Fernando Pose: "El trompetista que toca per oblidar"

Des de fa uns anys, Fernando toca la trompeta entre dos i tres cops per setmana al carrer de Valldoreix. Diu que, per a ell, tocar és una necessitat vital: “Toco, d’una banda, per conservar el to, i de l’altra, per oblidar que estic sol. Des que visc a Barcelona mai he aconseguit tenir una amic. El meu amic és la trompeta”. Explica també que el fet de tocar al carrer no és una obligació, però gairebé: “Jo no puc tocar a casa perquè molesto els veïns, encara que posi una sordina”. De fet, reconeix que no és agraït tocar a la via pública: “Aquí la gent es gira abans si escolta l’estrèpit d’un pot que cau a terra que si hi ha una persona que toca música de Txaikovski o Beethoven. Només em tenen estima els nens i els gossos”.

 

Fernando Pose ha tingut una vida força extraordinària. Nascut a Madrid, amb 20 anys va marxar del país i no va tornar fins que en tenia 55. “La societat que jo vaig deixar va desaparèixer”. El primer lloc on va immigrar va ser Marsella. Després va marxar a Suècia i posteriorment a Holanda. Va viure 23 anys a Amsterdam i Haarlem. “Allà vaig estudiar en una escola de música durant 9 anys. És on vaig aprendre a tocar”. Cansat d’Holanda, va decidir creuar l’oceà i va marxar a viure a Panamà primer, i després a Mèxic.

 

Professionalment es va dedicar a la pintura i decoració de monuments nacionals (catedrals, convents, palaus) i també a la pintura de iots i vaixells. Va ser per això que va acabar a Barcelona. “Jo buscava una ciutat on pogués continuar treballant amb el tema de la pintura de iots. Però treballar amb la massilla no és gaire sa i ho vaig acabar deixant”. Ara que està jubilat es pot dedicar plenament a la música. “Jo no volia jugar a las bolitas [petanca]. Volia fer coses importants. Música culta”. 

En clau personal

Anys de residència a Sant Cugat. 

Visc a Barcelona, però pujo tres vegades a la setmana a Sant Cugat.

 

Professió. 

Músic.

 

Una virtut.

Les meves ganes de saber.

 

Un defecte.

Dic massa la veritat, i a vegades dir la veritat juga males passades.

 

Una pel·lícula.

Una pel·lícula que sempre em va captivar és Els 10 manaments.

 

Un llibre.

Després de la Bíblia, El Quixot.

 

Un país.

Costa Rica, hi anava sovint quan vivia a Panamà.