Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Fa uns anys va publicar un llibre sobre la història de la dreta a Catalunya i ara Joan B. Culla analitza les antípodes polítiques: Esquerra Republicana de Catalunya.
Per què un llibre sobre ERC ara?
Estudiar partits polítics és una de les coses que més he fet al llarg de la meva vida professional. El meu primer llibre de l’any 1997, Catalanisme d’esquerra, ja anava sobre aquest tema . M’agrada escriure llibres si quan escric m’ho passo bé. Històries no avorrides i (per dir-ho col·loquialment) que tinguin sang i fetge. La història d’ERC en té moltíssima.
Quin tret ha caracteritzat ERC durant més de 80 anys d’història?
Un dels trets és l’agitació interna. He calculat que en 82 anys ha sofert 10 escissions de certa importància. És molt difícil trobar a Europa cap altre partit que hagi experimentat tantes escissions i menys amb el fet insòlit que moltes d’aquestes estaven encapçalades pel que fins llavors era el secretari general!
Poca pau interna?
A diferència d’altres partits, és un partit que quant a disciplina interna ha estat molt lax i molt flexible. El que segur que no tenen és una tradició leninista d’obediència i verticalitat.
Indisciplina?
No m’agrada aquesta paraula perquè és més profund, però prefereixo dir tradició antiautoritària.
Cap de les escissions han triomfat i ara ERC és segona força!
Exacte! Totes han fracassat en sis mesos o dos anys, però en tot cas amb un recorregut curt. I molts han acabat retornant “a casa”. ERC va néixer el març del 1931 i poc més tard es fa amb el govern i precipita un canvi de règim proclamant la República. Això és un element fonamental de l’ADN d’ERC. A la memòria col·lectiva dels catalans, ERC ha quedat associada per sempre a la Generalitat, l’Estatut del 32, en Macià, etc.
Allò no va acabar gaire bé...
No per culpa seva. El franquisme va provocar la mitificació dels anys republicans.
Normal...
Quan va morir Franco, ERC no només no existeix en termes organitzatius, sinó que durant els últims 10 anys de dictadura no publica ni un sol full. Qualsevol grupuscle trosquista o maoïsta tenia més activitat. Els pocs que es consideraven d’ERC (Heribert Barrera i els seu amics) veien tan difícil ressuscitar la marca que gairebé hi havien renunciat.
Com ho van aixecar?
Pel capital moral del nom. Pel record. Eren el partit del Macià i el Companys i encara hi havia molta gent que els recordava llavors. Aquest també és el principal motiu pel qual cap de les escissions han prosperat. Quan Àngel Colom munta el Partit per la Independència l’any 1996 ell es pensa que el seguirà més gent de la que es quedarà a ERC. I resulta que fins i tot gent que li era mot fidel, davant la disjuntiva, es queden amb la marca ERC.
L’últim rebrot d’ERC encara té a veure amb aquest passat republicà?
Ara ja no. ERC encara té la solidesa de la marca que va fer, per exemple, que Reagrupament fracassés, però la revifalla del 2012 té dues explicacions. La primera és que per primer cop després de dues hòsties electorals l’any 2010 i 2011, els dirigents del partit van entendre que calia fer passos enrere i es va fer un relleu a la direcció sense drames ni escissions.
La segona?
Que l’agenda política catalana durant el 2010 i el 2011 va fer un canvi de rumb i ERC es va trobar que el punt central del que tothom parlava era la independència.
Això els va anar molt bé, segur!
Clar! On anava Artur Mas parlant d’independència si ells ho havien defensat sempre? Els degans del tema eren ells!
Quina importància té Junqueras?
Té el gran avantatge que no ha estat vinculat a l’època del tripartit. No era ni militant a l’època del president Montilla. Això també va contribuir molt a l’èxit de les darreres eleccions.
Per què els independentistes sempre van dividits?
És normal que un partit amb la història d’ERC no es vulgui diluir. Per altra banda, la CUP no ho vol perquè és un corrent que neix crític amb l’independentisme instal·lat. I, per la banda de Solidaritat, l’ego d’Alfons López Tena va fer molt difícil negociar.
Ara ERC és el soci del govern. Podrà forçar la consulta?
Si ERC ha de forçar la consulta a CiU... anem malament. Això voldria dir que CiU no se la creu.
Per què no han entrat al govern?
Perquè sempre ha sortit molt escamada de les experiències de govern. Era lògic no acceptar l’oferta, però sense entrar-hi han fet un pacte. Malgrat això, de cara a la seva gent, ERC necessita de tant en tant ensenyar les ungles també a CiU. Si no diuen res, algun sector de la seva gent comencen a estar descontents. A més, els polítics cada dia van a dinar i esmorzars i compareixen cada dia aprofiten per fer declaracions en tot moment.
El circ mediàtic!
Aquest sistema no pot ser bo. Els titulars són sempre declaratius. Tal polític amenaça amb això, tal altre replica que no sé què... Mai surt el verb fer.
Com acabarà aquesta legislatura?
Això no ho sap ningú. La situació econòmica i política és d’una incertesa com no havíem vist des de 1975. Ara bé, no veig fàcil que aquesta legislatura duri quatre anys. No sé si durarà dos o tres. Potser hi haurà eleccions plebiscitàries amb una llista conjunta que sigui un sí a la independència.
La política ha perdut credibilitat...
Molta. Els polítics han perdut, malgrat tot, més crèdit que els partits.
L’observador polític
Nascut l’any 1952, Joan B. Culla és un dels historiadors amb més coneixements sobre la política catalana i els seus principals actors: els partits. Col·laborador habitual de diversos mitjans de comunicació, ha publicat més de deu llibres, entres els quals destaquen El Catalanisme d’esquerra (1928-1936), Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle xx, La dreta espanyola a Catalunya (1975-2008). Resident a Sant Cugat, aquest professor d’Història Contemporània de la UAB acaba de publicar un nou llibre que repassa la història d’Esquerra Republicana de Catalunya des dels seus inicis als anys trenta fins a l’actual revifalla amb Oriol Junqueras al capdavant.
Per què un llibre sobre ERC ara?
Estudiar partits polítics és una de les coses que més he fet al llarg de la meva vida professional. El meu primer llibre de l’any 1997, Catalanisme d’esquerra, ja anava sobre aquest tema . M’agrada escriure llibres si quan escric m’ho passo bé. Històries no avorrides i (per dir-ho col·loquialment) que tinguin sang i fetge. La història d’ERC en té moltíssima.
Quin tret ha caracteritzat ERC durant més de 80 anys d’història?
Un dels trets és l’agitació interna. He calculat que en 82 anys ha sofert 10 escissions de certa importància. És molt difícil trobar a Europa cap altre partit que hagi experimentat tantes escissions i menys amb el fet insòlit que moltes d’aquestes estaven encapçalades pel que fins llavors era el secretari general!
Poca pau interna?
A diferència d’altres partits, és un partit que quant a disciplina interna ha estat molt lax i molt flexible. El que segur que no tenen és una tradició leninista d’obediència i verticalitat.
Indisciplina?
No m’agrada aquesta paraula perquè és més profund, però prefereixo dir tradició antiautoritària.
Cap de les escissions han triomfat i ara ERC és segona força!
Exacte! Totes han fracassat en sis mesos o dos anys, però en tot cas amb un recorregut curt. I molts han acabat retornant “a casa”. ERC va néixer el març del 1931 i poc més tard es fa amb el govern i precipita un canvi de règim proclamant la República. Això és un element fonamental de l’ADN d’ERC. A la memòria col·lectiva dels catalans, ERC ha quedat associada per sempre a la Generalitat, l’Estatut del 32, en Macià, etc.
Allò no va acabar gaire bé...
No per culpa seva. El franquisme va provocar la mitificació dels anys republicans.
Normal...
Quan va morir Franco, ERC no només no existeix en termes organitzatius, sinó que durant els últims 10 anys de dictadura no publica ni un sol full. Qualsevol grupuscle trosquista o maoïsta tenia més activitat. Els pocs que es consideraven d’ERC (Heribert Barrera i els seu amics) veien tan difícil ressuscitar la marca que gairebé hi havien renunciat.
Com ho van aixecar?
Pel capital moral del nom. Pel record. Eren el partit del Macià i el Companys i encara hi havia molta gent que els recordava llavors. Aquest també és el principal motiu pel qual cap de les escissions han prosperat. Quan Àngel Colom munta el Partit per la Independència l’any 1996 ell es pensa que el seguirà més gent de la que es quedarà a ERC. I resulta que fins i tot gent que li era mot fidel, davant la disjuntiva, es queden amb la marca ERC.
L’últim rebrot d’ERC encara té a veure amb aquest passat republicà?
Ara ja no. ERC encara té la solidesa de la marca que va fer, per exemple, que Reagrupament fracassés, però la revifalla del 2012 té dues explicacions. La primera és que per primer cop després de dues hòsties electorals l’any 2010 i 2011, els dirigents del partit van entendre que calia fer passos enrere i es va fer un relleu a la direcció sense drames ni escissions.
La segona?
Que l’agenda política catalana durant el 2010 i el 2011 va fer un canvi de rumb i ERC es va trobar que el punt central del que tothom parlava era la independència.
Això els va anar molt bé, segur!
Clar! On anava Artur Mas parlant d’independència si ells ho havien defensat sempre? Els degans del tema eren ells!
Quina importància té Junqueras?
Té el gran avantatge que no ha estat vinculat a l’època del tripartit. No era ni militant a l’època del president Montilla. Això també va contribuir molt a l’èxit de les darreres eleccions.
Per què els independentistes sempre van dividits?
És normal que un partit amb la història d’ERC no es vulgui diluir. Per altra banda, la CUP no ho vol perquè és un corrent que neix crític amb l’independentisme instal·lat. I, per la banda de Solidaritat, l’ego d’Alfons López Tena va fer molt difícil negociar.
Ara ERC és el soci del govern. Podrà forçar la consulta?
Si ERC ha de forçar la consulta a CiU... anem malament. Això voldria dir que CiU no se la creu.
Per què no han entrat al govern?
Perquè sempre ha sortit molt escamada de les experiències de govern. Era lògic no acceptar l’oferta, però sense entrar-hi han fet un pacte. Malgrat això, de cara a la seva gent, ERC necessita de tant en tant ensenyar les ungles també a CiU. Si no diuen res, algun sector de la seva gent comencen a estar descontents. A més, els polítics cada dia van a dinar i esmorzars i compareixen cada dia aprofiten per fer declaracions en tot moment.
El circ mediàtic!
Aquest sistema no pot ser bo. Els titulars són sempre declaratius. Tal polític amenaça amb això, tal altre replica que no sé què... Mai surt el verb fer.
Com acabarà aquesta legislatura?
Això no ho sap ningú. La situació econòmica i política és d’una incertesa com no havíem vist des de 1975. Ara bé, no veig fàcil que aquesta legislatura duri quatre anys. No sé si durarà dos o tres. Potser hi haurà eleccions plebiscitàries amb una llista conjunta que sigui un sí a la independència.
La política ha perdut credibilitat...
Molta. Els polítics han perdut, malgrat tot, més crèdit que els partits.
L’observador polític
Nascut l’any 1952, Joan B. Culla és un dels historiadors amb més coneixements sobre la política catalana i els seus principals actors: els partits. Col·laborador habitual de diversos mitjans de comunicació, ha publicat més de deu llibres, entres els quals destaquen El Catalanisme d’esquerra (1928-1936), Diccionari de partits polítics de Catalunya, Segle xx, La dreta espanyola a Catalunya (1975-2008). Resident a Sant Cugat, aquest professor d’Història Contemporània de la UAB acaba de publicar un nou llibre que repassa la història d’Esquerra Republicana de Catalunya des dels seus inicis als anys trenta fins a l’actual revifalla amb Oriol Junqueras al capdavant.