Joan Rovira i els soldadets de plom

Era un nen petit i ja li demanava als Reis un tren elèctric i soldadets de plom. Mai li ho van portar fins que, quan tenia set o vuit  anys, es va trobar a la sabata sis soldadets. Després de guardar-los molts anys, els va regalar a un nen veí seu quan es va traslladar a Sant Cugat i encara no havia començat la col·lecció. Avui se’n penedeix molt perquè serien les peces més importants de la col·lecció.

Va començar a treballar de nen. Tenia 12 anys i va entrar com a grum a La Seda on va estar fins a la seva jubilació, als 59 anys, com a cap d’Auditoria. Als anys de la seva infantesa era molt normal que els nens entressin a treballar a partir dels 12 o 13 anys com a aprenents sense cobrar. A les fàbriques era normal veure nens ben petits portant un canti amb aigua perquè els treballadors es refresquessin (a ell el coneixien com “el noi de l’aigua” per la seva feina), feines d’on posteriorment passaven a desenvolupar tasques més importants i retribuïdes.

En Joan Rovira ha estat sempre un home inquiet. Ha estat president de l’Esbart Sant Cugat durant 12 anys i impulsor de la Fundació de l’Esbart, soci número u de l’Orfeó de Sants i ha passat més de 10 anys treballant a la Unió Excursionista de Catalunya com a secretari i tresorer: “Vaig ser durant més de vuit anys tresorer de la Federación Española de Agrupaciones de Folklore. Toca ferro que allò no era qualsevol cosa. Vaig estar-hi com a representant de Catalunya i va ser complicat”. Ho diu amb la boca petita i sense voler fer-ne massa cas.

Es va jubilar voluntàriament als 59 anys perquè es volia dedicar a les seves coses i treballant no tenia temps per fer-ho. És en aquell moment que comença la seva col·lecció de soldadets. Ho fa amb unes figures dels Mossos d’Esquadra, dels quals actualment té figures amb tots els uniformes que han portat tant de gala com de diari. A partir d’aquí no ha parat. Ha buscat i comprat soldats arreu. Coneix a la perfecció els fabricants i les seves figures perquè cada fabricant s’especialitza en èpoques o nacions concretes.

Més que soldadets

Però en Joan Rovira no només col·lecciona soldats de plom. Aquesta afició l’ha convertit en un expert historiador. Cada soldat està documentat, classificat i identificat a la seva època, al seu exercit. En Rovira coneix la història del que representa cada soldat dels més de sis mil que té a la seva col·lecció. Visites als arxius, a les biblioteques, recerca de documentació als museus militars, tota una dedicació als soldats de plom.

“La recerca de documentació em va fer conèixer alguna cosa que la majoria de santcugatencs desconeixen. L’assassinat de l’abat Biure al 1350 i la Guerra del Francès de 1808. Són dos fets que crec que s’haurien d’explicar a les escoles perquè formen part de la història de la ciutat i seria bo que els nens i les nenes els coneguin”, explica en Joan.

I aquí neix la construcció del dos diorames sobre la batalla entre els francesos i els catalans i espanyols el 12 d’octubre de 1808. S’hi poden apreciar tots els detalls de la batalla des de l’inici a l’ermita de Sant Domènec, on començaren les hostilitats, fins que es va acabar, al que ara és la plaça de Pere Sant, on hi ha el mercat vell i on aleshores hi havia l’església de Sant Pere i el seu cementiri. Tot està cuidat al màxim. La representació de les cases i de l’entorn, igual que els uniformes dels soldats i dels sometents, les armes i tot el que hi és representat esta tret de fotos, gravats, dibuixos de l’època i que ell va proporcionar a l’empresa que els va fabricar.

“L’única peça que no es correspon a la realitat és justament l’ermita de Sant Domènec. I és que no he pogut trobar enlloc ni un mal dibuix, ni una pintura. Ni el mateix Gavín, que té totes les esglésies de Catalunya al seu arxiu, la té. Vam decidir fer-la com eren la majoria de les ermites de l’època. Però si algun dia trobem una referència, la canviarem per l’autèntica” –afirma Rovira.

El que més preocupa en Rovira és el que passarà amb la seva col·lecció. A ell li agradaria que es quedés a Sant Cugat. Si més no, almenys els diorames que fan referència a la ciutat. Fa poc va tenir una reunió amb l’alcaldessa, però no van concretar gaire.

“Qui hi està molt interessat és el Museu Militar de Figueres, que ja m’han dit que allí rebrien la col·lecció amb els braços oberts. Però a mi m’agradaria que es quedés a Sant Cugat”. Aquesta és la il·lusió d’aquest col·leccionista santcugatenc.