Els membres de la Penya Regalèssia, fills predilectes de Sant Cugat

Els 16 membres de la Penya Regalèssia, i tots els que ja no hi són, seran reconeguts com a Fills Predilectes de Sant Cugat. Una festa al Teatre-Auditori, al mes de novembre, servirà perquè aquest col·lectiu sigui distingit públicament. Durant el reconeixement, els membres de la penya rebran la insígnia de Fills Predilectes i el diploma acreditatiu. En la celebració en què actuaran els Bastoners de Sant Cugat i la coral La Lira, s'entregaran a tots els assistents el llibre de la història de la penya escrita pel membre de l'entitat Miquel Garrell.

Abans, el dilluns, 20 d'octubre, el Ple Municipal els concedirà el títol de Fills Predilectes a la sessió plenària de l'Ajuntament. La concessió d'aquest títol coincideix amb el 75è aniversari de l'entitat, que basa la seva raó de ser en la preservació i el manteniment del patrimoni local, sobretot de les ermites de Sant Medir, Sant Crist de Llaceres i la de Sant Domènec. Els quinze lustres d'història van servir perquè els membres de la penya fossin els pregoners de la Festa Major d'aquest any.

Història
La Penya Regalèssia va néixer el 1939 amb un grup de joves que s'ajuntaven a jugar a futbol els diumenges després de sortir de missa. El seu nom fa referència a un tros d'arrel de la planta que portaven els nois a la boca. La relació amb l'ermita va començar amb Francesc Vila, qui va demanar ajuda a la Regalèssia per organitzar l'Aplec de Sant Medir. El 1982 es va trencar la teulada de l'edifici i l'agrupació va decidir repara-la, ja que comptaven amb persones de tots els oficis. D'aleshores ençà van seguir restaurant els diversos desperfectes que es van anar trobant.



Investir un ‘regalèssiu‘
Actualment, la Penya Regalèssia la formen un conjunt de 16 santcugatencs, dels quals sumant les edats arriben a 1.264 anys, ja que la mitjana d’edat es fixa entorn els 80 anys. Cada vegada que un nou membre entra a formar part d’aquesta entitat és investit pels més veterans. El nou membre se’l cobreix amb una capa i se li posa un casc d’obra, se li reposa a cada espatlla i al cap un mànec de pic, com si es tractés d’una coronació, fet que denota l’actitud de perseverança i esforç envers el patrimoni.