El vell 600

El 600 és aquell cotxe dels anys 60 que va motoritzar tota una generació. Per a alguns sempre serà el seu primer cotxe i això mai s’oblida. Potser perquè és petit o potser pels records que porta. La veritat és que quan en passa un es fa mirar. Tothom tomba el cap al veure tal relíquia digna de figurar en qualsevol museu antropològic.

Quan veig circular un 600 a les mans d’algun aficionat o col·leccionista no puc evitar repassar mentalment la pel·lícula del meu vell 600.

Era un cotxe que en els seus anys de glòria, entre 1957 i fins al 1973 va ser considerat el cotxe de la classe mitjana, costava al principi 65.000 pessetes més impostos. Tot plegat uns 430 euros.

El pitjor no era el preu que tenia sinó la demanda que hi havia, va ser tanta, que feia falta esperar uns quants mesos per a aconseguir-ne un.

El meu primer cotxe, doncs, va ser un Seat 600D trucat. Aleshores la moda era imitar els cotxes de carreres que disputaven la pujada a l’Arrabassada, potser per això vaig fer-li algunes modificacions, com baixar la suspensió, o posar rodes més amples, vaig canviar el volant i li vaig tallar el tub d’escapament perquè “ronqués”. Al frontal vaig posar-li una graella de fars antiboira que amb prou feines deixaven veure la matrícula. El meu 600, amb les quatre modificacions feia patxoca, només quatre. Però quatre que avui no passarien la més petita revisió de la ITV per descomptat.

La part negativa venia quan la tapa del delco prenia humitat i fallava o la bugia es comunicava o l’aigua del radiador pujava de temperatura més del compte. Quan això no passava, el meu 600 era fantàstic.

La veritat és que va ser més que un cotxe. Va ser una mena de piset amb rodes que va servir per a tot. Com per exemple fer manetes a les raconades de l’Arrabassada, indrets que tan bé coneixíem les parelles. El 600 ens va donar intimitat, i mai ens va semblar ni petit ni estret. I el millor de tot, no havíem de pagar entrada com en el cinema, on fer-se un petó, aleshores, i a l’última fila et podia costar l’advertiment de l’acomodador. Primer avisava amb la llanterna. Amb la qual cosa tota la gent del teu costat sabia que anava per tu. I si reincidies, et demanava de sortir de la sala per conducta immoral. Aquells anys fer-se un petó en públic estava mal vist, fins i tot censuraven les pel·lícules.

Al 600 no hi teníem acomodador, el màxim que hi havia alguna vegada era una altra parella al seient del darrere que no intervenia en la nostra intimitat. Prou feina tenia per perdre el seu temps amb nosaltres.

El 600 va donar per a molt.