Hem de tocar-nos més

Aquest any jo trobaré a faltar els meus pares, i per molt que accepti que és llei de vida... penso que ens vam deixar moltes coses per dir i per fer. Coses tan simples com tocar-nos més, i sentir a les puntes dels dits l’escalfor de l’altre. Ens ho devem.

Aquesta setmana m’ha cridat l’atenció l’article de Carles Capdevila, exdirector de l’ARA, que omple una columna a la contraportada del diari cada dia. Secció que llegeixo amb molt interès. Avui és un d’aquells cops que crec que l’ha brodat. Potser perquè el que diu em porta records dolorosos encara molt vius. La columna porta per títol “Hi som per cuidar-nos amb molt de tacte”. Parla de la generositat que molts cops tenim amb els altres, quasi sempre per mitjà del tacte. Per exemple: com emociona un nadó quan et prem amb tota la força de la seva maneta… i com trenca el cor un refugiat agafat desesperadament de la mà de qui el rescata al mig del mar. Hi ha mans que empenyen cadires de rodes de gent gran o de gent amb alguna discapacitat… i és que el fet d’agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, ser-hi.

I té raó. Té raó quan diu que hem vingut a aquest món, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats i per tant a cuidar-nos, cura aquesta que sempre ha reposat en el tacte.

Llegint l’article no m’he pogut estar de recordar el malaurat Jaume Tubau, traspassat massa jove. M’han vingut a la memòria unes paraules seves sobre la necessitat d’expressar-nos mitjançant el tacte; una encaixada, un copet a l’espatlla, un toc de companyonia.

Ens ho deia en Jaume a la gent de La Unió el dia de la festa del soci el 2005 poc temps abans de la seva mort. La majoria eren gent gran, recordo molt bé els seus consells. El noi del poble posat a polític sabia molt bé el sentit que volia donar a les seves paraules, ens estava dient adéu. Li sortia de ben endins, en aquell moment ens estava tocant amb el palmell de la mà a cada un de nosaltres. Ens hem de tocar més, deia, i ho hem de fer sense pors ni vergonyes.

Quanta raó que tenies, Jaume… Et confesso que hi ha moments en què necessito reflexionar, ja que sento la necessitat de veure que a més d’aquests dies de Nadal, la resta de dies també hi ha vida més enllà dels neguits quotidians. Quan m’aturo i faig aquest esforç és quan hi veig clar, és la necessitat de tocar-nos, com deies, per adonar-nos que no som tant com ens pensem, però sí que podem ser millors si volem.