Ricard Garcia: “No vull fer una foto en què no voldria ser-ne el protagonista”

El captiveri va durar sis mesos i mig. Va ser segrestat pel despietat grup terrorista Estat Islàmic (IS), juntament amb el seu company Javier Espinosa. El TOT ha pogut parlar amb ell sobre la seva carrera i experiència.

Com es va iniciar com a fotògraf en les zones de conflicte?
Va ser una evolució. Vaig començar a treballar en els camps de refugiats i, de mica en mica, vaig entrar en el món de la fotografia de conflicte i fins ara, que m’hi dedico plenament.

S’ha de ser d’una pasta especial per ser corresponsal de guerra?
Cadascú se sent còmode amb el que se sent i és capaç de treballar amb el que treballa. És el que m’interessa, això no vol dir que en el pròxim viatge o en uns mesos o anys canviï i faci altres coses.

S’hi veu de per vida?
Un amic sempre diu que aquesta professió no et deixa, tu la deixes.

Cada vegada és més perillós cobrir conflictes i guerres?
Ara sí. Hi ha hagut un canvi molt significatiu amb la cobertura de les guerres. Si fan el que fan amb els civils, imagina’t amb els periodistes. No a tots els països, però ara n’hi ha que són bastant complicats, tot i que això no vol dir que no es pugui cobrir.

El periodista s’ha convertit en una moneda de canvi?
Els periodistes, els turistes, tothom.

Els que són de fora no són més vulnerables pel fet de no conèixer bé l’àrea?
Com a periodista, primer has de conèixer l’àrea, la història i els actors implicats en el conflicte. Al final, el fet que corris una sèrie de perills té una component de mala sort.

Durant el seu segrest...
No, no puc parlar d’això.

Des que va ser alliberat, ha tornat a treballar en zones de guerra?
Sí, he estat a la República Centreafricana i també a Gaza.

Ha viscut la mort d’algun company?
Sí, per descomptat.

Això fa que es replantegi la feina?
Tenim el privilegi d’escollir allò que fem, quan entrem, quan sortim i qui ho passa malament són els civils atrapats i immersos en un conflicte en què no tenen cap oportunitat. És la nostra decisió i és poc rellevant que ens afecti o no.

Però sou conscients del risc?
Som instruments i hi som per explicar la història, el risc és el nostre problema.

A més, les condicions de fred, calor, gana, por...?
T’adaptes, són les condicions que et trobes allà, però he de dir que com a freelance ho tenim més difícil, perquè la cobertura d’una guerra pot oscil·lar entre 350 i 1.000 dòlars diaris i són diners que has d’avançar i potser no recuperaràs. També t’has d’encarregar de la logística i dels contactes, que si treballes com a staff tens altres persones que s’encarreguen.

Creu que documentar i fotografiar els conflictes té algun efecte?
És més important fer aquesta feina a través de les ONG que no la repercussió que té a través dels mitjans, perquè tenen poca resposta.

Per a les dones és més complex informar des de països en conflicte?
Depenent dels països. Elles tenen accés a llocs que nosaltres no. A l’Afganistan poden accedir a les sales de parts o a les presons de dones, també poden entrar a la vida diària d’una dona.

Què passa amb aquelles zones de conflicte que no surten als mitjans?
Cauen en l’oblit. Ara mateix a Síria estan morint persones i ara cap mitjà està fent-ne ressò, s’està fent ressò d’altres coses que afecten el conflicte de Síria, però no al nombre de siris que moren cada dia i, com això, a la resta dels països.

Quan els periodistes marxen de les zones en guerra, el conflicte s’agreuja més?
Ara mateix els periodistes no tenen un efecte directe i immediat sobre la intervenció d’un conflicte i una prova d’això és que amb les grans matances de Síria, totes es van denunciar i no va passar res.

Alguna vegada s’ha autocensurat?
No, mai.

Hi ha imatges més dures de les que ens arriben aquí?
Evidentment. Hi ha coses duríssimes que no es publicaran mai. Un mateix s’ha de marcar el límit on sap que allò és traspassar l’ètica d’un mateix. Jo m’aplico el mateix pensament: no vull fer una foto en què no voldria ser-ne el protagonista. Tinc el respecte que tindria per mi mateix o per un familiar.

Aviat llança el seu llibre de fotos ‘Libya close up’.
Sí, de fet el dia 15 d’octubre fem la presentació a Madrid i el 16, al Col·legi de Periodistes de Barcelona. És un llibre de 160 pàgines amb unes 90 imatges, que recull els onze mesos del conflicte, des del principi fins al final. És una espècie de cronologia. El pròleg és del periodista Jon Lee Anderson i els textos del reporter internacional de La Vanguardia Félix Flores.

Com es captura la millor imatge?
Ha d’aportar informació, no t’ha de deixar indiferent i pel que fa a composició, ha de ser capaç de dir-te alguna cosa perquè la recordis. Si reuneix aquestes tres condicions, l’espectador la recordarà per sobre les altres. El gran problema de les imatges és que diàriament en tenim moltes i has d’aconseguir que aquella imatge que vas fer ressalti i es quedi a la memòria.

Quina és la millor foto que ha fet?
Qualsevol que mostri el patiment dels civils i arribi a l’espectador i li plantegi, encara que només sigui per un instant, un moment de reflexió.

Color o blanc i negre?
Les dues coses, el blanc i negre concentra el missatge i el color és més fidel a la realitat.

Sobre el terreny us moveu constantment o teniu un camp base?
Aquesta feina és molt dinàmica, ens anem movent, no hi ha un camp base, et vas movent en funció de les històries.

Quan s’arriba a un lloc en conflicte i es comencen a fer fotos, quina és la reacció de la població?
El més important és dedicar temps al fet que t’acceptin i és molt necessària l’empatia. Com més temps inverteixes, més s’oblidaran que estàs allà i arribarà un punt que t’acceptaran i s’oblidaran i aleshores podràs profunditzar.

Però la majoria de vegades són imatges íntimes i dures alhora.
Si no volguessin que les féssim, no ens deixarien; ells saben que estàs fent aquesta feina i ells volen que la facis. A Síria, a diferència d’altres països, és que com no han vist un resultat com el de Líbia, no han acabat d’acceptar els periodistes, han vist que no tenen cap resultat.

El Pulitzer de Bravo i el World Press Photo d’Aranda, prestigia els fotògrafs?
Prestigien, però molts encara no vivim dignament de la fotografia. Abans sí, però ara amb els premis no aconsegueixes feina.

La seva família accepta la seva feina?
L’accepten, que ja és molt.