Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
La història de tots els pobles va sempre lligada a l’aigua. Ja sigui com a bé necessari per a la vida, com a instrument per conreus i font d’energia o com a límit físic; l’evolució dels municipis va relacionada amb aquest element. A Sant Cugat, el trobem en forma de torrents i rieres que han marcat el desenvolupament de la ciutat.
Els romans
L’historiador Domènec Miquel ens acosta les arrels santcugatenques: “L’origen de Sant Cugat està en una vila romana, que és com a mínim del segle i”.
I en aquest primer establiment romà l’aigua ja va jugar la seva influència: “L’establiment romà típic era entre dues rieres. El punt més estret entre la riera de Sant Cugat i la riera de Volpelleres és on hi ha el Monestir, perquè era el lloc on més fàcil era defensar-se”, destaca Miquel, qui n’explica els motius: “La situació entre dues rieres t’ajuda a defensar-te més. No es feia pensant on tenies aigua, ja que la podies portar de més lluny”.
La Riera de Sant Cugat en el seu pas per l'actual Rambla del Celler. Fins el 1995, quan es va cobrir, la riera estava oberta. FOTO: Arxiu/Artur Ribera
Delimitació del municipi
A partir d’aquí, Sant Cugat va anar creixent sempre dins dels límits que marcaven la riera de Sant Cugat i els torrents de Volpelleres i de la Bomba. Entre aquests límits és on es troba el casc més antic del municipi. “La riera estableix un límit i la tendència és anar edificant entre totes dues rieres”, explica l’historiador.
Miquel relata que la tecnologia per aconseguir travessar una riera no era senzilla i que no va ser fins a “finals del segle xviii quan es comença a edificar a l’altra banda de la riera. Per exemple, el carrer de Santa Maria acabava al torrent de la Bomba i fins llavors no es va travessar”.
Gairebé sempre seca
Segons Domènec Miquel, la riera de Sant Cugat sempre ha estat més aviat seca, “una riera bastant de riure”, reconeix. L’historiador, però, descobreix com en documentació del segle x es deia el riu Major, “però sense aigua”. Un exemple d’aquesta situació és els molins d’aigua del Monestir de Sant Cugat. “A la riera de Sant Cugat no hi ha cap dels molins del Monestir, els quals estan a la de Rubí o al riu Sec”, descriu,
Però, com explica el mateix Miquel, això no vol dir que en alguna època la riera principal del municipi sí que portés aigua. I fa referència al segle xvii, que al planeta es va viure una petita edat del gel. Els documents ho acrediten, tal com il·lustra l’historiador: “Al segle xvii acostumen a portar aigua. Per exemple, vaig trobar un contenciós entre dues dones al segle xvii per problemes a l’hora de rentar la roba al riera. En la meva vida mai ho he vist que es pugui rentar roba a la riera”, assegura.
El Pont Gros, situat al costat de la plaça de Can Quiteria, es va construir al primer terç del segle XX. La riera de Can Mora en aquest tram es va cobrir als anys 60. FOTO: Artur Ribera/Arxiu
Els pous a les cases
Això no vol dir, però, que els santcugatencs no poguessin utilitzar l’aigua que baixa tant de la serra de Galliners com de Collserola. Domènec Miquel ressalta que les cases antigues del poble tenien totes pou, ja sigui a l’entrada, a l’eixida o compartit amb les cases veïnes. “Les rieres sempre tenen una capa freàtica més o menys important. Si a prop de la riera fas un forat, acostumes a trobar aigua per fer-hi un pou. Això es va aprofitar per les zones d’hort”, recorda Miquel.
Fins als anys cinquanta o seixanta del segle passat, les sínies eren molt populars, on un cavall donava voltes per treure aigua. “A tota la zona de l’eixample sud, quan es van construir totes les torres de principi de segle, no hi havia aigua corrent. Es van construir uns molins de vent, que accionaven una bomba per treure l’aigua freàtica i utilitzar-la”, destaca.
L’historiador recorda alguna anècdota en aquest sentit: “Al costat del pou a vegades posaven la fossa sèptica, que anava filtrant i per força contaminava l’aigua del pou. La mina de Can Mora sempre ha portat bastanta aigua i molta gent de Sant Cugat l’anava a buscar perquè deien que era molt bona. Ningú s’havia posat malalt. Però el 1936 van fer el camp d’instrucció militar i van arribar soldats que es posaven a beure aigua. Molts van patir una epidèmia de tifus molt gran. Els de Sant Cugat estaven immunitzats perquè sempre n’havien begut”.
Adéu a les rieres
Durant la segona meitat de segle xx, a Sant Cugat es van anar cobrint les rieres i torrents que passaven pel centre de la ciutat. El torrent de la Bomba es va tapar entre el 1976 i el 1978; el 1981 es va cobrir el tram de la riera de Sant Cugat a la rambla de Can Mora, entre el carrer de Sant Jordi i de Dr. Murillo; i el tram de riera entre el Celler Cooperatiu i l’avinguda de la Torre Blanca es va començar a tapar l’any 1995. Aquestes actuacions van canviar el paisatge de Sant Cugat i molta gent potser ni sap que per sota d’aquests carrers passen torrents i rieres.
“Era un moment que la moda urbanística era tapar-ho tot. Ara es parla que s’ha de deixar a cel obert, en un entorn enjardinat”, explica Domènec Miquel, que creu que “Sant Cugat s’ha posat d’esquena a les rieres. Sempre s’han considerat un terreny no aprofitable des d’un punt de vista urbanístic i sempre es volia tapar per fer-hi un carrer per sobre”. El geògraf Jaume Busquets explica algunes de les conseqüències de tota aquesta situació: “El procés d’urbanització artificialitza el curs natural de les aigües perquè impermeabilitza el sòl i el sistema hidrològic natural es veu alterat”.
“Quan s’urbanitza el territori, s’acaba transformant radicalment”, afegeix. Segons Busquets, en general “s’ha actuat de manera negligent pensant que els recursos no s’acabarien mai. Històricament es tenia la sensació que es podia fer el que es volgués amb el territori, però ara ja hi ha més coneixement de l’impacte que tenen les activitats humanes en el territori”. Avui dia, les rieres ja no es veuen pel centre de Sant Cugat, els pous ja no s’utilitzen i els molins per aconseguir aigua del subsòl han desaparegut.
El reportatge
Aquest article forma part del reportatge Rieres de Sant Cugat, que va publicar el DIARI de Sant Cugat.
Rieres de Sant Cugat
Els romans
L’historiador Domènec Miquel ens acosta les arrels santcugatenques: “L’origen de Sant Cugat està en una vila romana, que és com a mínim del segle i”.
I en aquest primer establiment romà l’aigua ja va jugar la seva influència: “L’establiment romà típic era entre dues rieres. El punt més estret entre la riera de Sant Cugat i la riera de Volpelleres és on hi ha el Monestir, perquè era el lloc on més fàcil era defensar-se”, destaca Miquel, qui n’explica els motius: “La situació entre dues rieres t’ajuda a defensar-te més. No es feia pensant on tenies aigua, ja que la podies portar de més lluny”.
La Riera de Sant Cugat en el seu pas per l'actual Rambla del Celler. Fins el 1995, quan es va cobrir, la riera estava oberta. FOTO: Arxiu/Artur Ribera
Delimitació del municipi
A partir d’aquí, Sant Cugat va anar creixent sempre dins dels límits que marcaven la riera de Sant Cugat i els torrents de Volpelleres i de la Bomba. Entre aquests límits és on es troba el casc més antic del municipi. “La riera estableix un límit i la tendència és anar edificant entre totes dues rieres”, explica l’historiador.
Miquel relata que la tecnologia per aconseguir travessar una riera no era senzilla i que no va ser fins a “finals del segle xviii quan es comença a edificar a l’altra banda de la riera. Per exemple, el carrer de Santa Maria acabava al torrent de la Bomba i fins llavors no es va travessar”.
Gairebé sempre seca
Segons Domènec Miquel, la riera de Sant Cugat sempre ha estat més aviat seca, “una riera bastant de riure”, reconeix. L’historiador, però, descobreix com en documentació del segle x es deia el riu Major, “però sense aigua”. Un exemple d’aquesta situació és els molins d’aigua del Monestir de Sant Cugat. “A la riera de Sant Cugat no hi ha cap dels molins del Monestir, els quals estan a la de Rubí o al riu Sec”, descriu,
Però, com explica el mateix Miquel, això no vol dir que en alguna època la riera principal del municipi sí que portés aigua. I fa referència al segle xvii, que al planeta es va viure una petita edat del gel. Els documents ho acrediten, tal com il·lustra l’historiador: “Al segle xvii acostumen a portar aigua. Per exemple, vaig trobar un contenciós entre dues dones al segle xvii per problemes a l’hora de rentar la roba al riera. En la meva vida mai ho he vist que es pugui rentar roba a la riera”, assegura.
El Pont Gros, situat al costat de la plaça de Can Quiteria, es va construir al primer terç del segle XX. La riera de Can Mora en aquest tram es va cobrir als anys 60. FOTO: Artur Ribera/Arxiu
Els pous a les cases
Això no vol dir, però, que els santcugatencs no poguessin utilitzar l’aigua que baixa tant de la serra de Galliners com de Collserola. Domènec Miquel ressalta que les cases antigues del poble tenien totes pou, ja sigui a l’entrada, a l’eixida o compartit amb les cases veïnes. “Les rieres sempre tenen una capa freàtica més o menys important. Si a prop de la riera fas un forat, acostumes a trobar aigua per fer-hi un pou. Això es va aprofitar per les zones d’hort”, recorda Miquel.
Fins als anys cinquanta o seixanta del segle passat, les sínies eren molt populars, on un cavall donava voltes per treure aigua. “A tota la zona de l’eixample sud, quan es van construir totes les torres de principi de segle, no hi havia aigua corrent. Es van construir uns molins de vent, que accionaven una bomba per treure l’aigua freàtica i utilitzar-la”, destaca.
L’historiador recorda alguna anècdota en aquest sentit: “Al costat del pou a vegades posaven la fossa sèptica, que anava filtrant i per força contaminava l’aigua del pou. La mina de Can Mora sempre ha portat bastanta aigua i molta gent de Sant Cugat l’anava a buscar perquè deien que era molt bona. Ningú s’havia posat malalt. Però el 1936 van fer el camp d’instrucció militar i van arribar soldats que es posaven a beure aigua. Molts van patir una epidèmia de tifus molt gran. Els de Sant Cugat estaven immunitzats perquè sempre n’havien begut”.
Adéu a les rieres
Durant la segona meitat de segle xx, a Sant Cugat es van anar cobrint les rieres i torrents que passaven pel centre de la ciutat. El torrent de la Bomba es va tapar entre el 1976 i el 1978; el 1981 es va cobrir el tram de la riera de Sant Cugat a la rambla de Can Mora, entre el carrer de Sant Jordi i de Dr. Murillo; i el tram de riera entre el Celler Cooperatiu i l’avinguda de la Torre Blanca es va començar a tapar l’any 1995. Aquestes actuacions van canviar el paisatge de Sant Cugat i molta gent potser ni sap que per sota d’aquests carrers passen torrents i rieres.
“Era un moment que la moda urbanística era tapar-ho tot. Ara es parla que s’ha de deixar a cel obert, en un entorn enjardinat”, explica Domènec Miquel, que creu que “Sant Cugat s’ha posat d’esquena a les rieres. Sempre s’han considerat un terreny no aprofitable des d’un punt de vista urbanístic i sempre es volia tapar per fer-hi un carrer per sobre”. El geògraf Jaume Busquets explica algunes de les conseqüències de tota aquesta situació: “El procés d’urbanització artificialitza el curs natural de les aigües perquè impermeabilitza el sòl i el sistema hidrològic natural es veu alterat”.
“Quan s’urbanitza el territori, s’acaba transformant radicalment”, afegeix. Segons Busquets, en general “s’ha actuat de manera negligent pensant que els recursos no s’acabarien mai. Històricament es tenia la sensació que es podia fer el que es volgués amb el territori, però ara ja hi ha més coneixement de l’impacte que tenen les activitats humanes en el territori”. Avui dia, les rieres ja no es veuen pel centre de Sant Cugat, els pous ja no s’utilitzen i els molins per aconseguir aigua del subsòl han desaparegut.
El reportatge
Aquest article forma part del reportatge Rieres de Sant Cugat, que va publicar el DIARI de Sant Cugat.
Rieres de Sant Cugat