El gendre del fuster de baix, un enginyer militar poc conegut

Josep Gener, el fuster del carrer de Baix, va ser un personatge important en la seva època. Parents i amics el feien padrí dels seus fills i testimoni de casaments. El 1662 el paborde major el nomenà batlle seu, càrrec que exercí més de deu anys.

El negoci li anava bé i dos anys més tard comprava la casa veïna per fer una ampliació. Tanmateix tenia una preocupació: la manca d’un hereu mascle que pogués continuar el taller.

Així que casà la seva filla Caterina amb un fadrí del Pallars, que estava a casa seva aprenent l’ofici. Van tenir una nena i un nen, en Josep Sala i Gener, que amb el pas dels anys esdevindria fuster i escultor barroc.

Jaume Sala, marit de Caterina, morí als quatre anys de matrimoni. La continuïtat del taller tornava a perillar. Tres anys més tard, arribava a Sant Cugat l’escultor barceloní Francesc Santacruz i Artigues, encarregat de bastir la capella de Sant Benet dins l’església monacal.

Una de les seves primeres actuacions va ser entrar en contacte amb el fuster  Gener, per recavar la seva ajuda en les estructures del retaule, la bastida i altres. Llavors va conèixer la filla vídua, s’enamorà i acabà casant-hi.

Tot i que oficialment la parella residia a Barcelona, la tasca en el monestir va fer que passessin llargues temporades a Sant Cugat, on l’escultor era conegut com el gendre del fuster de Baix.

En aquesta època, fusters i escultors tallistes de fusta formaven un sol gremi i sovint els primers pretenien visurar les obres dels segons. Per evitar confrontacions, Francesc Santacruz assolí que el rei Carles II permetés formar una nova corporació, el 1680, la dels Sants Màrtirs, que agrupava a arquitectes, escultors i entalladors. 

D’altra banda, el matrimoni havia tingut un fill, Francesc Santacruz i Gener, que seguint els passos del pare i avi patern, també seria escultor.

Durant la guerra de Successió els dos Francesc Santacruz, pare i fill, foren incorporats a l’exèrcit com a enginyers militars. Possiblement front la manca d’altres professionals més formats en ginys bèl·lics, fusters i escultors hagueren d’ocupar-se d’aquesta tasca.

El pare restà a la ciutat de Barcelona, mentre que el fill fou destinat, almenys, des del 1710, al castell de Cardona.  Allí va ser testimoni de la mort de Pere Montaner, el 21 de febrer del 1711, coronel del regiment de la Generalitat i nebot de l’abat Montaner de Sant Cugat. Si Pere era austriacista, el seu oncle fou un filipista notori que morí a Madrid, seguint el seu rei. 

Santacruz i Gener va romandre en aquella plaça forta fins la seva capitulació, el 18 de setembre del 1714. Va ser un dels que acompanyaren al general Moragues en el seu intent de fuga a Mallorca i també qui, potser per la seva joventut, inconscientment el delatà en tractar-lo pel seu rang militar.

El gendre del fuster de Baix restà a la ciutat de Barcelona on, el 1708, fou nomenat sergent major  i enginyer civil i militar de les obres de defensa de ciutat. Les coses se li complicaren amb el setge establert pel duc de Populi, a partir del 25 de juliol del 1713. El fet és que el general Villarroel el suspengué del càrrec i el 8 de setembre d’aquell any ja no l’exercia. 

L’historiador Garcia Espuche insinua que es passà al bàndol filipista i des de Torre Baró, traçà el gran dibuix del setge de la ciutat, amb anotacions i comentaris de les defenses i atacs. Però, com s’explica  que obra passés a mans austriacistes i convertida en gravat fos editada a Viena, el 1718?.

No sembla gaire lògic que la gran victòria filipista fos exaltada per l’enemic. A no ser, és clar, que pretengués magnificar l’heroïcitat dels resistents barcelonins. Va ser una vertadera llàstima que aquest gravat d’autor local, no formés part de la recent exposició organitzada pel Museu de Sant Cugat.