La modista que va fer front a les barreres arquitectòniques

“Sóc molt moguda, encara que no hagi pogut caminar”. Ho diu en present, perquè encara avui, als seus 90 anys, continua sent aquella Pepa que no es podia estar quieta, la Pepa que a base de petites lluites diàries va aconseguir que moltes persones tinguessin una vida digna. Va abanderar la lluita per les barreres arquitectòniques durant molts anys, però, sobretot, va abanderar un moviment: va treure els minusvàlids al carrer i els va obligar a gaudir de la vida. “Eren els anys 60 quan ens vam començar a moure. Érem un grup molt jove. Al principi ens reuníem en una cafeteria de la rambla del Celler, El Trobador”. Aquell grup es va anar fent més gran i més gran fins que un dia l’Ajuntament els va haver de cedir un espai, un local adaptat al soterrani de Correus que el van anomenar Casa Vostra i Nostra: “Allà fèiem festes, ens reuníem, vèiem pel·lícules... Fins i tot, vam organitzar viatges”. Molts anys després, aquella associació i aquell esperit va donar lloc a la Taula de Discapacitat, a la qual la Pepa va estar lligada fins al 2008. “Tant de bo no haguéssim de lluitar més, però la lluita continua”.

Professionalment, la Pepa es va dedicar tota la vida a la costura. Va ser una important modista del poble i va ensenyar a cosir a moltes dones. “Feia vestits per a tothom. Per Carnaval, unes noies molt maques lluïen els meus vestits a La Unió”, m’explica orgullosa. Néta de cal Cordills i cal Tadeio, la seva vida no s’explica sense Sant Cugat. “M’estimo la meva ciutat i també em sento estimada per ella”. De fet, em reconeix, “no puc retreure res a cap dels alcaldes que hem tingut, sempre ens van ajudar”. L’any 2005 va ser reconeguda amb el Premi Ciutat. El 2008 va deixar la Taula de Discapacitat: “Coses de l’edat”, riu, “però tinc el cap molt clar!”. Viu a la Residència Sant Cugat, on m’assegura que la tracten molt bé.