Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
La història d’en Miquel va lligada al món de la ferreteria com a professional i al dels bolets com a afició. De ben menut deixava d’anar a l’escola per acompanyar la colla del seu pare i anar a Collserola a la recerca de bolets. Ens explica que : “El meu pare feia de pagès i tenia una colla que en aquella època eren, entre altres, l’Andreu Boldú i el Jaumet de cal Doro, i anaven a buscar bolets”.
El Miquel no era massa bon estudiant i li agradava més anar al bosc que no pas a l’escola i, com que a casa n’eren conscients, de tant en tant el deixaven que acompanyés el pare i els seus amics. Per a ell era com Festa Major. Llevar-se i sortir al bosc amb els grans i regirar el sotabosc per trobar algun bolet el convertien en el nen més feliç del món.
“Sortíem de bon matí perquè quan no hi ha ombres, els bolets es veuen millor. Un dels llocs per on anàvem més sovint era pel camí de can Bell i baixàvem fins al Forn de la Calç, travessàvem el barranquet que hi havia i arribàvem a la font de l’Ermetà i, passant per la carena de la dreta, anàvem fins a can Gordi i, si anàvem per la carena de l’esquerra, arribàvem a Sol i Aire. Al pic de les onze es parava per esmorzar. Una cosa que em va sorprendre molt va ser un dia que plovia i quan vam parar per esmorzar, després de buscar un lloc arrecerat, algú va treure un diari sec de no sé on i un altre va anar a buscar unes gatoses que són arbusts amb punxes i en un tres i no res van fer el foc com si tot estigués ben sec. I a quarts d’una, cap a casa. Ells, a treballar al camp, i jo, a l’escola”.
Els bolets que recollien els venien a una cosina de la seva mare que els portava al mercat de Gràcia. En Miquel recorda veritables quantitats de cabassos plens a vessar que feien en poques hores pel bosc. La situació ha canviat força, sobretot pel que fa a la neteja del bosc. La gran quantitat de fullaraca impedeix que l’aigua de la pluja penetri a la terra i mantingui la humitat necessària per a la reproducció dels fongs.
En Miquel es coneix tots els bolets comestibles de Collserola. Els d’ara i els d’abans. A diferència de la majoria de boletaires, no li fa res parlar de com trobar-los i on. A quins llocs se’n troben més d’uns que d’altres. L’experiència al llarg de més de seixanta anys –primer amb el seu pare i, a partir dels quinze anys, ja va anar sol– li donen un coneixement exhaustiu sobre el conjunt d’espècies de fongs de Collserola.
“Sempre ens trobàvem els mateixos al mateix lloc, malgrat que n’hi havia molts que tractaven d’amagar-se per no ensenyar on en trobaven. Però al final, tots ho sabíem tot de tots. En aquella època, molts santcugatencs anàvem al bosc a fer bolets, no com ara, que pràcticament no trobes ningú. Jo crec que és degut al fet que se’n troben molts menys que abans per les condicions del bosc. A més a més, a Collserola no es troben grans concentracions de bolets, sinó que apareixen molt dispersos”.
Encara avui en dia en Miquel sempre troba bolets. Sap on anar en cada situació i no és estrany que un diumenge li digui a la seva dona que torna passada mitja hora. Se’n va al bosc i arriba a casa amb un cistell ple de bolets per dinar. Comenta que aquest any, i de manera excepcional, ha collit algun ou de reig, ceps i ciurets, cosa força estranya perquè són més d’altres zones.
“A Collserola es troben rovellons, camagrocs, ara molt més que abans; pebrassos, encara que piquen una mica perquè es troben als alzinars; llenegues blanques i llenegues negres, pedrerols, carlets, apagallums, cama de perdiu, rússules de les que piquen i de les que no piquen, pinetell de l’esponja que no s’ha de confondre amb el rovelló, el bolet de soca de pollancre. Els peus de rata han anat desapareixent i ara en prou feines se’n troben”.
Podríem estar parlant hores i hores amb en Miquel de bolets, de Collserola i de tot el que representa per Sant Cugat tenir a tocar un bosc d’aquestes característiques meravelloses. “Som uns privilegiats de poder gaudir de la natura a un petit pas de casa nostra”.
Llegeix el reportatge sobre els bolets a Sant Cugat
El Miquel no era massa bon estudiant i li agradava més anar al bosc que no pas a l’escola i, com que a casa n’eren conscients, de tant en tant el deixaven que acompanyés el pare i els seus amics. Per a ell era com Festa Major. Llevar-se i sortir al bosc amb els grans i regirar el sotabosc per trobar algun bolet el convertien en el nen més feliç del món.
“Sortíem de bon matí perquè quan no hi ha ombres, els bolets es veuen millor. Un dels llocs per on anàvem més sovint era pel camí de can Bell i baixàvem fins al Forn de la Calç, travessàvem el barranquet que hi havia i arribàvem a la font de l’Ermetà i, passant per la carena de la dreta, anàvem fins a can Gordi i, si anàvem per la carena de l’esquerra, arribàvem a Sol i Aire. Al pic de les onze es parava per esmorzar. Una cosa que em va sorprendre molt va ser un dia que plovia i quan vam parar per esmorzar, després de buscar un lloc arrecerat, algú va treure un diari sec de no sé on i un altre va anar a buscar unes gatoses que són arbusts amb punxes i en un tres i no res van fer el foc com si tot estigués ben sec. I a quarts d’una, cap a casa. Ells, a treballar al camp, i jo, a l’escola”.
Els bolets que recollien els venien a una cosina de la seva mare que els portava al mercat de Gràcia. En Miquel recorda veritables quantitats de cabassos plens a vessar que feien en poques hores pel bosc. La situació ha canviat força, sobretot pel que fa a la neteja del bosc. La gran quantitat de fullaraca impedeix que l’aigua de la pluja penetri a la terra i mantingui la humitat necessària per a la reproducció dels fongs.
En Miquel es coneix tots els bolets comestibles de Collserola. Els d’ara i els d’abans. A diferència de la majoria de boletaires, no li fa res parlar de com trobar-los i on. A quins llocs se’n troben més d’uns que d’altres. L’experiència al llarg de més de seixanta anys –primer amb el seu pare i, a partir dels quinze anys, ja va anar sol– li donen un coneixement exhaustiu sobre el conjunt d’espècies de fongs de Collserola.
“Sempre ens trobàvem els mateixos al mateix lloc, malgrat que n’hi havia molts que tractaven d’amagar-se per no ensenyar on en trobaven. Però al final, tots ho sabíem tot de tots. En aquella època, molts santcugatencs anàvem al bosc a fer bolets, no com ara, que pràcticament no trobes ningú. Jo crec que és degut al fet que se’n troben molts menys que abans per les condicions del bosc. A més a més, a Collserola no es troben grans concentracions de bolets, sinó que apareixen molt dispersos”.
Encara avui en dia en Miquel sempre troba bolets. Sap on anar en cada situació i no és estrany que un diumenge li digui a la seva dona que torna passada mitja hora. Se’n va al bosc i arriba a casa amb un cistell ple de bolets per dinar. Comenta que aquest any, i de manera excepcional, ha collit algun ou de reig, ceps i ciurets, cosa força estranya perquè són més d’altres zones.
“A Collserola es troben rovellons, camagrocs, ara molt més que abans; pebrassos, encara que piquen una mica perquè es troben als alzinars; llenegues blanques i llenegues negres, pedrerols, carlets, apagallums, cama de perdiu, rússules de les que piquen i de les que no piquen, pinetell de l’esponja que no s’ha de confondre amb el rovelló, el bolet de soca de pollancre. Els peus de rata han anat desapareixent i ara en prou feines se’n troben”.
Podríem estar parlant hores i hores amb en Miquel de bolets, de Collserola i de tot el que representa per Sant Cugat tenir a tocar un bosc d’aquestes característiques meravelloses. “Som uns privilegiats de poder gaudir de la natura a un petit pas de casa nostra”.
Llegeix el reportatge sobre els bolets a Sant Cugat
