Ricard Garcia: “No hi ha bons ni dolents en una guerra; sempre hi ha zones grises”

La seva obra s’ha publicat a mitjans d’arreu del món, com ‘The New York Times’, ‘The Wall Street Journal’, ‘Le Monde’, ‘Le Figaro’, ‘The Times’, ‘El País’, ‘El mundo’ o ‘La Vanguardia’, per citar alguns exemples d’un llarg etcètera. També ha exposat la seva obra, per exemple, a nova York, Londres, Barcelona o Taiwan, i ha estat reconegut amb diferents premis. No és considera part de la història, però sense cap dubte, n’està escrivint una.

Què busca quan fa una fotografia?
Bàsicament, aportar una informació; explicar una història amb aquella imatge. I, després, intentar que aquella foto tingui una composició que, visualment, faci que la gent es quedi amb la imatge. Perquè cada dia tothom rep moltes imatges i que la gent en retingui una no és per la història, sinó per la imatge en si mateixa. Si aconsegueixes que la gent retingui aquella imatge, aconsegueixes que retingui aquella història.

Amb quinze anys, quants conflictes ha cobert?
Primer seria necessari entendre què és “conflicte”... Guerra? Zona inestable? Per a mi hi ha molta diferència, perquè dins d’un conflicte no és el mateix, per exemple, si parlem de Síria, anar a Alep que anar a una població de la frontera, perquè si estàs a la frontera amb Turquía no passa absolutament res, i a Lepo sí que hi ha perill. Dins d’un país on hi ha una guerra, hi ha zones molt determinades que responen a un tipus diferent.

Dels conflictes que ha viscut, quin considera el més impactant?
El més salvatge que he vist és Síria. Perquè a diferència d’altres conflictes on més o menys es respectava la població civil, aquí no; bàsicament el que estan fent és exterminar la població. No vaig estar a Iugoslàvia, però em diuen que podria ser l’equivalent: també hi havia els franctiradors que es dedicaven a matar nens i a matar dones... i aquest tipus de coses.

Es queda amb alguna imatge?
Qualsevol imatge que tingui relació amb nens o població civil són les més impactants. Perquè, al final, són els perjudicats en un conflicte. Els que estan en un bàndol o l’altre tenen la llibertat d’escollir: hi ha qui se’n va i qui es queda a lluitar i a morir. Però les famílies que es queden allà atrapades dintre d’un conflicte i que no poden sortir són els realment perjudicats, els que sempre perden. La història són ells.

Com es porta estar en un lloc així?
Personalment, tu saps on estàs. I si vas allà, ja saps el que hi ha. Ningú t’obliga. La diferència entre jo i una persona que és d’allà, és que jo puc escollir quan sortir i ells no. És així de fàcil.

Arribat el moment, per què decideix marxar?
Marxes perquè penses que en aquell moment, en aquella història o en aquell lloc, ja no pots aportar res més.

És fàcil desconnectar del conflicte?
De moment sí. Almenys, conscientment, sí. Jo crec que, al final, és com els metges: són aquest tipus de professions que tens aquest contacte més estret amb la mort... Al final, cadascú té un caràcter: un metge va i fa una operació, doncs tu, més o menys, fas el mateix.

Com ha canviat la manera de treballar des que va començar?
La tecnologia és totalment diferent. La feina millora amb el tema digital perquè el fet de poder veure el que estàs fent al moment et dóna la capacitat de saber on pots millorar.

I el món laboral en aquest camp, com està?
El tema de fotografia és un desastre. Perquè ara tothom té accés a les càmeres digitals i tothom pot enviar una fotografia.

Amb la informació, això desvirtua?
Depèn. Sempre poso el mateix exemple. Si vas amb cotxe, veus un accident, tens certs coneixements mèdics i no hi ha ningú allà, tu assistiràs la persona; però si arriba un metge, t’apartaràs i el deixaràs treballar. El que passa és que moltes empreses estan primant el tema de retallada de costos, i trien l’opció barata...

Amb tot, el que voleu transmetre arriba realment aquí?
No gaire. I més ara, que la gent té altres problemes i quan arriba diumenge i obren el suplement del diari, volen veure altres històries, no nens com es moren destrossats per morters. És una sensació, m’agradaria equivocar-me.

Treballa com a autònom. Per què?
Sent freelance el que fas és buscar-te la vida. Quan hi vas per encàrrec, vas amb uns tios que t’ho determinen tot. Jo el que no vull perdre és la llibertat de decidir què vull fer. És la meva opció, i no vull dir que sigui la millor.

És ben rebuda la seva presència?
Quan ets freelance has de ser logístic, psicòleg, fotògraf... ets tu qui se’ls ha de guanyar. Jo sempre dic el mateix: si vols cobrir una cosa no pots arribar, estar una hora i marxar. Si tu entres en un lloc i estàs corrent els mateixos riscos que ells, i veuen que estàs amb ells, arribarà un punt en què s’oblidaran de tu, i llavors podràs començar a treballar. No pots arribar com un turista.

Té un gran component vocacional la seva feina...
És totalment vocacional, ningú et pot pagar amb diners que facis un tipus de feina amb la qual et jugues la vida.

Compensa en l’àmbit personal?
De moment sí. El dia que no em compensi ho deixaré.

Què és el més gratificant d’aquesta feina?
Intentar fer alguna cosa que penses que en algun moment determinat pot servir per intentar començar a canviar alguna cosa. Perquè, de fet, si no ho explica ningú, no existeix. Si tu no estàs allà, o qualsevol altra persona, fent la foto, o prenent la nota, o escrivint l’article, qui ho explica?

Amb tot el bagatge que porta, diria que les persones són bones o dolentes per naturalesa? O és l’entorn qui ho determina?
Jo crec que la guerra treu el millor i el pitjor de l’home. El que és bo, és més bo, i el que és dolent, és més dolent. Però tampoc no hi ha bons ni dolents, sempre hi ha les zones grises. Els únics bons que hi ha en un conflicte són els civils. Sempre. La resta... és igual. Són gent que han decidit lluitar pels seus ideals, que són respectables, i han decidit matar-se entre ells. Ells també poden decidir fer una altra cosa. Els únics que no poden decidir són els civils.