Els enterraments, un punt de trobada entre l'ahir i l'avui

No fa gaire  hi havia el costum de posar etiquetes de pertinença entre la gent preguntant si un era o no d’aquí de tota la vida, o només nouvingut. La definició era tan prima que la seva importància, si és que alguna vegada en va tenir, amb el temps s’ha anat perdent.

Una persona que hagués arribat de fora, encara que fes vint anys que visqués aquí, per posar una xifra, no fa pas gaire li costava ser acceptada com un santcugatenc més. Sembla que això sortosament ha anat canviant, ja no és així. Per dir-ho clar, són més els de fora que els de casa. No hi ha cap diferència. Ara bé, això no passa en general. On encara sí que es fa notar aquest sentit de pertinença és en els enterraments. Encara hi ha qui diu: era de Sant Cugat de tota la vida, i la gent que hi ha és la gent del poble.

Remenant calaixos he trobat un article que va escriure M. Eulàlia Gómez Jané el 28 de febrer del 1993 al setmanari Els 4 Cantons, i deia sobre aquest tema el següent: “Dies enrere vaig anar a l’enterrament de la tieta Paulita. La veritat, no puc dir que jo la conegués massa, la mare em parlava sovint d’ella. La recordo com una dona eixerida, simpàtica i riallera...”.

El cas és que mentre esperava fora el Monestir per donar-li l’últim adéu, la M. Eulàlia es va sentir estranya entre aquell munt de gent. La majoria desconeguda per a ella, però més d’un se li va adreçar per a fer-li dos petons, i diu: “Era com si ens coneguéssim de tota la vida! I el cert és que qui més qui menys sabia que jo era filla de l’Àngels de cal Carlons, la mossa que es va casar amb un noi de Barcelona. Al principi aquella complicitat em sobtà, però de seguida vaig entendre que Sant Cugat encara era com un poble, on tothom sap què se’n fa de la seva gent. Sovint, m’agrada recordar amb orgull que ma mare és filla d’aquí i, la veritat, no sabria dir-vos quina mena d’encanteri us envolta que em fa sentir realment com a casa. Dit d’una altra manera, fins i tot m’atreveixo a aventurar que, en el fons, us envejo. Perquè amb unes quantes referències, tot d’un plegat sabeu amb qui esteu parlant, d’on és i d’on ve. M’havia imaginat que això ja no passava...” I acabava el seu escrit amb una definició del nostre ser com a santcugatencs... “El progrés de la vostra ciutat és un exemple del fet que no sempre s’acabarà amb les arrels per més que la ciutat creixi, i que per més que ma mare es lamenti cada cop que enfilem l’Arrabassada dient “Aquí hi havia l’hort de l’oncle tal o l’avi qual, i ara hi ha un munt d’edificacions noves i cases adossades”. "Sant Cugat, tot i que no ho sembli, seguirà sent el mateix poble de sempre”.

Han passat 25 anys i, encara que ens costi d’acceptar, un punt de trobada entre l’ahir i l’avui continua sent la sortida dels enterraments a la llotgeta del Monestir.