Cabús relata la "barbàrie" immobiliària que ha patit a Sant Cugat: "Desitjava morir-me"

“Dictadors, / explotadors, paràsits, / volen sang / per seguir-se engreixant / arremeten / amb les lleis sanguinàries / contra qui / s'eslloma treballant”

És un dels versos de l’escriptora santcugatenca Carme Cabús en el poemari Poemes de combat. Barbàrie immobiliària, on relata en primera persona l’assetjament, l’estafa i la pressió que afirms haver patit per part d’un gran tenidor de Sant Cugat. És el relat d’una lluita desigual, entre una llogatera i un gran propietari que volia incomplir la llei. Una història real santcugatenca i que posa de manifest l’impacte emocional i vital que provoca la incertesa de poder seguir vivint a casa teva.

Carme Cabús feia gairebé 30 anys que vivia en el mateix pis de lloguer al carrer de la Mina i sempre havia pagat. De cop i volta, i de manera contrària a la llei catalana de l’habitatge, li van voler apujar el lloguer 200 euros. Una quantitat que no podia assumir. Si marxava, significaria també dir adeu a Sant Cugat, on ha viscut més de 40 anys.

I es va plantar. Va començar llavors la seva batalla. Ha passat per diferents advocats sense sort, ja que assegura que cap d’ells es volia enfrontar a una gran propietat. I va trobar la fortuna en el Sindicat de Llogaters, que la va guiar i donar suport.

Carme Cabús: "Em vaig quedar totalment esterrecada per tot el que suposava per la meva vida. Preferia morir-me"

Per què decideix plasmar la seva història en un llibre?

He patit una barbàrie immobiliària, m’han volgut estafar i m’han robat. I tot això m’ha creat una desesperació i un dolor brutal. Fa 27 anys que visc a casa meva i he pagat religiosament. Pensava que la gent que desnonaven era perquè no pagaven. Si pagava i no generava cap problema, no creia que em pogués passar. Vaig haver d’anar al metge, ha sigut horrorós. Casa meva és el meu lloc al món, fa més de 40 anys que visc a Sant Cugat. Si em fan fora d’aquí, amb els preus que hi ha, no em podré quedar.

Quin és el seu cas?

Era el 2021 i em tocava renovar contracte de lloguer. Vaig rebre una notificació dient-me que no me’l renovaven. Em vaig quedar totalment esterrecada per tot el que suposava per la meva vida. Preferia morir-me. Una amiga meva hi va trucar, perquè jo estava molt fràgil, i li van dir que no volien que marxés, però que volien augmentar-me el preu 200 euros. Hi havia vigent la llei catalana de l’habitatge i no estava permès. Va ser un xantatge: o marxava o acceptava l’augment. I no ho podia pagar.

Què va fer?

Em vaig plantar i vaig buscar tots els recursos possibles. Vaig parlar amb molts advocats i em van dir que havia de signar, si no em quedaria al carrer. Amb els advocats he tingut una gran decepció i he arribat a la conclusió que no volen fer front a uns grans tenidors i defensar una arreplegada com jo.

I si els advocats no la podien ajudar, on va anar?

Vaig buscar grups de suport i vaig trobar el Sindicat de Llogateres de Barcelona. Vaig explicar el meu cas en una assemblea i va ser providencial. Em van fer costat i van entendre el meu cas. Allà em van informar que tenia una pròrroga de sis mesos pel Covid que va establir el govern espanyol i m’hi vaig acollir. La propietat em va passar la pròrroga, però amb un increment de preu i havia de signar que marxaria als sis mesos. Tot era paper mullat, la llei establia que la pròrroga havia de ser al mateix preu. Almenys era un temps de coll.

Cabús "Vaig decidir plantar-me, no volia passar per aquella ignomínia"

I després va anar al Sindicat de Llogaters de Sant Cugat.

Em vaig trobar gent maquíssima i em van ajudar molt. S’hi deixen la pell i hi emergeix una dimensió humanista i de solidaritat. No es pot descuidar mai el factor humà. Aquesta situació immobiliària crea un malestar social i una malaltia física i emocional. Va en contra de la naturalesa humana. Se’ls hi ha deixat fer tots a les immobiliàries. M'han ajudat molt. En totes les orientacions pràctiques i en suport moral. Jo estava sola.

Quina era la seva situació legal?

Jo estava amb una pròrroga, però no em cobraven el lloguer. Cada dia els hi recordava. I al cap de dos mesos, em va arribar un burofax, dient que em denunciaven per impagament. I, assessorada pel Sindicat, vaig anar a consignar el lloguer a Correus i, després, al jutjat. D’altra banda, no m’oferien cap contracte i als sis mesos havia de marxar. Però al final, em van trucar i em va dir que sí que me’l renovarien. Vaig demanar que m’enviessin el compromís i el contracte per correu a la meva advocada. Finalment, em van proposar un contracte amb un augment de 200 euros. Vaig pensar de signar-ho i després ja buscaria la manera de tirar-ho enrere perquè la llei no permetia aquest increment. I m’ho van enviar, però amb més de 200 euros i amb l’obligació d’augmentar l’aval en 2.000 euros. I vaig decidir plantar-me, no volia passar per aquella ignomínia. I això era una prova per portar-los al jutjat, era una extorsió.

Cabús: "És un atac absolut a la teva integritat i dignitat. No és cap broma, hi ha gent que es suïcida"

Tot plegat mentre vivia amb l’angoixa de no saber si podria seguir vivint a casa seva...

El cor m’anava... Aquest llibre és el meu dolor i la meva absoluta desesperació. I la dificultat horrible del que suposa aquesta resistència, se t’hi va la pell. No podia dormir, tenia angoixa i malsons... És un atac absolut a la teva integritat i dignitat. No és cap broma, hi ha gent que es suïcida. Per la meva dignitat vaig decidir que arribaria fins al final. I si perdia, doncs perdria. Però que no plegaria les ales. A més, no tenia cap sentit. Si m’haguessin fet fora, tampoc podien augmentar el lloguer al següent per la llei que hi havia.

Es van comprometre a renovar-li el contracte. Ho van fer?

A la meva advocada li envien el compromís que em renovarien el contracte, sense posar xifres. I se'm va obrir el món, va ser un descans, venia del fons de l'infern. Era el gener de 2022 i al febrer van tombar la llei catalana d'habitatge, que impedia apujar el preu. Va haver-hi una ràfega de pànic. I l'advocada ja no va voler seguir amb el meu cas i en vaig haver de buscar un altre, que va ser un desastre.

Al juny de 2022 se li acabava la pròrroga.

I vam anar a signar el contracte. Vaig acceptar un augment de cent euros i altres clàusules que eren il·legals. I jo demanava alguna millora com canviar una finestra de bany o arreglar uns temes d'humitat. Però no em van acceptar res. Van voler demostrar que ells tenien el poder i va ser una manera de vexar-me. A més, havia de signar un annex on deia que la casa estava perfecte. No ho podia signar, perquè hi havia reparacions urgents a fer. I no vaig signar. I encara estic sense contracte.

Cabús: "Tinc la prova que m’han estat robant durant cinc anys i que m’han intentat estafar"

I no l’han demandat per fer-la fora?

Tinc el compromís que em farien un contracte. I me'n van fer un, però que jo no podia signar. Vam fer venir un perit per fer un informe de l'habitatge i ja queda constatat que l'estat no és bo. Des de juny de 2022 estic sense contracte. No m'han demandat i pago cada mes. Amb ells ja no parlo, perquè em poso malalta. No són interlocutors humans.

I pensa en si haurà de marxar?

Hi ha un compromís per escrit de fer-me un contracte. El que em van presentar, no el podia signar i la prova és l’informe de perit. I també tinc la prova que m’han estat robant durant cinc anys i que m’han intentat estafar [Cabús està intentant tirar endavant una demanda contra la propietat per aquests fets]. Però pot ser que perdi i me n’hauré d’anar. Durant tot aquest temps me n'he fet a la idea. Si no ara, d'aquí a cinc o set anys quan s'acabés un nou contracte. 

Per què l’havien robat?

Durant els últims cinc anys, m'havien augmentat el lloguer cada mes. I vaig comprovar-ho i m’havien cobrat el que volien. No poden apujar-te cinquanta cèntims si no t'avisen. I a mi em pujaven 80 euros un mes, o 100 un altre. M'han robat i tinc les proves.

Com es viu tot aquest procés d'incertesa?

Ha sigut monstruós. M'he hagut de posar en mans de metges, desitjava morir-me. La pressió és insuportable i voldries acabar amb el patiment i l'angoixa. Tens l'espasa de Dàmocles a sobre i pot caure en qualsevol moment. I mai havia pensat que em podria passar, si sempre havia pagat. I amb una llei catalana que no permetia augmentar el lloguer. Va ser un xantatge.

Cabús: "Quan es perd de vista el factor humà, entra la misèria i la degradació"

Per què fer-ho tot en poema?

Té molt a veure el que vius amb el gènere literari. Amb la poesia hi ha un esqueixament personal, t'obres més. Jo he vist que això continua sent una lluita de classe, tot el que he viscut és terrorisme. Encara visc allà, però no sé fins quan. I em vaig haver de posar en mans de metges. I no és un cas únic, ho pateix molta gent. 

A la portada hi apareix vostè amb un cocodril.

Soc jo escrivint el meu poemari amb una bèstia a punt de devorar-me. És la barbàrie que denuncio. Hi ha un monstre que em vol menjar. I jo estic escrivint poemes sense poder-me defensar. És com m'he sentit. 

Parla molt de la humanitat.

Et veus obligat a marxar a un altre poble com a refugiat, perquè ja no pots seguir al lloc on vols viure i on has creat el teu nucli i tot el teu projecte vital. Quan es perd de vista el factor humà, entra la misèria i la degradació. Si es perd el compromís de convivència entre tots, no queda res i només porta a la deshumanització. 

La societat sovint mira a una altra banda?

No és que la gent s'acomodi, és que som ignorants i no ho sap. Qui destapa aquests casos és el Sindicat de Llogaters. Qui està dient els drets que tenim és el Sindicat. És qui diu que fem pinya. 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.