Francesc Vila i Trabal, una vida lligada al monestir i les tradicions

La majoria de pobles tenen unes tradicions que han anat preservant-se al llarg del temps. N’hi ha de molt antigues i d’altres que no ho són tant, però totes han aconseguit arrelar-se de manera que avui en dia segueixen recordant-se i celebrant-se.Tot això no seria possible sense la perseverança i l’entusiasme de moltes persones anònimes que han lluitat per mantenir-les i que amb el seu esforç, sacrifici i entrega han mantingut vives aquestes tradicions.

Sant Cugat no podria estar fora d’aquesta situació i una de les seves tradicions més estimades és el ball del vano i el ram o ball del Paga-li, Joan, que es caracteritza pels ventalls i rams que porten els balladors.

Es balla per parelles tot fent una rotllana seguint la música que es va repetint de manera fins i tot monòtona durant tot el ball. Ningú s’ha posat d’acord en els seus orígens i el seu significat.

Segons Joan Auladell en el seu llibre sobre la dansa hi ha versions que parlen d’un ball popular per celebrar el fi de l’opressió feudal dels monjos del monestir a mitjan segle XVII, però que segons ell no es poden tenir en compte per la manca de rigor històric.

Per altra banda, i sense entrar en l’antiguitat del ball, però sí en la seva motivació, podria ser que fos la presentació de les parelles de promesos al senyor feudal, en aquest cas l’abat del monestir, per obtenir la seva benedicció.

El mateix Joan Auladell escriu en el seu llibre: “L’enigma argumental que planteja la coneguda lletra del Paga-li, Joan ha originat una versió dels hipotètics orígens, no menys superficial i inconsistent. El Joan i la Margarida serien una parella d’enamorats –ella pubilla d’un mas, ell humil i honrat treballador– que veien contrariats els seus nobles sentiments per la presència d’un adinerat pretendent. Aquest acaba acceptant la realitat de l’amor impossible i, generós, auxilia en Joan amb els diners del ventall i el ram exigit per la dansa”.

També es parla que a principis del segle XIX el ballaven el batlle i els regidors de l’Ajuntament que cercaven les noies per fer-les administradores. Aquest costum va durar fins a mitjan segle, quan els regidors van deixar pas a joves del poble per tal que fessin ells la tasca d’administradors. Es tenen notícies dels diferents administradors i de les parelles que ballaven el Paga-li, Joan des de fa més de dos-cents anys gràcies a documents guardats a la parròquia

Cesc o Xisco, el Bal

Però com dèiem a l’inici, el manteniment de les tradicions recau sempre en persones que d’alguna manera les fan possibles en els moments més problemàtics i que difícilment tenen el reconeixement que mereixen.

Aquest és el cas d’en Francesc Vila Trabal, més conegut com en Cesc o Xisco, el Bal. Nascut a Sant Cugat l’any 1894 a can Trabal, la casa pairal situada a l’actual plaça de Sant Pere, era l’hereu de dos germans, però de seguida va mostrar que la pagesia no era precisament el que més li agradava deixant que el seu germà Pere fos qui s’encarregués de mantenir les finques.

En Cesc va estudiar als Maristes de Rubí, on anava cada dia a peu i, posteriorment, al Conservatori de Música de Barcelona. Allà va aprendre a tocar diferents instruments com el piano i l’orgue, però amb el que va arribar a fer carrera va ser amb el contrabaix.

Per tal d’endinsar-nos en el personatge, vam mantenir una llarga conversa amb la seva filla Maria i el seu nét Miquel. La primera cosa que destaca és la seva admiració per en Cesc i el seu orgull de ser-ne descendents.

La Maria, encara que ja té 84 anys, recorda molt bé les vivències al costat del seu pare i gaudeix recordant-les. “El monestir era la seva vida. Va entrar d’escolanet amb set anys i ja mai més se’n va separar. Malgrat que a ell no li agradava figurar, es va fer imprescindible en l’organització de totes les activitats i festes de la parròquia.

Recordo –ens explica la Maria– que em demanava que l’ajudés a col·locar les flors a l’altar de la custòdia per Setmana Santa i que no volia que ningú més intervingués.”

El cert és que la seva vocació era esdevenir músic i ho va aconseguir. “Ell tocava el contrabaix i sempre el demanaven d’alguna cobla o alguna orquestra –diu en Miquel– per anar a tocar en algun concert o ballada. Com que no tenia carnet de conduir, ni li agradava fer-ho, el recollien a casa amb cotxe o taxi.

Un dels llocs on anava sovint era al Casino de l’Arrabassada, que aleshores ja no era de joc i s’hi feien balls molt concorreguts pels barcelonins, i va fer molt bona amistat amb un dels cuiners”.

La Maria encara recorda que de ben petita, abans de la Guerra Civil, anava a casa seva un senyor molt alt amb bigoti que es quedava a menjar i explicava com preparava uns plats amb exquisideses pels gurmets de l’època.

En Cesc era un noi espavilat i amb prou feines divuit anys va col·laborar amb els enginyers que construïen el tren. “Com que coneixia tothom i entenia una mica l’anglès, els acompanyava en les visites que feien als pagesos per comprar-los els terrenys per on havien de passar les vies –comenta la Maria–, i com que els enginyers en prou feines parlaven castellà, feia una mica d’intermediari convencent als seus coneguts que l’arribada del tren seria molt beneficiosa per al poble”.

En contra del que diu la seva filla, sembla que la feina d’en Xisco era prou important i ben considerada si tenim en compte el sou que rebia. Possiblement d’aquest contacte amb els americans sorgís el seu interès per les assegurances, que va ser el seu modus vivendi durant tota la seva vida. “Va treballar a la Winterthur durant més de seixanta anys –confirma la Maria– i d’aquí sorgeix que el meu marit i jo, i després el meu fill, també hàgim treballat en aquesta branca de negoci”.

Però el que realment l’apassionava era el monestir, on passava tot el temps que podia. Una de les seves distraccions era explicar als visitants els significats dels 145 capitells del claustre esculpits per l’arquitecte Arnau Cadell a partir de l’any 1190 i que tenen la peculiaritat de ser tots diferents i, per tant, peces úniques. D’aquestes explicacions en treia alguna propina, però mai no va estar contractat per la parròquia.

No va ser fins als anys seixanta que l’Ajuntament li va encarregar que fes visites guiades a canvi d’un petit sou.

L’orgue del Monestir

“Durant la Guerra Civil va estar amagat al principi –continua explicant la Maria– per por de represàlies pel seu contacte amb el monestir, però un cop passat el primer ensurt i atès que la seva manera de ser li havia generat les simpaties de tothom fos del bàndol que fos, va tornar per tractar de recuperar el màxim de coses abans que es destrossessin.

El monestir es va convertir en una caserna de soldats i un magatzem. Sembla que no hi havia massa rigor perquè el meu pare va aconseguir retirar força coses i guardar-les on ell tenia els diferents utensilis i materials per les diferents festivitats. Recordo que em va explicar que un dia hi havia uns soldats que havien fet foc a terra per escalfar-se sense adonar-se que a sobre d’ells hi havia l’orgue.

Quan es va adonar i per tal d’evitar que es pogués cremar, va anar a parlar amb el cap de la tropa i amb molta suavitat el va “ensabonar” dient-li que si era el caporal devia ser perquè era un home preparat i amb cultura, i que de ben segur entenia que l’orgue era una peça d’art valuosa que no tenia res a veure amb l’església i que els seus soldats, sense adonar-se, el podien fer malbé. Tan convincent va ser, que el caporal va dir als soldats que traslladessin el foc a un altre indret per no malmetre l’orgue.”

Hi havia una feina que en Xisco no va deixar de fer mai, va ser la d’encarregat de donar corda al rellotge del campanar. Es tractava d’un rellotge manual que s’havia de posar en hora regularment perquè no era massa exacte i se li havia de donar corda a mà per tal que funcionés.

“El meu pare no va deixar d’anar-hi ni un sol dia a posar en hora i donar corda al rellotge. Cada dia pujava les escales cap amunt del campanar i l’arranjava i arreglava. Fins i tot el mateix dia que va morir havia anat al matí a posar en hora el rellotge” –recorda la Maria.

Fruit d’aquesta feina es va fer molt amic del campaner que es deia Josep Llunell i l’ajudava a fer sonar les campanes i a netejar-les i tenir-les sempre a punt.

Mossèn Juli

Però amb qui va tenir una relació molt especial va ser amb mossèn Juli, l’últim rector que va conèixer en Xisco.

Es passaven moltes hores asseguts davant de la rectoria parlant de les seves coses i de com es podien millorar les cerimònies o arranjar els altars per les festes importants. “El dia que el meu avi va morir –ens deia en Miquel– vaig comprendre la gran amistat que els unia. Mossèn Juli en prou feines podia oficiar el funeral perquè no podia contenir les llàgrimes que li impedien llegir els salms”.

Una de les poques persones que no li van agradar i amb qui va tenir algun enfrontament va ser amb el primer rector del monestir després de la Guerra Civil i que es deia mossèn Griera. Sembla que era un home molt instruït i amb grans influències amb les autoritats de l’època.

En Xisco comentava que de tot el que ell havia salvat de la guerra, se’n va vendre moltes coses i això no li va agradar gens, malgrat que no volia dir que ho fes per benefici propi o d’algun dels seus amics, però veure desaparèixer algunes coses de les quals a ell li havien costat tant de conservar va ser superior al seu esperit de concòrdia amb tothom.

Els anys anaven passant i en Xisco Bal continuava amb la seva feina al monestir i dirigint la cobla pel ball del Paga-li, Joan. Ell seguia al peu del canó fins a l’any 1981, quan el dia de sant Pere i estant com sempre amb la batuta a la mà, es va enfonsar l’entarimat possiblement per la quantitat de gent que s’hi va acumular.

En un principi tot va quedar en un ensurt, però l’endemà, el 30 de juny, el Xisco va marxar a tocar el Paga-li, Joan per altres indrets. “Es va llevar al matí com cada dia i va anar al monestir a posar en hora el rellotge. –explica la Maria– Va tornar a casa a l’hora de dinar i va menjar força bé perquè estava molt content, ja que tot i l’ensurt de l’entarimat, la ballada havia sortit molt bé. Després de dinar va anar a l’habitació a fer una petita becaina com feia sempre. En veure que no tornava, la meva mare va anar a despertar-lo i el va trobar ja mort”.

El seu enterrament va ser una gran demostració de l’afecte que li tenia la gent.

Un any després, el dia de sant Pere l’Ajuntament va col·locar una ceràmica a la casa pairal en el seu record i hi va haver una ballada de bastoners i els geganters.

Cada any el seguici de la Festa Major passa per davant de la casa d’en Xisco i es fa quelcom en el seu record. La seva feina ha estat continuada per molts fins ara. Actualment, un grup de joves de l’Esbart s’han fet càrrec de l’organització i des de fa uns anys cuiden que la tradició que tant va estimar en Xisco no es perdi.