Can Jané, lloc d’acollida al mig del bosc de Collserola

Una de les primeres incògnites que presenta aquest mas és precisament la seva denominació. Existeixen documents en què es llegeix can Gener o inclús can Generx, o també com a can Jané o can Gener de Sant Medir.

Els propietaris actuals comenten que des d’on ells coneixen, és a dir, uns dos-cents anys enrere, sempre s’ha dit can Jané. La mare de l’actual propietari, Maria Coll, comenta:“Jo recordo que el meu avi sempre parlava de can Jané i que els seus avis també. El nom de Gener és possible que vingui d’algú que va confondre el nom amb el mes. També és possible que de Gener passés a Jané”.

Com en totes les masies, es fa difícil precisar quan apareixen. Pel que fa a can Jané, existeixen documents datats el 1570 que ja parlen de la masia. Segons Gabino Jané, actual propietari:“ Diuen que hi havia altres documents més antics que estaven a l’església de Sant Jeroni, ja que en aquelles èpoques molts cops es conservaven els documents a la parròquia, però es van cremar en un incendi de l’església”.

La vida al mas

Collserola, amb uns desnivells importants, feien difícil els grans conreus per poder vendre els excedents i normalment eren per al seu consum. La llet de les cabres eren un bé molt apreciat a Barcelona i, utilitzant els camins de ferradura, la feien arribar als seus clientes barcelonins.

 “El blat el portaven al molí, que els feia fideus; un molí que els feia l’esciarat: els treien la pellofa de l’arròs i el blat”, comenta en Gabino Bell, i afegeix: “Vivien del que cultivaven i per fer algun diner talaven els arbres i també venien la llet a Barcelona”.

La manca d’aigua era un dels seus principals problemes, fins que l’any 1532 el Monestir de Sant Cugat els va donar permís per utilitzar l’aigua de la riera de Sant de Medir. Això queda explicitat en un document. “Establecimiento por hecho firmado por el muy honorable Comisionado del muy honorable Cabildo del Real Monasterio de Sant Cugat del Vallés a favor de Esteve Gener... (il·legible)...camino a la villa de Sant Cugat del Vallés de usar las aguas que fluyen en la Riera de Sant Medir i del lugar llamado...” .

En aquest document no figura cap compensació pel fet de gaudir de l’aigua la qual cosa és molt estrany però en un altre document datat al 1539 potser que trobem l’explicació. “Confesió feta y firmada per Sebastià Gener a favor del Monestir de Sant Cugat del Vallés de dos peses de terra la una en el lloc dit lo Vinyet y la altra en el lloc de les Madefes (?). En poder de Jaume Sastre notari de Barna a 20 Agost de 1539”.

Com que el camí de ferradura de Sant Cugat a Barcelona passava a tocar del mas, molta de la gent que feia el camí i els agafava la nit, anaven fins a can Jané, on se’ls oferia un plat de sopa i un lloc per dormir.

Malauradament, es fa difícil la reconstrucció de la vida quotidiana perquè la reforma que es va fer l’any 1908 va canviar la imatge de la masia i del seu interior, destruint la gran llar de foc. Afortunadament, en resta el celler que manté les bótes i la premsa, juntament amb el pou de fermentació.

La saga

Segons expliquen en Jaume i la Maria: “Hi ha una història que fa referència al rebesavi. En aquella època vivia a Barcelona i tenia uns masovers que cuidaven la finca.

Segons una de les versions de la història, el rebesavi era molt amic d’un marquès que era el propietari del Laberint d’Horta i anaven de festa en festa, jugant a cartes, anant de cacera i dilapidant tota la seva fortuna.

Li van embargar tots els seus béns, però can Jané no es va adjudicar perquè valia molts diners i la rebesàvia va agafar els fills i va decidir anar a viure al mas, i des d’aleshores la família viu aquí”.

Sembla ser que aquesta història respon més a la imaginació que no pas a la realitat. Podríem dir que una família d’inicis del segle XIX sense un hereu que dilapidava fortunes no es corresponia a l’esperit romàntic de l’època.

La versió que es considera contrastada pels besavis i els avis de la Maria és que el Sr. Gener va deixar molts diners a uns aragonesos per fer un negoci a l’Aragó i que no li van tornar mai. L’única compensació van ser unes terres a Osca totalment ermes i que no tenien cap valor.

Resulta curiosa la manera com es configuren les tres o quatre últimes generacions. La germana del pare de la Maria treballava de minyona en una casa de Barcelona, on el fill gran de can Jané hi portava la llet. Es van enamorar i es van casar anant a viure al mas.

En aquell moment, Sant Medir es va quedar sense masovers i la tia de la Maria va avisar els pares de la Maria perquè anessin a ocupar la plaça. La Maria neix a Sant Medir i posteriorment es casa amb el seu cosí.

La Guerra Civil

Per la seva situació, can Jané va viure molts episodis de la guerra. Van acollir molta gent sense preguntar d’on venien ni qui eren.

Un cop, a la nit van sentir un gemecs a prop de l’era entre uns arbres. Era una monja que havia pogut escapolir-se d’un afusellament de tot un grup de companyes. Tenia algunes ferides i va poder explicar que era portuguesa.

El pare de la Maria va anar a Barcelona al consolat portuguès per explicar-los el que havia passat i va aconseguir que l’anessin a buscar.

No van sofrir cap saqueig perquè un amic els va protegir col·locant-hi una bandera amb què es considerava que aquella casa era ja de la comunitat i s’havia de deixar en pau.

L’avi d’en Gabino quan trobava cossos afusellats camí de Barcelona posava una canya amb un mocador per indicar els llocs on els trobava a fi que els familiars o coneguts els poguessin localitzar més fàcilment. Però al final va deixar d’anar a la capital per por de ser mort.