Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Poques vegades es disposa d’un document que expliqui els costums de la vida monàstica i, a més, fet per part d’un contemporani que va participar activament en la comunitat. Justament per aquest motiu, en les següents línies ens preguntem per què es va elaborar, com és que calia deixar constància dels costums del Monestir.
L’autor
Petrus Ferrarius, l’autor oficial, des de l’inici deixa clar el seu nom i la seva intenció: posar per escrit els usos i costums del Monestir. I ho fa fent servir els termes de la captatio benevolentiae clàssica i erigint-se com un fidel servidor del seu senyor. Ferrer va arribar a cobrir grans responsabilitats en la vida monacal. La seva primera referència la trobem en un document del cartulari santcugatenc del 1203 i el 1205 ja el trobem com a sagristà. L’1 de novembre de 1209 el localitzem com a prior de Sant Pau del Camp, un dels monestirs subjectes a Sant Cugat. La seva progressió segueix i el 1215 ocupa els càrrecs de procurator i camerarius. Sembla clar, per tant, que fou un personatge estimat i valorat pels seus confrares i que va saber dur a terme amb mà ferma les responsabilitats que li atorgà l’abat. Aquest motiu, com veurem, va ser segurament el que el portà a ser escollit per realitzar l’obra que havia de dirimir responsabilitats i funcions internes de la comunitat. La seva làpida funerària ens fixa la seva mort al 8 de juliol de 1231.
L’obra
El manuscrit Consuetudines Monasterii Sancti Cucuphatis es conserva actualment a l’Arxiu Reial de Barcelona (ACA) amb el número 46 dins de les subsèries de Sant Cugat. Fou escrit entre 1221 i 1223 i fou encarregat per l’abat Raimon de Banyeres. L’obra fou enquadernada en pergamí al segle XIX, comprèn un total de 191 folis i manté un molt bon estat de conservació. Pere Ferrer, tot i que n’és l’autor oficial, no va ser l’únic escriptor de l’obra, ja que es detecten diferents cal·ligrafies; si més no, el tipus de lletra és, en tots els casos, la postcarolíngia minúscula, típica de Catalunya d’inicis de segle XIII.
El motiu
Ens movem en aquests anys en l’entorn de la influència propera del IV Concili Laterà de 1215 i la necessitat d’acompliment dels seus decrets. El concili va ser convocat per Innocenci III i va comptar amb la presència de 80 províncies eclesiàstiques i amb una resolució final de 70 decrets. Es va convocar per refermar el poder papal davant del perill del catarisme i dels albigesos, així que les constitucions finals foren un reflex d’aquesta necessitat de reafirmar-se i endurir el seu discurs. En aquest context europeu, la comunitat monàstica santcugatenca no en quedava al marge. Sembla que dins de la comunitat es vivia una situació conflictiva, amb disputes entre els que defensaven l’adopció de nous costums i els partidaris dels decrets de Laterà i el compliment de la Regla de Sant Benet. A més, l’anàlisi de la documentació existent demostra que ens trobàvem en una situació fosca en el mateix abadiat de Raimon de Banyeres, ja que en molts dels documents de l’època no es cita a l’abat, sinó Pere d’Amenys, com a abat prior.
El mateix Innocenci III ordenà visitar Sant Cugat i fer complir l’ordenança regular. En definitiva, tot aquesta situació denota conflictes de poder interns que no podem deixar de relacionar amb les tensions que en el mateix pergamí es fan paleses, fins al punt de reconèixer l’existència de dos bàndols en el pròleg inicial. El posicionament de Pere Ferrer, i per tant, del costumari, és el de defensar els vells costums i al seu abat al capdavant, i és aquest probablement el motiu principal de la seva elaboració, un motiu que avui en dia celebrem perquè gràcies a ell disposem d’una gran font informativa de com vivien i com celebraven els seus costums els monjos del nostre Monestir.
L’autor
Petrus Ferrarius, l’autor oficial, des de l’inici deixa clar el seu nom i la seva intenció: posar per escrit els usos i costums del Monestir. I ho fa fent servir els termes de la captatio benevolentiae clàssica i erigint-se com un fidel servidor del seu senyor. Ferrer va arribar a cobrir grans responsabilitats en la vida monacal. La seva primera referència la trobem en un document del cartulari santcugatenc del 1203 i el 1205 ja el trobem com a sagristà. L’1 de novembre de 1209 el localitzem com a prior de Sant Pau del Camp, un dels monestirs subjectes a Sant Cugat. La seva progressió segueix i el 1215 ocupa els càrrecs de procurator i camerarius. Sembla clar, per tant, que fou un personatge estimat i valorat pels seus confrares i que va saber dur a terme amb mà ferma les responsabilitats que li atorgà l’abat. Aquest motiu, com veurem, va ser segurament el que el portà a ser escollit per realitzar l’obra que havia de dirimir responsabilitats i funcions internes de la comunitat. La seva làpida funerària ens fixa la seva mort al 8 de juliol de 1231.
L’obra
El manuscrit Consuetudines Monasterii Sancti Cucuphatis es conserva actualment a l’Arxiu Reial de Barcelona (ACA) amb el número 46 dins de les subsèries de Sant Cugat. Fou escrit entre 1221 i 1223 i fou encarregat per l’abat Raimon de Banyeres. L’obra fou enquadernada en pergamí al segle XIX, comprèn un total de 191 folis i manté un molt bon estat de conservació. Pere Ferrer, tot i que n’és l’autor oficial, no va ser l’únic escriptor de l’obra, ja que es detecten diferents cal·ligrafies; si més no, el tipus de lletra és, en tots els casos, la postcarolíngia minúscula, típica de Catalunya d’inicis de segle XIII.
El motiu
Ens movem en aquests anys en l’entorn de la influència propera del IV Concili Laterà de 1215 i la necessitat d’acompliment dels seus decrets. El concili va ser convocat per Innocenci III i va comptar amb la presència de 80 províncies eclesiàstiques i amb una resolució final de 70 decrets. Es va convocar per refermar el poder papal davant del perill del catarisme i dels albigesos, així que les constitucions finals foren un reflex d’aquesta necessitat de reafirmar-se i endurir el seu discurs. En aquest context europeu, la comunitat monàstica santcugatenca no en quedava al marge. Sembla que dins de la comunitat es vivia una situació conflictiva, amb disputes entre els que defensaven l’adopció de nous costums i els partidaris dels decrets de Laterà i el compliment de la Regla de Sant Benet. A més, l’anàlisi de la documentació existent demostra que ens trobàvem en una situació fosca en el mateix abadiat de Raimon de Banyeres, ja que en molts dels documents de l’època no es cita a l’abat, sinó Pere d’Amenys, com a abat prior.
El mateix Innocenci III ordenà visitar Sant Cugat i fer complir l’ordenança regular. En definitiva, tot aquesta situació denota conflictes de poder interns que no podem deixar de relacionar amb les tensions que en el mateix pergamí es fan paleses, fins al punt de reconèixer l’existència de dos bàndols en el pròleg inicial. El posicionament de Pere Ferrer, i per tant, del costumari, és el de defensar els vells costums i al seu abat al capdavant, i és aquest probablement el motiu principal de la seva elaboració, un motiu que avui en dia celebrem perquè gràcies a ell disposem d’una gran font informativa de com vivien i com celebraven els seus costums els monjos del nostre Monestir.
