La castanyada d’antany i la visita al cementiri

Reposició de textos

La Diada de Tots Sants de quan jo era petitet o jovenet era molt bonica, recordo que a la vigília se celebrava la castanyada. Normalment, com que érem jovenets, els tres germans la fèiem a casa, com era costum a gairebé totes les famílies. A casa, com que ja collíem moniatos, no havíem de patir, ara, sí que ens havíem d’espavilar per comprar castanyes.

Les castanyes, prèviament, les havíem de tallar perquè quan es torressin no explotessin i es fessin malbé. Jo recordo que l’avi, que era l’amo de fer foc, feia una gran fogata amb caps de cep i llenya de sarments i feia un gran caliu. Quan aquest caliu era ja bastant apagat, aleshores feien lloc i posaven els moniatos a escalivar, els tapaven amb cendra i trigaven molta estona a coure’s.

Aleshores, mentrestant, posaven uns trespeus al foc amb una paella vella foradada i hi abocaven les castanyes mullades perquè s’anessin torrant. Contínuament s’havien d’anar remenant perquè no es torressin només d’un costat. Això durava una bona estona i, quan ens semblava que ja eren torrades, n’agafàvem un parell i les obríem a veure si ja eren cuites. Agafàvem un sac buit, el posàvem sobre una cadira de boga, hi abocàvem les castanyes a sobre, les tapàvem amb els panys del sac i un s’hi asseia a sobre. En dèiem acobar les castanyes, que, d’aquesta manera, amb el pes de la persona, s’anaven estovant més.

Aleshores sopàvem amb la xerinola que feien els grans i els petits ho anàvem escoltant. Quan ja havíem sopat, netejaven la taula i posaven el sac amb les castanyes i allà començava la festa, anar esclofollant-les i cadascú s’anava menjant les que treia. Era molt maco, passar una vetlla d’aquesta manera.

Per remullar, perquè les castanyes i moniatos són una menja molt espessa, anaven amb el porró a la bóta del racó en el celler i hi posaven o mistela o vi ranci, del que tenien. Col·locaven al mig de la taula el porró i cadascú anava traguejant, segons el que necessitava. Això durava estona i estona, fins que ja no es podia menjar més, en un àpat que atipa molt. Aleshores, ens n’anàvem a dormir. Era una festa tradicional molt bonica.

L’endemà, la tradició era anar a visitar els difunts que teníem al cementiri i portar-lo alguna flor. Jo recordo que en aquella època, quan érem petits, al cementiri només hi teníem l’àvia Rosina de Can Bellet. Anàvem al cementiri vell de darrere el Monestir i ens quedàvem una estona netejant el nínxol, on era ella sola. El primer que va morir després va ser el meu pare, l’any 1955. Va morir molt jove, tenia 56 anys. Visitàvem els passeigs que hi havia pel cementiri vell i aleshores ens en tornàvem cap a casa, que era quan es feia el dinar de Tots Sants.