Ignasi Millet: “Explicar el drama amb un toc d’humor és la força del documental”

El santcugatenc Ignasi Millet acaba de fer 53 anys i s’ha convertit en l’home de Ventura Pons. És el protagonista de l’últim documental del cineasta català, ‘Ignasi M.’, rodat en bona part a Sant Cugat i que s’estrenarà als cinemes a finals de gener. Ell es descriu com una persona humana per damunt de tot, sensible, justa, honesta, però també com una persona molt neures i patidora dels altres. Assegura que la seva vida és atrevida, intrèpida, valenta i caòtica però, sobretot, Millet té una visió positiva i de constant superació. Està orgullós de la vida i l’entorn familiar que té. Considera que mostrant-ho a la gran pantalla es poden transmetre molts valors que per a ell són imprescindibles.

Què va veure Ventura Pons en la seva vida per voler fer el seu tercer documental?
Amb el Ventura fa 28 anys que ens coneixem, som amics íntims i em va dir que volia fer una pel·lícula sobre mi i la meva vida. Ell havia seguit la meva trajectòria, les meves lluites internes i volia aprofitar-ho per explicar una història molt contemporània. Suposo que en mi va veure una persona que és oberta i que pot parlar de certes coses sense pensar el que la gent et digui, sense tabús.

Va tenir dubtes?
No, però tampoc hauria fet aquesta pel·lícula si no hagués estat amb en Ventura. El meu cercle més íntim ja em coneix i mostrar la meva vida a la resta de gent que no conec és com si no existissin.

Quan va començar tota aquesta aventura?
M’ho va proposar aquest febrer passat i jo em trobava en un moment molt dolent. Just havia tancat l’empresa, tenia una impotència brutal amb els bancs, la meva malaltia (VIH) s’havia agreujat, el meu fill petit em va dir que és evangelista, el meu pare va fer un intent de suïcidi... Hi va haver una hecatombe al meu voltant i em vaig trobar immers en un drama social.

Amb aquesta situació no devia ser fàcil estar predisposat a fer el documental...
Tenia una depressió força forta i estava fent teràpia. Vaig comentar-ho als metges i em van dir que seria positiu i que m’aniria bé.

I li ha anat bé?
Sí, molt. Primer perquè m’ha pujat l’ego i això és molt important en un moment que tu estàs en una depressió. I estic content.

Què vol transmetre el documental?
Els dos teníem clar que volíem explicar una problemàtica social. El Ventura diu que sóc un personatge molt polièdric i ha intentat explicar diverses qüestions a través d’un fil conductor que és l’art, un lligam que ve dels meus pares, passa per mi i arriba als meus fills. Una problemàtica explicada amb cert humor... De fet, explicar el drama amb un toc d’humor és la fortalesa d’aquest documental.

De quines qüestions es parla?
De la meva homosexualitat, del fet de ser seropositiu, de la independència de Catalunya, de l’ofec bancari, de les relacions de paternitat i d’amistat, de la crisi, de l’esport...

De fet, té una vida personal poc convencional que també es mostra; quina és la raó?
Al documental mostro la meva vida tal com és i tothom que hi surt ho fa perquè vol. En el cas de la meva família, la meva exdona va amb cadira de rodes i té relacions amb altres dones i vam tenir dos fills. A la societat predomina la relació social establerta però ha d’haver-hi espai per a qualsevol tipus de relacions, des de les més conservadores a les més atrevides.

Vol ser una denúncia?
Més que una denúncia vol ser una eina perquè malgrat els mals moments, el documental et diu que no perdis el sentit de l’humor, que intentis relativitzar les coses, agafar forces i viure el moment de la vida actual, sigui quin sigui.

I trencar amb estereotips o tabús?
La gent es pensa que l’homosexualitat està superada, però segueixes coneixent gent que tenen problemes o que els seus pares no els parlen. El mateix passa amb els malalts de sida. Crec que és positiu explicar qui ets i com ets. I com em va dir en Joan Pera, “la veritat ens fa lliures”.

Sant Cugat hi apareix bastant...
Precisament parlo amb la meva exdona al Claustre del Monestir, perquè quan es fills eren petits, els portàvem a l’escola bressol del costat del Claustre i jo vaig estar treballant durant vuit anys al Centre de Restauració, quan estava allà. Sant Cugat havia de sortir, crec que és important i té molt a dir pel que fa al fil conductor de l’art, que hem comentat abans. També surt l’escalada, vinculada al Club Muntanyenc Sant Cugat.

Fa poques setmanes es va estrenar la ‘première’ a Toronto: quina acollida ha tingut?
De moment, molt bona, no m’ho esperava. Estrenar a Toronto davant del públic americà és molt important i va ser un privilegi. Al novembre estarem al Festival d’Estocolm i al gener, segurament, al Palm Springs. Hi ha interès internacional perquè s’explica una cosa contemporània. Aquí arribarà als cinemes el 31 de gener, encara haureu d’esperar [riu].

Hi ha part de ficció?
En Ventura em va donar molta llibertat per ser jo mateix i això em va ajudar. Ser un mateix, tal com raja, et dóna més seguretat.

Hi ha quelcom que s’ha reservat davant de la càmera?
Sempre hi ha alguna cosa que et guardes però crec que hi ha moments com la conversa que tinc amb el meu fill evangelista sobre l’intercanvi de pensaments en positiu o la sessió fotogràfica que em va fer l’altre fill pel cartell del documental.

El documental es diu ‘Ignasi M.’, va ser decisió unànime?
Tot i que a Sant Cugat els Millet som reconeguts, a escala internacional es podia relacionar amb el Cas Palau i donava molt mala imatge. Així és un personatge més anònim.

Com es porta això de ser conegut i que tothom sàpiga la teva vida?
La primera vegada que em van reconèixer em va sobtar molt. És una experiència nova però no em molesta.

T’agrada?
Sí, no em molesta. Fins i tot et dóna un punt, com que soc presumit... [somriu].

Hi ha projectes de futur?
No, els problemes que jo tenia abans de començar la pel·lícula els segueixo tenint tot i que he guanyat eines per combatre’ls i per veure’ls amb perspectiva.