Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
A finals de 1713, el poderós superintendent José Patiño manà el segrest de les finques de totes aquelles persones que encara no es trobessin sota l’obediència del rei Felip V. Això significava la confiscació de les finques rústiques que els propietaris barcelonins, resistents dins la seva ciutat, tenien repartides pel país. A partir d’aquell moment, doncs, els masovers de cada una d’aquestes haurien de pagar al rei la part que corresponia a l’amo.
El total de masies afectades en el terme de Sant Cugat va ser d’una quinzena, més alguns camps dispersos. Mercès a aquest document singular, podem veure la penetració dels inversors barcelonins en la vila. Les cases afectades foren: can Cuyàs i can Magarola a la vall de Sant Medir; can Mora; can Colomer i can Batlle al nucli de la Guinardera; can Graells, can Sant Joan, can Pi de Sant Llorenç, can Cabassa, can Bonadona, can Càncer (després, can Picanyol), can Güell. També can Cabanyes, el mas Morató i el molí de Bastida, des de 1856 en terme de Rubí. Les dues peces de terra soltes pagaven delmes a la Seu de Barcelona i censos al rebel monestir de Santes Creus, fruit de pietoses deixes testamentàries.
Tots els pagaments es refereixen a parts de collites i es fixen les quantitats que corresponen a l’any present de 1713. Bàsicament són de grans, blat i mestall, i de vi, però també hi ha algunes quantitats de garrofins i de nous. El setge borbònic de Barcelona havia impedit que els masovers poguessin lliurar dites parts als seus amos i les havien retingut en dipòsit. Ara el rei les reclamava com a pròpies, ja que en la lògica del moment pertanyien a l’enemic i podien ser considerades botí de guerra. Per facilitar el cobrament, el superintendent ho va posar a subhasta pública per un valor mínim de 850 lliures més les despeses notarials i de publicació de l’anunci. La figura és la ficció d’una venda de grans i vi que fa el rei i que el comprador adquireix i paga globalment de bell antuvi i després s’haurà d’espavilar i anar casa per casa a recollir les diferents parts, a les seves despeses.
El rei, però, no vol cereals ni vi amb què alimentar les tropes, sinó que exigeix cobrar en moneda d’or o de plata, pagadora en la ciutat de Granollers, on resideix l’administrador del Reial Segrestament per la comarca del Vallès. Per ara desconeixem qui va ser l’adjudicatari, però el fet que la subhasta no es repetís significa que algú va pensar que seria un bon negoci. Possiblement les quantitats recaptades acabarien venudes a la intendència militar d’ocupació. La guerra sempre ha estat un bon pretext perquè alguns s’enriqueixin.
En aparença, les parts dels masovers restaven incòlumes per a ells, però en la realitat resultaren gravades per un fort impost destinat al manteniment de l’exèrcit d’ocupació, popularment anomenat “les quinzenades” per cobrar-se cada dues setmanes. Això va generar un conflicte. Les quantitats s’assignaven globalment als municipis i els “talladors” de cada ajuntament havien de determinar la quota que corresponia a cada casa segons la seva riquesa. Qui fos, no va tenir en compte que les parts del rei lògicament restaven exemptes de tributar. Amenaçats de ser empenyorats si no pagaven, els masovers hagueren de recórrer a la Superintendència, que els donà la raó.
Les quinzenades eren cobrades directament per l’exèrcit, que enviava un destacament coactiu i si no els eren pagades les quantitats assignades, procedien a confiscar béns del comú o de particulars. A Sant Cugat és possible que la presència del Monestir permetés una certa tolerància i va existir un endarreriment. Tanmateix, es personà a la vila el sergent major del regiment de Parma per cobrar-lo. Mentre esperava la propera collita per requisar-la, vivia a l’hostal per compte del comú de la vila.
El total de masies afectades en el terme de Sant Cugat va ser d’una quinzena, més alguns camps dispersos. Mercès a aquest document singular, podem veure la penetració dels inversors barcelonins en la vila. Les cases afectades foren: can Cuyàs i can Magarola a la vall de Sant Medir; can Mora; can Colomer i can Batlle al nucli de la Guinardera; can Graells, can Sant Joan, can Pi de Sant Llorenç, can Cabassa, can Bonadona, can Càncer (després, can Picanyol), can Güell. També can Cabanyes, el mas Morató i el molí de Bastida, des de 1856 en terme de Rubí. Les dues peces de terra soltes pagaven delmes a la Seu de Barcelona i censos al rebel monestir de Santes Creus, fruit de pietoses deixes testamentàries.
Tots els pagaments es refereixen a parts de collites i es fixen les quantitats que corresponen a l’any present de 1713. Bàsicament són de grans, blat i mestall, i de vi, però també hi ha algunes quantitats de garrofins i de nous. El setge borbònic de Barcelona havia impedit que els masovers poguessin lliurar dites parts als seus amos i les havien retingut en dipòsit. Ara el rei les reclamava com a pròpies, ja que en la lògica del moment pertanyien a l’enemic i podien ser considerades botí de guerra. Per facilitar el cobrament, el superintendent ho va posar a subhasta pública per un valor mínim de 850 lliures més les despeses notarials i de publicació de l’anunci. La figura és la ficció d’una venda de grans i vi que fa el rei i que el comprador adquireix i paga globalment de bell antuvi i després s’haurà d’espavilar i anar casa per casa a recollir les diferents parts, a les seves despeses.
El rei, però, no vol cereals ni vi amb què alimentar les tropes, sinó que exigeix cobrar en moneda d’or o de plata, pagadora en la ciutat de Granollers, on resideix l’administrador del Reial Segrestament per la comarca del Vallès. Per ara desconeixem qui va ser l’adjudicatari, però el fet que la subhasta no es repetís significa que algú va pensar que seria un bon negoci. Possiblement les quantitats recaptades acabarien venudes a la intendència militar d’ocupació. La guerra sempre ha estat un bon pretext perquè alguns s’enriqueixin.
En aparença, les parts dels masovers restaven incòlumes per a ells, però en la realitat resultaren gravades per un fort impost destinat al manteniment de l’exèrcit d’ocupació, popularment anomenat “les quinzenades” per cobrar-se cada dues setmanes. Això va generar un conflicte. Les quantitats s’assignaven globalment als municipis i els “talladors” de cada ajuntament havien de determinar la quota que corresponia a cada casa segons la seva riquesa. Qui fos, no va tenir en compte que les parts del rei lògicament restaven exemptes de tributar. Amenaçats de ser empenyorats si no pagaven, els masovers hagueren de recórrer a la Superintendència, que els donà la raó.
Les quinzenades eren cobrades directament per l’exèrcit, que enviava un destacament coactiu i si no els eren pagades les quantitats assignades, procedien a confiscar béns del comú o de particulars. A Sant Cugat és possible que la presència del Monestir permetés una certa tolerància i va existir un endarreriment. Tanmateix, es personà a la vila el sergent major del regiment de Parma per cobrar-lo. Mentre esperava la propera collita per requisar-la, vivia a l’hostal per compte del comú de la vila.
