40 anys de la manifestació independentista a Sant Boi, amb representació local

“Sense corredisses per evitar un cop de porra, sense amenaces, de forma pacífica i democràtica, en llibertat. La manifestació de la Diada de 1976 a Sant Boi de Llobregat va ser un moment històric no només des del punt de vista nacional sinó, sobretot, de consciència social. Aquell dia, molts catalans vam perdre la por per sempre més”. El santboià Pere Pugès aleshores tenia només 25 anys i com a membre de l’Assemblea democràtica de Sant Boi, integrada a l’Assemblea de Catalunya, va ser un dels organitzadors d’una manifestació que va aplegar unes 100.000 persones a la plaça de Catalunya d’aquest municipi del Baix Llobregat. L’Assemblea de Catalunya havia decidit “que era el moment de sortir a la superfície, deixar de manifestar-nos il·legalment i fer el pas. I havia de ser com un sol poble, de forma unitària i amb tots els partits a dreta i esquerra”, recorda Miquel Sellarès, aleshores també membre de l’Assemblea i un dels coordinadors de la manifestació de Sant Boi. De fet, va ser a Sant Boi on el recentment traspassat Jordi Carbonell va clamar en nom de l'Assemblea de Catalunya "que la prudència no ens faci traïdors", una frase que s'ha convertit en un dels lemes de l'independentisme. 

Les negociacions amb el Govern Civil de Barcelona per rebre autorització van ser llargues i complexes, però com rememora Sellarès, “després de molts dies vam obtenir el permís per sortir al carrer, tot i que de cap manera van acceptar que es fes al Parc de la Ciutadella, era massa simbòlic. Quaranta-vuit hores abans, ens van dir que la podríem fer a Sant Boi. Pensaven que no tindríem temps de mobilitzar ningú i que aquella manifestació democràtica fracassaria”. La comissió organitzadora tenia menys de dos dies per comunicar els canvis, mobilitzar els catalans i, sobretot, garantir la seguretat de la manifestació. Mapes de la població, reunions amb els responsables del ferrocarril i de la companyia d’autobusos per organitzar la logística dels desplaçaments, trobada amb l’ajuntament i també amb la guàrdia civil perquè no quedés cap serrell pendent.

 

 

En aquest capítol, el santcugatenc Carles Quingles, del PSUC, explica que “un dels perills era un grup d’extrema dreta actiu a Sant Boi i rodalies, que havia amenaçat de sabotejar la manifestació. Per sort, vam tenir com a enllaç una persona de la caserna de la guàrdia civil de Sant Boi, molt intel·ligent i positiva, que es va comprometre a no intervenir si no hi havia un fet molt greu”. La Diada va transcórrer sense cap incident, més enllà que algun militant del PSUC, recorda Quingles, “va exhibir una bandera del partit, tot i que les instruccions eren no treure banderes de cap partit, perquè era una Diada unitària”.  A més, com afegeix Miquel Sellarès, aquella Diada de 1976  “va ser la primera vegada que coordinàvem les nostres forces de seguretat –fonamentalment estructurades amb gent del PSUC i de l’entorn de Convergència- i les de l’Estat, i la sintonia va ser gran, fins al punt que al comissari de la guàrdia civil de Sant Boi el vam disfressar de manifestant, amb enganxines de l’11 de setembre i de CCOO”.

Més enllà de l’autoimposició de l’Assemblea de Catalunya de no treure banderes partidistes, els organitzadors van haver d’assumir una condició imposada pel governador civil, Salvador Sánchez-Terán, que a canvi es comprometia a coordinar les forces de seguretat de l’estat amb l’organització de la Diada i a evitar qualsevol acte de coacció o violència: “Ens van demanar que no hi hagués cap bandera republicana i que no es produïssin atacs verbals contra la monarquia, i també que els passéssim el discurs d’en Jordi Carbonell, que representaria l’Assemblea, per tal d’assegurar-se que era adient. En Jordi va dir que entesos, els va passar un text que va colar, però que no tenia res a veure amb allò que va dir. A canvi, no hi hauria càrregues ni presència policial visible que amenacés la llibertat dels assistents”. Així ho recorda un altre home clau de l’organització i també de l’aparell del PSUC, Enric Cama.

El principal objectiu d’aquella manifestació era oferir una imatge d’unitat de totes les forces polítiques democràtiques, insisteix Sellarès, que destaca que les intervencions a la plaça Catalunya de Sant Boi evidencien “que el catalanisme estava unit més enllà de les sigles de partit per construir un nou país”. Així, a més de Jordi Carbonell en nom de l'Assemblea de Catalunya, Miquel Roca va intervenir com a màxim representant del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, “que va significar el compromís de certs sectors del poder i de les classes mitjanes i acomodades amb la lluita per la democràcia i per Catalunya”, remarca Sellarès. Però l’Assemblea de Catalunya també va convidar a participar un representant de la Lliga Liberal Catalana, Octavi Saltor: “Des de l’organització es va fer expressament, gent que no estava ni a l’Assembla ni al Consell, com és el cas de la dreta més ortodoxa, que se sumessin a la construcció del país. I en canvi, ara que fem la independència, hi ha rivalitats polítiques”, lamenta en Pere Pugès. Aquella unitat, afegeix Sellarès, “va ser la llavor que va permetre la gran manifestació de 1977 a Barcelona, amb un milió de persones al carrer, i que vam organitzar la mateixa gent que havíem treballat a Sant Boi el 1976”.

Des del punt de vista logístic, la manifestació de Sant Boi va ser un èxit. En poques hores es va muntar un dispositiu per transportar gent des de la plaça Espanya de Barcelona en autocars i en ferrocarril: “Vam ser capaços de parlar amb les companyies i fer-los veure que havien d’ampliar els horaris perquè tothom pogués arribar-hi, i per a la gent que venia en cotxe vam muntar un pàrquing. Tot va anar rodat”, afegeix Carles Quingles. Sobre la xifra oficial de participants, es va parlar de 100.000 persones, però els mateixos organitzadors, com Enric Cama, insisteixen que més que parlar de xifres, “el més rellevant és que va ser un acte de valentia de molta gent, un primer pas per perdre la por definitivament, i sobretot, una demostració d’unitat, perquè l’acte va estar obert a tot el ventall de forces polítiques democràtiques de Catalunya”.

 

A Sant Boi de Llobregat, ara fa 40 anys, els partits democràtics catalanistes van posar les bases d'una unitat que, si bé no sempre s'ha mantingut, ha estat un tret diferencial del país. I potser sense ser-ne conscients, aquell 11 de setembre de 1976 la frase pronunciada per Jordi Carbonell es convertia en la prehistòria del moviment independentista.