Dra. Esteve: "El gluten és una proteïna que s'ha demonitzat molt, com la lactosa i altres"

La Doctora Maria Esteve Comas, cap de grup de recerca del Centro de Investigación Biomédica en Red de Enfermedades Hepáticas y Digestivas i adjunta al servei de l’Aparell Digestiu de l’hospital Mútua Terrassa, és una referent en l’àmbit internacional en termes de patologia digestiva i en celiaquia. Ha participat en una investigació que conclou que determinades cèl·lules són un biomarcador útil per a realitzar un diagnòstic diferencial entre la malaltia celíaca i la sensibilitat al gluten no celíaca en pacients sota dieta sense gluten.

La Doctora Esteve resumeix els aspectes més importants de la investigació fent èmfasi en les diferències entre ambdues patologies, la utilitat de la nova tècnica i la necessitat d'assistir a una consulta mèdica abans d'autodiagnosticar-se i començar dietes que poden no ser les correctes.

Quina és la principal diferència entre la malaltia celíaca i la sensibilitat al gluten no celíaca? 

Els pacients amb malaltia celíaca tenen una lesió al budell prim que, en les formes més greus, pot acabar estant totalment atrofiat. És a dir, les vellositats intestinals queden aplanades i, per tant, això dificulta l'absorció dels aliments de macronutrients i de vitamines i de minerals. En canvi, els pacients amb sensibilitat al gluten no celíaca no tenen lesió al budell prim o la tenen mínima. Per tant, els pacients amb sensibilitat al gluten no celíaca tenen símptomes, però la ingesta del gluten no els desencadena lesió a l'intestí.

 

 

Esteve: "Els pacients amb sensibilitat al gluten no celíaca tenen símptomes, però la ingesta del gluten no els desencadena al cos"

Tenen símptomes similars, però n’hi ha que puguin ser diferencials per a poder determinar de quina patologia es tracta?

Els símptomes són molt semblants. De fet, hi ha moltes malalties digestives que provoquen símptomes molt similars. És a dir, tant en una entitat com en una altra, els pacients poden tenir un dolor abdominal, poden tenir distensió, diarrea... Potser hi ha algunes diferències subtils que, òbviament, a nosaltres no ens han de passar per alt, però distingir-ho des d'un punt de vista clínic és pràcticament impossible.

L’estudi permet diferenciar aquestes dues entitats. En què consisteix la tècnica que heu desenvolupat? 

El que determinem nosaltres són uns limfòcits, unes cèl·lules del sistema immunitari, que les persones que no pateixen la malaltia tenen en un percentatge molt baix, al voltant d'un 5% més o menys. I, en canvi, els pacients amb malaltia celíaca en tenen un percentatge molt més alt, al voltant d’un 13% o més. Els pacients amb sensibilitat al gluten no celíaca tindrien, per tant, un percentatge d'aquestes cèl·lules bastant semblant al de les persones sanes.

En quines circumstàncies pot esdevenir útil la tècnica?

Quan les persones que tenen símptomes, que tant podrien ser de la malaltia celíaca com de la sensibilitat al gluten no celíaca, ens diuen que els seus símptomes digestius estan desencadenats pel gluten, podem tenir un diagnòstic diferencial entre una entitat i una altra gràcies a aquestes cèl·lules en la mucosa duodenal. Això té molta importància, sobretot, quan els pacients ja han retirat el gluten, perquè abans de retirar-lo sí que podem trobar diferències entre uns pacients i uns altres, però després esdevé una tasca molt difícil. Els pacients amb malaltia celíaca tenen uns anticossos, amb sang perifèrica, que nosaltres podem identificar amb una anàlisi de sang. A més, tenen una lesió intestinal que els pacients amb sensibilitat al gluten no celíaca no tenen. Però, moltes vegades els pacients ens venen a la consulta que ja han començat la dieta. Les dietes estan de moda i, com que es troben malament, comencen a fer proves. El cas és que quan els pacients venen a la consulta i ja han iniciat una dieta sense gluten, totes les lesions associades a la malaltia celíaca desapareixen, excepte aquestes cèl·lules. Per tant, determinant aquestes cèl·lules, nosaltres podem distingir entre una entitat i una altra.

Esteve: "Quan els pacients venen a la consulta i ja han iniciat una dieta sense gluten, totes les lesions associades a la malaltia celíaca desapareixen, excepte aquestes cèl·lules"

Abans de començar la dieta, existeixen altres maneres de diagnosticar-ho correctament? 

En realitat, el diagnòstic s'hauria de fer abans de retirar el gluten de la dieta. Nosaltres desaconsellem que els pacients retirin el gluten, perquè això ens dificulta el diagnòstic. Però moltes vegades els pacients venen amb la dieta ja començada. Llavors, quan ja s'ha retirat el gluten de la dieta, el diagnòstic és molt difícil. És en aquests pacients en què aquest marcador cel·lular és molt útil.

Per què és tan important no retirar el gluten sense haver anat a una consulta mèdica?

No s'hauria de retirar el gluten de la dieta abans de fer un estudi de diagnòstic, però malauradament ens trobem amb aquest problema d'una manera molt més freqüent del que nosaltres voldríem. La gent pensa que el gluten va malament, pensa que el problema és aquest i ho prova abans d’anar al metge. El gluten és una proteïna que s'ha demonitzat molt, com la lactosa i altres aliments. Les xarxes socials fan molt mal. Hi ha influencers que diuen que hi ha dietes que són inflamatòries i consideren que el gluten és dolent, però això no és cert. A no ser que tinguis una malaltia i que no toleris el gluten, com és el cas de la malaltia celíaca, el gluten és una proteïna molt bona per a la salut. Amb aquestes modes de retirar aliments, vitamines o proteïnes, ens trobem que hi ha pacients que venen a la consulta amb dietes ja començades, i això ens crea dificultats diagnòstiques. 

Esteve: "A no ser que tinguis una malaltia i que no toleris el gluten, com és el cas de la malaltia celíaca, el gluten és una proteïna molt bona per a la salut"

Quins han estat els passos per aconseguir que aquesta tècnica sigui efectiva i útil?

Ja havíem vist que la mucosa duodenal, la mucosa intestinal, dels pacients amb malaltia celíaca tenia una proporció de cèl·lules molt més gran que la de les persones sanes i utilitzàvem aquest mètode per a diagnosticar pacients amb malaltia celíaca de difícil diagnòstic. El que no sabíem era quants anys es mantindrien elevades després d’haver iniciat una dieta sense gluten. Amb aquest estudi, hem vist que aquestes cèl·lules es mantenen elevades i invariables a la malaltia celíaca , malgrat que es faci una dieta sense gluten ben feta i malgrat que la mucosa intestinal es normalitzi. En canvi, amb la investigació, hem vist que aquestes cèl·lules no estan elevades a la sensibilitat al gluten no celíaca  abans de l’inici de la dieta i que, encara que facin una dieta sense gluten, es mantenen en un percentatge baix  i no pugen. És a dir, encara que faci un any, dos o més temps que es fa la dieta sense gluten, si determinem aquestes cèl·lules, podem saber perfectament si el pacient és celíac o no en funció del valor que trobem.

Esteve: "Encara que faci un any, dos o més temps que es fa la dieta sense gluten, si determinem aquestes cèl·lules, podem saber perfectament si el pacient és celíac o no" 

Ara que existeix un mètode eficaç per poder distingir-les fins i tot en casos de dificultat diagnòstica, com s’aborda cadascuna de les situacions? És a dir, quin tipus de seguiment es fa al pacient si es tracta de la malaltia celíaca o de la sensibilitat al gluten no celíaca?

El seguiment és diferent. En el cas de la malaltia celíaca, la dieta sense gluten ha de ser molt estricta. És a dir, s'ha de vigilar la contaminació ambiental, sobretot a la cuina. Els pacients amb la malaltia celíaca han de vigilar molt la contaminació creuada. Han de comprar productes empaquetats on digui ‘sense gluten’ i la dieta s’ha de mantenir estrictament durant tota la vida. En canvi, en el cas dels pacients amb sensibilitat al gluten no celíaca, senzillament han d’arribar a un nivell de confort. No cal que controlin amb la mateixa rigorositat tots aquests aspectes que dificulten tant la vida, perquè, com he explicat al principi, els pacients amb malaltia celíaca tenen lesió intestinal, però aquests no. 

És possible que una de les situacions desenvolupi en l’altra?

No. En tot cas, si passa de l'una a l'altra, significa que el diagnòstic inicial no estava ben fet.

És més comú que les persones tinguin la malaltia celíaca o una sensibilitat al gluten no celíaca?

És més comú que la gent pateixi sensibilitat al gluten no celíaca. De totes maneres, no hi ha estudis gaire clars i ben fets sobre la prevalença d'aquesta entitat. En general, els estudis es basen en allò que el pacient explica. Per tant, no hi ha proves diagnòstiques clares per diagnosticar la sensibilitat al gluten no celíaca. Una de les coses que s'ha de fer per poder diagnosticar-la és descartar la malaltia celíaca. Després s’hauria de fer una provocació doble cec i donar-li al pacient uns sobres amb gluten o placebo amb desconeixement de què estem donant tant per part del metge com del pacient. Aquesta prova, rarament es fa, perquè és molt difícil. Per això, en tot el món, no hi ha estudis ben fets per saber quin percentatge de la població general té en realitat sensibilitat al gluten no celíaca.

La tècnica ja s’ha implementat en alguns hospitals de l’Estat. Entre ells, Mútua Terrassa. En quins altres hospitals referents s’ha implementat ja? Quan s’espera que es pugui generalitzar l’ús de la tècnica?

L’hospital de Catalunya que ho va introduir és el nostre, la Mútua Terrassa, i des de fa anys, estem investigant a través d’aquesta tècnica en diferents situacions. El fet d’anar demostrant que era útil en diferents aspectes, ha fet que es vagi generalitzant en altres hospitals, sobretot a Catalunya. A Espanya, també la duen a terme alguns hospitals, com l’Hospital Ramon y Cajal (Madrid), que en van ser els pioners. A Catalunya, es duu a terme a l’Hospital Arnau de Vilanova (Lleida), l’Hospital de Can Ruti, l’Hospital del Mar (Barcelona), l’Hospital de Bellvitge, entre d’altres. Aquests hospitals s’han anat incorporant a poc a poc i alguns fa relativament poc que utilitzen la tècnica. Tot i això, s’espera que es vagi generalitzant perquè soluciona un problema de diagnòstic important. Probablement, arribi a aquells hospitals que tenen citòmetre, l’aparell per poder determinar aquestes cèl·lules, cosa que no és tan complicada.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.