50 anys de l’Anoukrim 71: Quan Sant Cugat va conquerir el sostre de l’Altes

El TOT hem tingut el plaer de tenir una agradable conversa amb Josep Pros, Francesc Campmany, Josep Maria Navarro i Jordi Farrés que, juntament amb Pere Pérez Parra –cap de l’expedició–, Ramon Pros, Joan Bas, Ramon Durà i Miquel Pros van ser els 9 joves alpinistes pioners santcugatencs del Club Muntanyenc Sant Cugat, que l’any 1971, fa just 50 anys, van anar al gran Atles, la primera expedició santcugatenca fora del continent. Es notava que explicaven una de les aventures més intenses de la seva vida.

Sant Cugat, l’any 1971 era un poble tranquil i senzill de 20.000 habitants. Els joves de l’època poca cosa podien fer si volien fer res diferent i sortir de casa. Tenien la possibilitat de cantar a La Lira o bé a La Unió, anar d’excursió amb els Boy Scouts o fer muntanya al Club Muntanyenc. A més, en aquella època, encara es treballava fins dissabte, tarda inclosa. A finals dels anys 60, quan va desaparèixer el Club Amics de Tothom, un casal juvenil local que promocionava la cultura i el qual tothom coneixia com la Tothomada (veieu Món Sant Cugat núm. 10), molt jovent va passar al Club Muntanyenc. 

Al Muntanyenc, aquell jovent va trobar veterans com Barberà, Soto, Castellet, Navarra o Oristrell, alpinistes pioners santcugatencs que van insuflar l’afició de la muntanya a tota una generació. Amb ells van fer cursets d’escalada, espeleologia, excursions d’un o dos dies al Pirineu, a Montserrat… i van fornir-se de l’experiència de l’excursionisme de l’època. Fruit d’aquell caliu va sorgir la idea de fer una expedició fora del continent: una idea del desaparegut Jaume Mata, qui va morir en un accident de muntanya al Cadí mesos abans de sortir.

Un grup de joves d’entre 18 i 23 anys va començar a organitzar una expedició al gran Atles, la primera fita per un club de l’estat amb un equip tan nombrós.

Un grup de joves d’entre 18 i 23 anys va començar a organitzar una expedició al gran Atles, la primera fita per un club de l’estat amb un equip tan nombrós. Una expedició té uns objectius, una planificació, l’estudi de la zona i de la seva gent, la flora i fauna, la geologia, documents cinematogràfics i fotogràfics, l’aixecament de plànols i vies per a futures expedicions, etc. I per què l’Atles? Era una zona de nivell assequible i molt verge. Relativament a prop i poc conegut. Poca gent hi havia anat. Poca neu i tot era escalada en roca. El gran Atles, la cadena més important de la serralada, s’estén pel Marroc en direcció SW-NE i culmina al Djebel Toubkal (4.165 m). L’altitud mitjana és de 3.300 m, amb alguns pics amb neus permanents i, en aquells moments, molt poc documentats. L’erosió, deguda al vent de la zona i les altes temperatures, fan de la seva geologia, un material àrid, rocós i sense vegetació. Com diu en Josep Barberà, aleshores president del CMSC, a la presentació impresa que van fer per promocionar l’expedició: “Como misión principal la ascensión a picos hollados y aún vírgenes que se encuentran en los macizos del Toubkal y del Ouanoukrim, con alturas superiores a los cuatro mil metros así como el levantamiento de planos por la total inexistencia de estos”. No hi havia cartografia, poques rutes descrites… tot era nou per uns nois de la plana del Vallès.

Era una zona de nivell assequible i molt verge. Relativament a prop i poc conegut. Poca gent hi havia anat. Poca neu i tot era escalada en roca

Hem de tenir en compte que en aquella època, per anar al Pirineu es necessitava un o dos dies de viatge. Per anar a la Pica d’Estats, per exemple, –el cim més alt del nostre país–, s’havia d’anar amb el tren de carbó fins a la Pobla de Segur i agafar el camió de la llet de la Vall d’Aran perquè et portés fins a Àreu. O per anar a Montserrat: s’havia d’agafar el tren fins a Barcelona, agafar el metro fins a la plaça Espanya, agafar la Renfe fins a Monistrol i allà pujar a l’aeri. Avui dia, anar a l’Atles, amb un cop d’avió i un cap de setmana pots fer-ho, però aleshores, per un jove de l’època, era tota una aventura. Tres dies en furgoneta fins a Algesires dormint a la carretera, travessar amb ferri fins al Marroc, dos dies per carreteres atrotinades fins a Imelil, al nord de l’Atles i, des d’allà, anar en mula fins a arribar al refugi a 3.207m.

El 30 de juny del 1971, a les 20.20 h, començava l’expedició que duraria 25 dies i 4.800 quilòmetres de recorregut

 

L’any anterior, joves més veterans com en Pere Pérez Parra i en Ramon Pros, juntament amb el rubinenc Orlando Pons, van anar als Alps i van fer una projecció de diapositives, una mena de cinema a la fresca documental que per a la gent de l’època feia somiar. Això va inspirar i motivar a aquells joves a fer una nova aventura a l’Atles. La preparació va durar sis mesos. Van parlar amb gent de Manresa del Centre Excursionista del Bages, que hi havia anat anteriorment i els quals els van passar molta informació. Dibuixos, ressenyes, rutes, algun plànol… I, el més important, els van preguntar quantes vegades havien sortit junts com a grup. I és que, des del primer dia, havien de tenir definit exactament què s’havia de fer cada dia. Mínima improvisació. Així evitarien discussions. Es va planificar tot: des del menjar de cada jornada fins al contingut detallat de la farmaciola. 1.000 kg de material en total. 70 carrets de fotografia, material de campament, d’escalada i roba de muntanya de l’època com mitges de llana, camises Tergal, pantalons bavaresos de làtex o jersei de llana. En aquella època no existien mòbils, GPS ni Gore-tex.

Es va planificar tot: des del menjar de cada jornada fins al contingut detallat de la farmaciola. 1.000 kg de material en total.

Un cop tenien tota la informació, van editar un catàleg de presentació i es van dedicar a buscar finançament entre la societat santcugatenca. Havien d’aconseguir 310.300 pessetes (1.800 €). Molts comerços, empreses i particulars els van ajudar amb diners, menjar i medicines. Comerços d’aquella època com Cal Estevet Borges, Cal Colonio (Cal Català), Cal Magarola (Casa Grau), Cal Cahís (Cal Tano), Cal Borges o Cal Cifuentes. Inclús el Doctor Augusto Castelló i el Doctor Antonio Morales, metges de capçalera molt coneguts de la ciutat, els van fer una revisió mèdica. Com a condició per una modesta subvenció que mai va arribar, l’Ajuntament de Sant Cugat els va fer ballar el “Paga-li, Joan” el dia abans de marxar, ja que aquell any no hi havia balladors i era una tradició que es perdia. Això va traçar un mes sencer d’assajos amb en Vinyeta, qui va haver d’ensenyar tots els passos del ball a uns joves escaladors sense gaire gràcia. Van haver de modificar part de la coreografia per adaptar-se a les seves capacitats artístiques i van ballar amb polos grocs amb el lema “Anoukrim 71”. I les noies amb minifaldilla, fet que va provocar l’enrenou a la societat de l’època. 

Molts comerços, empreses i particulars els van ajudar amb diners, menjar i medicines

L’endemà a la tarda, el dia 30 de juny del 1971, a les 20.20 h, començava l’expedició que duraria 25 dies i 4.800 quilòmetres de recorregut. Tot el poble, unes 200 persones entre amics, i familiars, es van congregar a la plaça d’Octavià, davant la seu del CMSC d’aleshores, a acomiadar aquells 9 joves aventurers que anaven a l’Àfrica. La casa Ebro els va deixar una furgoneta F100 preparada, amb un motor de recanvi a peces i retolada a mà. Els acompanyava també un Citroën 2CV per repartir-se entre passatgers i material. Van tardar 3 dies a arribar a Marroc. Direcció cap a Rubí, Molins de Rei, Vallirana, l’Ordal, Vilafranca, Sant Carles de la Ràpita, N-340 fins a València, Màlaga tirant avall dormint de bivac a la carretera fins a Algesires. Van agafar el ferri fins a Rabat, Casablanca i fins al poble de Imelil, últim municipi que accessible amb cotxe. Van dormir a l’hotel Tupkal, regentada per una dona de Burgos. Van aparcar els cotxes a sota unes nogueres i van aparèixer la gent de les mules. Van carregar 14 mules fins arribar al refugi Neltner a 3.207 m, gestionat pel Club Alpí Francès, al peu del Toubkal, i que va ser el camp base de totes les sortides. No van estar sols, hi van passar una jove parella francesa, una família marroquí, uns joves francesos a practicar esquí i finalment uns pastors berbers.

Tot el poble, unes 200 persones entre amics i familiars, es van congregar a la plaça d’Octavià, davant la seu del CMSC d’aleshores, a acomiadar aquells 9 joves aventurers que anaven a l’Àfrica

Un cop al refugi, durant 11 dies, amb dibuixos i brúixola van fer 16 ascensions repartides en quatre cordades, de les quals 8 cims de més de quatre mil metres com el Toubkal (4.165 m), el més alt de l’Atles i primera nacional; Ras Ouanoukrim (4.083 m), Timesguida (4.089 m) o l’Afella (4.043 m), entre d’altres. Aquell any va haver-hi molta neu i el terreny era molt pedregós. La neu s’estovava molt durant les hores de sol i la qualitat de la roca era molt variada i descomposta. Durant el dia s'arribava als 35 graus i a la matinada a 0. El vent, al cim era terrible i impressionava. Però el pitjor turment eren les mosques, fins i tot a 4.000 metres. Una de les anècdotes va ser la troballa de les restes ja expoliades pels pastors nòmades berbers de la zona, d’un avió que transportava armes a Biafra. Van passar alguns moments difícils, sobretot pel vent a l’escalada però mai amb sensació de risc imminent. Va anar tot rodat.

Un cop al refugi, durant 11 dies, amb dibuixos i brúixola van fer 16 ascensions repartides en quatre cordades, de les quals 8 cims de més de quatre mil metres com el Toubkal (4.165 m), el més alt de l’Atles i primera nacional

Va arribar el dia de tornar. No hi havia telèfons ni cap comunicació. Només tenien una ràdio que no rebia cap emissora. Van agafar filferro i van construir una antena. I per la seva sorpresa, va funcionar i el primer que van sentir va ser Radio Nacional de Espanya anunciant un cop d’estat al Marroc. Van pensar en la família i com tornarien. Van valorar tornar pel Sàhara, però era molt complicat. Finalment, van tornar pel camí previst amb més de 40 controls però sense problemes. Van baixar amb les mules cap al poble de Imelil on tenien els vehicles que van estar a sol i serena. Durant el retorn, van fer una mica el turista, fent parada a Marrakech, Meknes, Fez, fins i tot, a casa d’un ministre que els va convidar a berenar i a banyar-se a la seva piscina. 

El primer que van sentir va ser "Radio Nacional de Espanya" anunciant un cop d’estat al Marroc

La gent de Sant Cugat els esperava amb pancartes de benvinguda “al reprise”: on avui hi ha la benzinera de la Repsol i el Mercantic. Eren els herois que tornaven de l’Àfrica. Més tard, van fer una projecció de 300 diapositives amb música i veu gravada del santcugatenc Xavi Puig, al cinema principal de la rambla del Celler (on avui dia hi ha la botiga de roba per a homes Mister’s). 

La gent de Sant Cugat els esperava amb pancartes de benvinguda “al reprise”

Aquella expedició va ser una gran experiència per a aquells a joves santcugatencs i va significar un boom que va precedir més expedicions i sortides. Després d’aquesta se’n van organitzar de noves, als Alps, l’any 1972; a l’Iran el 1973; el 1975 a l’Hindu Kush a l’Afganistan, i el 1977 al Perú, als Andes, que va ser una de les expedicions més importants del club. Hi va participar els santcugatencs Josep Maria Navarro, Vicenç Soto, Jordi Farres, Josep Fatjó, Miquel Garrell, Santi Ferrer, Alfons Ferrer i Francesc Trigueros. Per fets com aquests, i l’activitat de diverses generacions de santcugatencs, Sant Cugat va ser durant anys al centre del mapa del muntanyisme català. L’expedició va tenir el seu ressò mediàtic. Va sortir publicades diverses notícies al Noticiero Universal, també al Correo Catalán de la mà del periodista santcugatenc Joan Tortosa, i a la portada amb un ampli reportatge a la revista Destino.

Per fets com aquests, i l’activitat de diverses generacions de santcugatencs, Sant Cugat va ser durant anys al centre del mapa del muntanyisme català

L’equip de l’expedició enguany està valorant fer algun esdeveniment, una exposició o projecció per commemorar l’aniversari.

Fotografies i documentació gràfica facilitat per Josep Pros i Josep Maria Navarro.

RESUM PRINCIPALS ACTIVITATS ALPINÍSTIQUES

• TOUBKAL 4.165 m per el Irhzer N ́Ikhibi sud
• TOUBKAL 4.165 m per el Irhzer N ́Ikhibi nord
• TOUBKAL 4.165 m per la cara sud. 1a absoluta
• TOUBKAL 4.165 m per l ́ aresta del gendarme. 1a nacional
• RAS N ́0uanoulcrim 4,083 m
• TIMESGUIDA N ́0uanoulcrim 4,089 m
• AKIOUD CARA SUD 4.010 m
• PIC TADAT ARESTA EST 4.007 m. 1a nacional
• CLOCHETONS 3.963 mcara sud - est
• DIT TADAT 3.837 m cara nord. 2a absoluta
• DIT TADAT 3.837 m cara sud. 1a nacional
• DIT TADAT 3.837 m cara est. 1a absoluta
• DIT TADAT 3.837 m cara oest
• AGUELZIM 3.970 m aresta sud
• BIIGUINNUSSENE 4.002 m aresta nord
• TOUBKAL OEST 4.030 m
• IMOUZZER 4.010 m
• TETE DE OUANOUMS 3.970 m

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.