Els darrers anys els estudis de gènere han aconseguit un fet insòlit: la presència en la major part de les assignatures. Això ha estat possible gràcies a la responsabilitat del personal docent i a l’interès d’un alumnat cada vegada més sensible a aquesta qüestió. No es tracta només d’incloure dones importants en les matèries de classe, sinó que cal fer un pas més enllà. Els cinefòrums, els concursos de comunicació gràfica, els debats a classe, els tallers que impliquen la participació conjunta de diversos centres, tot plegat constitueix la millor manera d’aprendre, ja que aquestes activitats combinen la teoria i la pràctica.
Caure en tòpics és el taló d’Aquil·les de qualsevol activitat que treballi la qüestió del gènere, i d’això la comunitat educativa en sap bastant. Sovint els debats i exercicis visuals tornen a insistir en el rosa i la sensualitat com a sinònims de feminitat, o en l’acceptació quasi unànime d’acudits sexistes. Existeixen també altres preocupacions a l’hora de tractar el tema del gènere: l’acceptació de les dicotomies i la negació de les pluralitats del feminisme.
Dins de les dicotomies més perilloses destaquem l’heteronormativitat, és a dir, el règim social i cultural que estableix l’heterosexualitat com a model. Separar aquesta qüestió dels estudis de gènere és un greu error. Si a això li sumem el fet de considerar només el discurs del feminisme de la igualtat dins de la teoria sobre el gènere, aviat ens topem amb representacions gràfiques que estableixen la igualtat salarial com a punt d’arribada, quan justament és el punt de sortida.
La nova fita de la comunitat educativa per als anys que venen no serà incloure la meitat de la població al discurs hegemònic, sinó desfer l’hegemonia a través de la diferència. Per aquest motiu, és prioritari donar suport als estudis que afavoreixen la creativitat.