Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Un any més, el trencaclosques de les zones verdes tenen un pes important en la partida d’inversions pressupostada en els comptes de l’Ajuntament per al 2014. Està previst que les arques municipals paguin 4,6 milions d’euros en despeses d’expropiacions forçoses i sentències judicials als propietaris de les finques que amb el Pla general metropolità (PGM) de l’any 1976 van ser qualificades com a parcs urbans. La majoria d’aquestes parcel·les es troben a Valldoreix tot i que també n’hi ha a altres zones de Sant Cugat com la Floresta o les Planes. En concret, als carrers de Sant Francesc, Mas Fuster, Violetes i Escayola. Quan s’acabin les expropiacions, el consistori haurà tramitat uns 40 expedients als aproximadament dos-cents propietaris.
L’origen de la problemàtica
És necessari mirar enrere per entendre els desajustos que han portat a la situació actual. Als anys cinquanta, aquestes parcel·les es van qualifica com a sòl urbà de manera que els propietaris les van comprar per edificar-hi. Amb el PGM del 1976 es va canviar el seu règim jurídic i aquelles on no hi havien construït es van etiquetar com a zones verdes. Això va passar perquè ciutats com Barcelona, Badalona o l’Hospitalet no van reservar els espais de zones verdes, com determinava el PGM. Però com que els estàndards es comptabilitzaven en el si de l’àrea metropolitana de Barcelona, aquests espais verds que eren inexistents a les grans ciutats es van traslladar a la primera corona metropolitana; a Sant Cugat, Montcada i Reixac o Sant Vicenç dels Horts, entre d’altres.
El mateix pla del 1976 contemplava l’opció de regular aquesta situació mitjançant el desenvolupament del sistema de parcs i jardins urbans en un termini de set anys. Passat aquest període de temps, els propietaris que tenien una parcel·la sense poder-hi edificar, se’ls donava l’opció de demanar l’expropiació forçosa i la consegüent compensació econòmica pels seus terrenys. L’any 1983 no s’havia mogut fitxa, de manera que ja hi havia via lliure per engegar el procediment d’expropiació. Però no va ser fins arribat l’any 2000 quan els propietaris van presentar els primers expedients, coincidint amb l’època de bonança econòmica. Un procés que els anys 2003 i 2004 es va intensificar i, com que té una durada mitjana d’uns vuit o deu anys, fa que hagi estat els últims anys i també l’actual quan l’administració local hagi hagut de destinar bona part de les seves arques a resoldre aquest conflicte.
Cronologia
Es calcula que el 2016 s’acabaran de pagar les expropiacions i el cost de les sentències. Aleshores, l’Ajuntament haurà invertit al voltant de 35 milions d’euros amb recursos propis. Tot i ser un problema originat a l’àmbit metropolità, després de la desaparició de la Corporació Metropolitana de Barcelona, la Generalitat de Catalunya va fer responsables els ajuntaments de resoldre-ho. Cal tenir en compte que el cost és elevat perquè bona part dels propietaris van taxar les seves parcel·les quan els preus dels habitatges eren molt elevats ja que segons el PGM s’havia d’acordar un preu mitjà a la zona de la parcel·la. Això ha fet que ara s’estiguin pagant expropiacions a preus desorbitats.
Acords amb els propietaris
Més de la meitat dels afectats han arribat a un acord amb el consistori de manera que les seves parcel·les estan considerades sòl verd privat protegit. Amb aquesta entesa, cedeixen un 30% de la finca on no s’hi pot edificar per l’holografia tan complicada que té el terreny i conserven el 70% on només s’hi pot fer un jardí, un hort o una piscina.
D’altra banda, l’Ajuntament també està negociant amb una vuitantena de propietaris que tenen una zona verda sense edificar la possibilitat de no expropiar-los els terrenys a canvi d’intercanviar la parcel·la de zones verdes per una altra en sòl urbanitzable de manera que hi podran edificar.
La compensació canvia 1.800 metres quadrats de zona verda per 600 metres quadrats de sòl urbanitzable. Per arribar a aquest acord, els terrenys han de ser de com a mínim 600 metres quadrats i si no arriben als 1.800 metres quadrats seran copropietaris amb algun altre afectat. No obstant això, les despeses d’urbanització dels carrers i les noves finques van a càrrec dels propietaris.
L’origen de la problemàtica
És necessari mirar enrere per entendre els desajustos que han portat a la situació actual. Als anys cinquanta, aquestes parcel·les es van qualifica com a sòl urbà de manera que els propietaris les van comprar per edificar-hi. Amb el PGM del 1976 es va canviar el seu règim jurídic i aquelles on no hi havien construït es van etiquetar com a zones verdes. Això va passar perquè ciutats com Barcelona, Badalona o l’Hospitalet no van reservar els espais de zones verdes, com determinava el PGM. Però com que els estàndards es comptabilitzaven en el si de l’àrea metropolitana de Barcelona, aquests espais verds que eren inexistents a les grans ciutats es van traslladar a la primera corona metropolitana; a Sant Cugat, Montcada i Reixac o Sant Vicenç dels Horts, entre d’altres.
El mateix pla del 1976 contemplava l’opció de regular aquesta situació mitjançant el desenvolupament del sistema de parcs i jardins urbans en un termini de set anys. Passat aquest període de temps, els propietaris que tenien una parcel·la sense poder-hi edificar, se’ls donava l’opció de demanar l’expropiació forçosa i la consegüent compensació econòmica pels seus terrenys. L’any 1983 no s’havia mogut fitxa, de manera que ja hi havia via lliure per engegar el procediment d’expropiació. Però no va ser fins arribat l’any 2000 quan els propietaris van presentar els primers expedients, coincidint amb l’època de bonança econòmica. Un procés que els anys 2003 i 2004 es va intensificar i, com que té una durada mitjana d’uns vuit o deu anys, fa que hagi estat els últims anys i també l’actual quan l’administració local hagi hagut de destinar bona part de les seves arques a resoldre aquest conflicte.
Cronologia
- 1953: Aquest any es va redactar el ‘Plan comarcal’ que determinava les parcel·les com a sòl urbà. Els propietaris que les van comprar tenien perspectives d’edificació.
- 1976: Es va redactar el PGM que determinava que s’havien de desenvolupar els plans especials del sistema de parcs i jardins en un termini de 7 anys.
- 1983: A partir d’aquest any, segons el PGM del 1976 els propietaris podien demanar l’expropiació dels terrenys si no s’havien desenvolupat els plans especials.
- 2000: A partir del 2000, els propietaris inicien les peticions per expropiacions dels seus terrenys a l’Ajuntament, que és qui té la competència i l’obligació de fer-ho.
- 2010: Es comencen a finalitzar els procediments del contenciós administratiu i judicial de manera que l’administració comença a pagar les expropiacions als propietaris.
- 2014: Entre el 2012- 2014 és quan l’Ajuntament destina partides milionàries del pressupost pel cost de les zones verdes. El 2014 s’invertiran 4,6 milions d’euros.
- 2016: La previsió fa pensar que s’acabarà de pagar el gruix dels 35 milions d’euros de les expropiacions, però quedaran algunes sentències per ser resoltes.
Es calcula que el 2016 s’acabaran de pagar les expropiacions i el cost de les sentències. Aleshores, l’Ajuntament haurà invertit al voltant de 35 milions d’euros amb recursos propis. Tot i ser un problema originat a l’àmbit metropolità, després de la desaparició de la Corporació Metropolitana de Barcelona, la Generalitat de Catalunya va fer responsables els ajuntaments de resoldre-ho. Cal tenir en compte que el cost és elevat perquè bona part dels propietaris van taxar les seves parcel·les quan els preus dels habitatges eren molt elevats ja que segons el PGM s’havia d’acordar un preu mitjà a la zona de la parcel·la. Això ha fet que ara s’estiguin pagant expropiacions a preus desorbitats.
Acords amb els propietaris
Més de la meitat dels afectats han arribat a un acord amb el consistori de manera que les seves parcel·les estan considerades sòl verd privat protegit. Amb aquesta entesa, cedeixen un 30% de la finca on no s’hi pot edificar per l’holografia tan complicada que té el terreny i conserven el 70% on només s’hi pot fer un jardí, un hort o una piscina.
D’altra banda, l’Ajuntament també està negociant amb una vuitantena de propietaris que tenen una zona verda sense edificar la possibilitat de no expropiar-los els terrenys a canvi d’intercanviar la parcel·la de zones verdes per una altra en sòl urbanitzable de manera que hi podran edificar.
La compensació canvia 1.800 metres quadrats de zona verda per 600 metres quadrats de sòl urbanitzable. Per arribar a aquest acord, els terrenys han de ser de com a mínim 600 metres quadrats i si no arriben als 1.800 metres quadrats seran copropietaris amb algun altre afectat. No obstant això, les despeses d’urbanització dels carrers i les noves finques van a càrrec dels propietaris.