“Hem passat del 'carajillo' al cafè amb llet”

En Josep Maria Navarro i la Maria Isabel Manzano es van conèixer als 15 anys a Valldoreix, més endavant van obrir el bar Musclera, es van casar i aquest desembre, 42 anys més tard, es jubilen. Han estat molts anys d'obrir la persiana cada dia i ara tenen ganes merescudes de gaudir de la vida amb més tranquil·litat. Els veïns de Sant Cugat trobarem a faltar el Musclera, un bar de "veritat", dels de "tota la vida", que en queden pocs, on el tracte personal entre darrere i davant del taulell és més que un espai físic per prendre un cafè, un entrepà o un dinar. És una conversa vital.

Es van conèixer en un bar?

No. Ens vam conèixer a l’estiu a la muntanya de Valldoreix! La Maria Isabel vivia al costat del Pinar i el Josep Maria acompanyava un amic seu que treballava a un colmado a portar la compra a casa meva. Després fèiem guateques com es feien a les cases de Valldoreix en aquella època.

Quan van obrir el bar i per què?

Ens van fer fora de la feina i vam dir, bé, doncs muntarem un bar. I ens hi vam tirar de cap. El març de 1979 vam obrir el bar als baixos de casa meva, al carrer de Sant Bonaventura. 

Per què el nom de Musclera?

Perquè vaig fer la mili a San Sebastiàn i estava a la Mejillonera. 

Darrere la barra és un lloc privilegiat per notar els canvis del poble. Què és el que més han notat?

La gent ha canviat totalment. Ja no és la mateixa que venia abans. I el poble també. Ens hem hagut d’anar adaptant. Aquest carrer era asfaltat pels cotxes i de dues direccions, després es va canviar a una direcció i ara és de vianants. L’Ajuntament el teníem aquí al costat, Hisenda també. Al principi només hi érem nosaltres, La Rueda i el Moka. Després han anat obrint molts d’altres. Abans era un poble, coneixíem a tothom, ara ja no, en queden pocs de tota la vida. Ara tothom és de pas i no s’integra. Venen molts obrers que quan acaben l’obra ja no els veiem. També ve molta gent que va a agafar el tren per anar a la feina. Som en un carrer de pas de gent que va amb pressa, per feina, no de passeig com al carrer de Santa Maria. 

El nostre secret? Estar sempre darrere el taulell i respectar sempre el client

Quins canvis més han notat pel que fa als hàbits de consum?

Sobretot dels hàbits de la gent. Abans, al dematí es prenia carajillo i ara cafè amb llet. Hem passat de consumir conyac, wiski, anís i moscatell a llet sencera, desnatada, semi i de soja. També han canviat els horaris, a la tarda al sortir de la feina, la gent venia a fer rondes de cervesa i cubates fins les 22 h. Ara la gent ve a esmorzar i a dinar, i a la tarda ja no es passa. Tanquem a les cinc. Les tardes són mortes. També abans la gent convidava a rondes, ara no, cadascú es paga la seva consumició. Crec que el problema és que la gent té menys calés, hi ha menys alegria. 

Com els ha afectat la pandèmia?

Abans del confinament tancàvem a les deu del vespre. Un cop vam poder tornar a obrir ja hem començat a tancar a les cinc de la tarda. Les tardes són molt fluixes. Les hores punta són el matí i el migdia.

I què fan els clients quan consumeixen?

No llegeixen el diari de paper. El mòbil s’ho ha menjat tot. De vegades el bar és ple i tothom està amb el seu mòbil en silenci. Els hi dic “no parleu tant!”. O estan jugant, llegint notícies o fins i tot mirant sèries. N’hi ha un que cada dia mira un episodi dels Vikingos de Netflix mentre dina.

Quin és el producte que més els han demanat?

L’entrepà de llom amb rovellons, musclos, truita de patates, carajillus, cerveses, cafès i tallats.

Encara tenen algun client des del primer dia?

I tant, encara queden alguns com el Rojo, el Navarro… Que cada matí venen a primera hora. 

Quin creuen que és el secret per durar tants anys?

Estar sempre darrere el taulell. Respectar sempre el client. També hem sigut sempre tots dos. Quan en falta un, la gent pregunta si ha passat res.  

Hem sigut sempre tots dos. Quan en falta un, la gent pregunta si ha passat res.  

El pa amb tomàquet o sense?

Sempre amb tomàquet! Però refregat en el pa. No com a molts llocs que el suquen a pinzellades. El gust no és el mateix. 

Una cosa que farien diferent ara?

Res. Ens ha anat bé així. 

Ara tothom és de pas i no s’integra

Segur que han viscut moltes anècdotes, en poden explicar alguna?

Una cosa que ens fa molta gràcia és quan venen clients, antics estiuejants de Valldoreix que havien vingut als inicis amb 15 anys, amb colla tots en motos que deixaven aparcades a la porta, i un dia t’apareixen després de 30 o 40 anys i et diuen “Ostres, encara sou vosaltres!”. També recordem que venia cada matí l’alcalde Aymerich a buscar un entrepà de fuet sense paper d’alumini.

Abans era impensable veure algú caminant pel carrer amb un entrepà i un cafè amb llet

També havien fet alguna revetlla de Sant Joan, oi?

I tant! Havíem tancat el carrer i organitzàvem una revetlla juntament amb el bar de Cal Magarola. Posàvem barra al carrer, pantalla de cine, cadires i taules, escenari amb música en directe, ball… I venien tots els veïns de la zona, de la plaça del Coll, de les urbanitzacions… Ara fer això seria molt complicat. Abans era una excepció i ara hi ha molta oferta d’oci. Ara també veiem molts ramats d’adolescents que no són d’aquí, que tornen de la botellada i van agafar el tren. 

Encara queden bars com el seu a Sant Cugat?

Pocs, ara tot són fleques, degustació, cadenes de fora… Abans era impensable veure algú caminant pel carrer amb un entrepà i un cafè amb llet. Això ha vingut de fora, d’Europa. Com nosaltres queden alguns com els Desmais, el del camí de la Creu, el Montserrat de l’Endevallada,… I molts han desaparegut, com el Moka, el Trobador, el Pavelló, el Luky, el Segadfredo, el Rincón de Juan…

I per què van decidir jubilar-se?

Perquè tenim 65 anys i arriba un moment que ja estem cansats, massa hores. Obrim a quarts de set del matí fins les deu o onze del vespre, de dilluns a dissabte. 

I què faran a partir d’ara?

El què fem els diumenges. Ens agrada molt viatjar, la muntanya, la bicicleta, caminar, buscar bolets. Ens agrada conèixer tota Catalunya. No t’ho acabes mai. De vegades sortim amb el cotxe sense cap destí, quan ens cansem parem, anem a un restaurant. Molta gent ens pregunta per pobles o excursions. Algun dia també quedarem amb clients del bar amb qui ens hem fet amics després de tants anys.

Crec que el problema és que la gent té menys calés, hi ha menys alegria.

La Musclera continuarà? 

No, volem vendre tota la casa. I adiós.

Què li dirien a algú que obri un bar avui?

Molta sort!

I què els dirien als que ens quedem orfes de Musclera?

Ho sentim molt, però marxem!

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.