Clàudia Massé: "Cal conscienciar sobre la realitat de les malalties cròniques"

Clàudia Massé és psicòloga, fundadora i directora de la Fundació Salut Plus, que s'ocupa de l'atenció psicosocial de persones amb malalties cròniques i que el proper dissabte, 12 d'abril, a les 20 hores, presenta al Teatre-Auditori l'obra Per què a mi? per visibilitzar la realitat dels usuaris de la fundació.

Com va néixer la Fundació Salut Plus?

Va néixer l’any 2019 amb l’objectiu de cuidar les persones amb malalties cròniques des d’una perspectiva psicosocial i de salut mental. És a dir, que tinguessin un suport per conviure amb la malaltia. Quan et diagnostiquen has de fer un procés en el qual els metges sovint no poden acompanyar-te, i et trobes que has de fer el dol de la teva vida anterior i començar a conviure amb una malaltia que desconeixes, que no saps cap on et portarà.

"Quan et diagnostiquen has de fer un procés en el qual els metges sovint no poden acompanyar-te"

Qui en pot ser usuari?

Qualsevol persona amb una malaltia crònica, que és una malaltia sense cura, que perdura en el temps amb una degeneració progressiva i que pot acabar amb la mort. També és un tipus de malaltia que empitjora la teva qualitat de vida i és per això que necessites suport emocional. 

Amb quines malalties cròniques us trobeu?

Hi ha cardiopaties, malalties neurològiques, càncers crònics metastàtics, malalties digestives… I dins de tots aquests malalts crònics hi ha malalts crònics complexos i malalts crònics pal·liatius. Un complex necessita molta més cura, per això fem atenció domiciliària, perquè té més urgències, més ingressos i necessita més serveis. Un malalt crònic pot passar a pal·liatiu, i amb els pal·liatius el que fem és acompanyament espiritual de final de vida. 

Què feu quan arriba un nou usuari?

Primer fem una visita d’acollida i d’avaluació i, a partir d’aquí, entren a teràpia individual o col·lectiva, o ambdues. El més important és la psicoeducació, que ells entenguin la seva malaltia i aprenguin com afrontar-la, per la qual cosa estem amb contacte amb el personal mèdic. També els oferim tallers i fem prevenció i tractament de patologies col·laterals a la malaltia crònica, com són la depressió o l’ansietat.

"El més important és la psicoeducació, que ells entenguin la seva malaltia i aprenguin com afrontar-la"

Amb quins altres obstacles es troba el malalt crònic, més enllà d’aquestes patologies?

Un malalt crònic ha d’entendre que es trobarà amb molts problemes derivats de la malaltia. Problemes emocionals, de pèrdua de control i autonomia, d’autoimatge o de presa de decisions; problemes físics, de fatiga, d’incapacitat, de dolor; problemes amb el sistema de creences, respecte al seu sentit de vida, respecte a la mort; problemes amb el sistema sanitari, perquè molts cops un està tan nerviós que no entén el que li estan dient els metges; problemes a nivell ocupacional, perquè sovint ja no pots treballar; o l’estrès social.

Com es gestiona aquest estrès social?

Necessites suport dins la família, la parella, els amics… Tu has de ser el protagonista de com vols explicar la història de la teva malaltia. Has d’aprendre a dir “quan vulgui parlar ja en parlaré jo, no cal que em pregunteu”. No és gens fàcil. A vegades estàs més tranquil amb gent que coneixes menys perquè has de donar menys explicacions i perquè quan expliques contínuament el teu procés també el revius a nivell fisiològic, de manera que t’acabes trobant pitjor.

"Tu has de ser el protagonista de com vols explicar la història de la teva malaltia"

També és difícil per la gent que rodeja el malalt.

Sí, a vegades la gent del voltant es cansa perquè el dolor de molts malalts crònics no es veu, és invisible, i l’estat anímic també pot pujar i baixar molt. O es poden cansar de sentir parlar del mateix, perquè pel malalt la malaltia entra a la seva vida i ho transforma tot. I moltes vegades hi ha gent que fa un pas enrere, simplement perquè no saben com tractar-lo. Molts pensen que han de deixar de parlar de coses banals per parlar de coses importants. Jo crec que no, que és important aprendre a normalitzar i el que necessita el malalt és poder viure com ho ha fet sempre.

Els tallers que ofereix la Fundació van en aquesta direcció?

Exacte. Els tallers els ajuden tant a socialitzar-se com a entendre les seves emocions. Fem ioga, mindfulness, ball, teatre, passejades, fotografia… Entre presencials i telemàtics, són 165 l’any!

I amb el taller de teatre heu acabat al Teatre-Auditori.

La idea va sorgir d’una usuària que li agradava molt el teatre i que tenia un amic director, el Roger Pallàs. Tant ell com la seva dona, que és metgessa i en sap molt de relaxació del cos, la Marta Duran, van acceptar conèixer-nos. Llavors vam començar a treballar en aquesta obra a partir de les experiències dels nostres usuaris. Són relats vitals seus, retocats pel Roger, per explicar la història d’un malalt crònic des del diagnòstic fins a veure com un pacient es pot sentir feliç tot i la seva malaltia.

"Són relats vitals seus, retocats pel Roger, per explicar la història d’un malalt crònic des del diagnòstic fins a veure com un pacient es pot sentir feliç tot i la seva malaltia"

Creu que això ho aconsegueixen els usuaris de la Fundació?

Molts usuaris senten que poden viure la vida amb molta intensitat. Del passat rescatem el millor i el futur no existeix, sinó que som presents encadenats. Per tant, el que intentem és que s’ancorin en aquest present i el visquin intensament. I ja arribarà el que hagi d’arribar, sense perdre mai de vista la realitat del que els hi passa.

"Del passat rescatem el millor i el futur no existeix, sinó que som presents encadenats"

Què ha significat per ells treballar en aquesta obra?

Per molts d’ells hi ha un abans i un després. Perquè han reviscut moltes experiències profundes seves, però les han sabut col·locar on toca, i això ha sigut gràcies a la gran feina del Roger i la Marta. Els ha empoderat el poder-ho expressar i els ha ajudat molt amb la seva salut mental.

Què espereu de l’estrena el 12 d’abril?

Esperem visibilitzar les persones amb malalties cròniques. Cal conscienciar sobre aquesta realitat, que existeix, i no podem mirar cap a una altra banda. També esperem que la paraula “cronicitat” no faci por. Visibilitzar-la i acceptar-la. I un cop acceptada la cronicitat el que busquem és la sincronicitat: veure que la persona és molt més que la malaltia.

També hi ha col·laborat la Fundació SIFU, que treballa amb persones amb discapacitat.

Aquesta col·laboració arriba perquè ells ens van convidar a la seva gala al Liceu. I va ser molt potent, sobretot la manera amb què barrejaven capacitat i discapacitat. Va connectar molt amb nosaltres, perquè volem visibilitzar les malalties cròniques i ells visibilitzaven la discapacitat, i també hi ha moltes discapacitats que afecten els malalts crònics. Per això els hi vam demanar si volien formar part de la nostra obra. I no vull dir més, perquè és una sorpresa. 

Què passarà amb l’obra després del dia 12?

Volem anar a hospitals a representar l’obra, també per conscienciar al personal sanitari, redefinint alguns aspectes de l’obra. I el taller de teatre també seguirà. Ja hi ha gent que s’hi vol apuntar i estan esperant per sumar-s’hi després de l’obra.

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.