La indústria bruta, que també ha d’existir, està en altres llocs. Aquí s’han buscat empreses pioneres.